Arxiu mensual: gener de 2009

092: S’ha acabat el tio Toni

Així, exactament amb les mateixes paraules, ho han descrit m’awela Maruja i mon tio Vicentico: hui -esta matinada, passada dos quarts la mitjanit- s’ha mort d’un atac de vellêa Toni el de l’Hostal. No jo, evidentment, sinó m’awelo: fa poc més de sis mesos va faltar el de la part de mon pare i ara est altre, el de la part de ma mare. Val que no ha sigut tan de colp a repent com Llapissera, però el tio Toni de l’Hostal haurà patit (i ens ha fet patir) més que els Japons: si bé és cert que des de fa un parell de mesos havia pegat molt de baixó, dilluns encara el vaig acompanyar a l’ambulatori i va exclamar «Té bona cama!» al pas d’una xicona massissorra que anava pel corredor; al sendemà ja estava ingressat d’urgència a l’infame Hospital Universitari de la Maestrança, on va estar quasi un dia en una sala amb sis malalts més a l’espera d’una habitació; dos nits més enllitat i amb pronòstic agreujant, dijous encara va reviscolar prou com per a fullejar el Liante. Mentrestant, s’havia perdut la investidura d’Obama i tinc quimera que no ha arribat a vore cap imatge del primer president negre -i esquerrà!- dels EUA: el tio Toni, que sempre es pensava que no arribaria mai a l’any 2000 i amenaçava amb tirar-se al tren el dia que estiguera malalt de morir-se, encara ha arribat a viure tot això! Però divendres ja el vaig vore igual que Llapissera i vaig fer que mon tio i ma mare es deixaren el treball i se’n vingueren per la que puguera passar; i, efectivament, dos hores després el metge -de l’Alcúdia, Raboseto– ja quasi ho donava tot per perdut. Ahir, amb la medicació retirada, es va passar tot el dia cridant i tota la nit sedat, delirant: per la vesprada li administraren eixa droga amb nom de grup de rock saxofonista maleït i esta nit he vist com s’apagava poquet a poquet.

Adés he entrat al safareig i he vist, en terra, la bossa amb les seues ulleres i la maquineta d’afaitar que ens va demanar que li portàrem estos dies; sorprenentment, no estic trist, sinó més aïna content i tot, perquè la mort a ell sempre li havia sigut veïna des que es va quedar viudo -enguany fa vint-i-cinc anys- de m’awela Isabel, «la més guapa d’Alcúdia» segons els seus coetanis. A més, fa goig vore com acudixen familiars, amics i coneguts -meus i del tio Toni- que, si no fóra per les circumstàncies, farien d’un enterro la millor ocasió per reunir-se. I res més, de moment; ara me’n vaig al soterrar, que també seria cas que Toni de l’Hostal arribara tard al funeral de Toni de l’Hostal…

091: Arthur Caravan plays Arthur Caravan

Hui és festa en Alcoy/Alcoi (sic): allí se celebra esta vesprada una cosa que és diu la Burreta (o les Burretes?), però que -per estrany que puga sonar açò- no té res a vore amb el café-licor; a més, ja deuríeu saber que això de burreta i burret no són térmens d’ús alcoià: com diria Eugeni S. Reig (què collons deu ser la S?), «en alcoià es diu plis-plai o plisplaiet, la llengua estàndard sol emprar burret o burreta i en castellà es diu…?» Ni punyetera idea; la bona qüestió és que hui, a banda de trilogies monàrquiques i de les últimes representacions del més gran espectacle, Alcoi es vestirà de festa per a rebre els Arthur Caravan, que tornen triomfants de la seua primera roda de concerts pel món exterior, allà on cap alcoià ha anat abans… bé; realment, per a ser sincers, allà on tot alcoià llevat d’ells ha anat abans. Però ja era hora, i més encara ara que han publicat el seu primer disc, presentat inclús en el crític i críptic Festinfern alcoià. Està vist que, amb un bon barrot, qualsevol cosa és possible…

I ídem amb el disc de l’Hugo Mas, del qual encara no n’he parlat ací, però ja vos avise: la qualitat musical, lírica i literària de «la millor veu alcoiana des d’Ovidi Montllor (i perquê jo sóc foraster!)» –Phil de Vient dixit– pot llevar-se de damunt d’un espolsó tots els cansautorets, poetes de guant i melòmans de calbot; el xic ho val i, a més a més, és molt bona persona, un valor difícil de trobar hui en dia.

De l’altre nom de l’any passat, Sénior, dir-vos que d’ací uns quants mesos tindrà una altra experiència gratificant: la de ser pare de família! Quan sigues pare, menjaràs ous; és el digne dels temps…