Arxiu mensual: febrer de 2009

096: Tal dia com demà

Enguany m’he ne adonat que jo no sé on estava la nit del dilluns 23 de febrer de 1981, entre altres coses perquè jo llavors encara no tenia ni setze mesos, però puc imaginar-me que a eixes hores ja estaria dormint la mona o alguna cosa per l’estil. I vosaltres? Arribats a este aniversari, cal tindre en compte que qui s’en recorde on estava aquella nit vol dir que ja tindrà una certa edat i que qui encara no havia nascut o no tenia coneixement és més aïna un joveneu…



095: Les quatre estacions del rock

El fet que cada any em coste més triar un disc com al millor de l’any passat és senyal que, com diuen els més optimistes, la musiqueta cantada en llengua valenciana està que se n’ix: dels discs apareguts o presentats durant 2008, els més destacables -per al meu gust i en rigorós orde d’aparició- són Les 4 estacions de l’arròsQue diguen missa!L’experiència gratificant i l’Arthur Caravan, estos dos últims publicats l’últim mes de l’any. El cas és que este cap de setmana, anant amunt i avall amb el «carro» i Les 4 estacions de l’arròs a tothora, he decidit atorgar-li l’honor (de l’amor) pel seu potencial comercial, a més de la qualitat artística de l’àlbum: morralla a banda, no és fàcil coure dotze cançons tan ben produïdes i lligades, ideals per a canturrejar-les mentre sonen a tota paleta en la radiet.



Per cert, i parlant de la producció, té molt de mèrit que no hagen hagut d’eixir del Regne (ni anar-se’n a cap de poblet perdut en les muntanyes) per a traure eixe resultat: Vicent Sabater, responsable del so de Les 4 estacions…, ha sigut productor de Los Piratas (òc, els gallecs!) i -si no m’enganye- té l’estudi per la Fonteta de Sant Lluís, només entrar al Cap-i-Casal si veniu de Migjorn; això, i el recognoscible accent riberenc -que no suecà- que s’ou en la palatalització de les els, la pronúncia apitxada de les -ts finals i -atenció, cansautors i cantãorets malmessors de la fonètica!- l’obertura vocàlica tan exageradament pròpia de la Ribera del Xúquer, són les virtuts més agraïdes del disc de rock més dur que ha parit Valéncia des del Re::evolucions dels Lilit.

I no vos deixeu enganyar per l’etiqueta de «rock dur»: ara, si bé estan més prop dels Soundgarden que dels Metallica -amb estos últims els comparava el targetó de la presentació del disc a Sueca-, també és cert que per la qualitat i la visceralitat poètica dels texts estan més prop de la cançó d’autor que de la coentor repetitiva del hardolç, com bé em féu notar Hugo Mas (un altre que se’n va al moro) en la cloenda de l’últim Tourbolet. Ah, quant a l’únic festival itinerant de rock en la llengua de Martorell, encara que la seua continuïtat és incerta, el segon disc dels Gàtaca ja està gravat i a l’espera de ser publicat; El Corredor Polonés tornarà als escenaris en breu; i els Bakanal ja tenien nous temes l’any passat…

094: Retornen com l’all

Per fi, hui crec que soparé una rosca amb all, no només literària i digital, sinó literal i real: estic un poquet fart -literalment, també- de tant de soparot i farterola fora de casa que em vindrà bé recuperar el bon costum de sopar només pà torrat amb oli, sal i all. Tampoc és que m’agrade massa l’all -gens-, però com diuen que és bo per a la circulació i coses d’eixes de salut, mira; en canvi, hi ha gent com ara l’actor Jordi Carbonell, capaç de fotre’s una cabeça sencera, amb els efectes secundaris conseqüents: regust a all de tot allò que tasten i un notable tuf antivampíric quan obrin la boca, no tan molest com l’halitosi però igualment penetrable. I això a curt termini, que quan -al cap d’unes hores- te torna com la botifarra, mato mio! I, parlant de retorns, acabe de llegir que el Pau ja ha tornat oficialment al seu ofici:
la cançó explícita. La veu ja fa temps que li va tornar, poc després de
perdre-la, però hagué de covar-la per prescripció mèdica i ha estat un
any fiscal d’autònom -ço és, tres mesos- sense fer més que alguna
aparició o col·laboració esporàdica. Enguany, si no m’enganye,
reprendrà la Teoria del caos amb tots els músics que han
participat en el disc: és dir, en un format de banda electrificant; no
sé -o no se sap- quan es produïrà la reentrada, que ja tinc ganes
d’escoltar-ho, però ara diu que ja canta de peu amb una corretja en la
guitarra, que no és poc! Qui sap si acabarà fent ballar l’anca millor
que l’Elvis Preysler eixe…

Però la tornada del Pau, altrament imminent, no és l’única: els queferosos del portalet Pica’m
anunciaven l’altre dia una expedició oficial amb la missió suïcida de
fer-se amb Mr. Cabota, el qual viu un exili autoimposat a la Marxuquera
de Gandia des de l’última Intercomarcal Cabotista.
Com a participant i part interessada en semblant aventura, puc
aventurar-me a avançar que sí, que hem aconseguit allò impossible fa
tan sols dos setmanes: que La Cabota torne a existir, si no en
paper, en zeros i uns. Que això qualle i Mr. Cabota isca de
l’ostracisme ja es vorà, però ara mateix jo m’atrevisc a pronosticar la
celebració de l’ajornada 3a Intercomarcal per a -verbigràcia- abril d’enguany! Dit això, de celebrar-se finalment, quin voldríeu que fóra el cap de cartell?



I no pose el nom del que deuria haver presidit la 2a Intercomarcal
perquè no vol eixir de casa però -toca-, com a mínim, al final se li ha
aparegut la Mãedéu -bé; millor dit, les Mãedéus- i també tornarà de
l’oblit més memorable per a col·laborar en el remat de la mampresa més
llarga des de la restauració de la Seu de Xàtiva, a vore si això ix a
la llum -o a l’ombra- oficialment d’una punyetera vegada! De moment, aneu
assenyalant-vos esta data: diumenge 21 de juny (solstici d’estiu i Sant
Joan Fuster) a mitjan vesprada a l’antic cine Lido de Sueca, actual
teatre Bernat i Baldoví, enguany que farà dos-cents anys del seu
naixement… y hasta aquí puedo leer.

093: Llengua d’Hug

Amagava el teu sexe decadència amarga:
el tràngol salat de la llengua (d’Oc)…
Hugo Mas, Novella
Òc: la multitudinària Dictada Occitana que se celebrava per primera volta a l’Alcúdia no era, ni de bon tros, l’esdeveniment més esperat de l’últim dissabte de gener; i no perquè l’ajuntada occitanista no fóra un èxit -que ho fou, i ben amusant– ni perquè, en acabant de dinar, arredoníem la jornada amb una visita a la institució Didín Puig, sinó pr’amor que, ben entrada la nit, l’Olleria acollia el concert de presentació del disc homònim d’Hugo Mas. I, clar, l’estrena oficial d’un disc no es fa tots els dies; en canvi, vist l’èxit de la Dictada d’ahir tinc quimera que no en serà l’última. Ara, potser vos pregunteu com és que presentava disc fora de casa i no al seu Alcoi natal: a banda el nul recolzament institucional de la Ciutat dels Ponts, l’oportunitat d’actuar dalt l’escenari del Depòsit li arribà després de la seua gran actuació a Ca Revolta com a substitut d’Alabajos i teloner de moi même en el 8é aniversari de Valencianisme.com (sí, el de l’Himen irregional)…

Les fotos de la Dictada
Joan Martinis i Francesc Gascó van fer les fotos

I ací es menester fer esment a l’Ajuntament de l’Olleria que, des que el governa gent «de tro» amb trellat s’atrevix amb propostes emergents (ço és, poc conegudes i, per tant, més arriscades) com la de l’Hug del Mas: tot s’ha de dir, la major part de la gent que omplia -perquè l’omplí- el Cervantes eren visitants alcoians o més forasters encara, tot amistats del Mas i de la seua banda de jazz encapçalada pel Recu a les tecles i l’inseparable Jacobo a les sis cordes primes; a les quatre grosses, un rebel contrabaixista llepó i un percussionista rebaixat a bateria.

Hugo Mas pegant-li al trinqui...

El titular del disc, «picat com un gos», més mudat que Gerineldo i xarrador com mai, anava desgranant les deu perles pelaîlles del seu disc arranjades pel (i per al) millor crooner alcoià des d’Ovidi Montllor; no debades -i per molt que s’afanye Phil de Vient (el qual, nogensmenys, sí que n’hereta el sarcasme visceral)-, l’esperit de l’Ovidi apareixia en cada un dels gests, de les paraules i dels versos -amprats i propis- que no fan més que acreditar la qualitat com a cantant i com a literat d’u que inclús s’atrevix a cantar El meu poble, Alcoi revisat i actualitzat davant de l’alta societat alcoiana -fet que potser li valgué la inclusió en alguna llista negra- o a versionar un Andaluces de Jaén d’Hernández i d’Ibáñez i presentar-ho com al que és: «el poema d’un poeta valencià musicat per un cantautor valencià». Àdhuc la doble portada artesanal del disc, obra de la recent casadeta Núria Fuster, remet a l’A Alcoi ovidià i fa pensar en ella com a una molt més que merescuda successora de Miró (Joan, no; l’altre: el roín).

Per cert, que la quota de professionals del vers (Josep Ribera, Manel Rodríguez-Castelló, Martí i Pol, Charlotte Kαλπακις… quasi res!) i la versatilitat dels seus acompanyants no amaga la destresa del protagonista amb la guitarra ni la qualitat -literària i musical- de les seues pròpies composicions, la bellesa de la seua veu ni la mestria dels seus recitats, prou més complexa que la de qualsevol altre cantautoret coetani (i això que ell es creia el cantautor més avorrit i espés del moment). O, dit d’una altra manera: Mort als cansautors! Visca Hugo Mas!