Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

088: Fill de Mora, Font de puta

Deixa un comentari
No sé quin figura acusava a Sergi de no haver anat anit a la concentració en contra de l’educació de la conselleria Font de Mora, com si tinguérem l’obligació d’assistir a totes les manifestes de protesta i com si serviren per a alguna cosa: en eixe cas, que m’apunte a mi també, perquè jo tampoc vaig anar, encara que jo no sóc molt de manifestacions i el tema no m’afecta directament; ara, justetament ahir per la vesprada estava a Valéncia, no per vore la partida de Pelayo, però tampoc per assistir a la protesta; de fet, si ens haguérem de mobilitzar per cada passada que ens fa el desgovern de la nostra Generalitat no ens cauria la casa damunt, no…

Ara, encara vaig tindre temps de vore formar-se i passar la manifestació i constatar com de concorreguda i de seguida va ser la convocatòria: cent mil segons els insurrectes, quaranta mil segons els nacionals, però una fotracada als ulls dels valentins que no participaven d’ella (els vianants, impertorbats; els conductors, impacients pel tall dels carrers). Jo, per sort o per desgràcia, vaig haver d’anar obligat al xou del Principal que feien més o manco a la mateixa hora: la final del Sona la diputa’ dels grupets de cors i danses. I dic «cors i danses» perquè allò pareixia un dels concursos aquells de folklore regional que feien en temps de la Sección Femenina: estampetes bucòliques i sainets d’Escalante. Els premis, consistents en un dineral i tres, cinc o huit actuacions se’ls van endur -en ordre ascendent- el grup de Quart encapçalat per l’altallenca Maribel Crespo (amb una mostra tèxtil de com no hauria de ser un tratge «regional», o sí?), l’Escola de Danses d’ai-Xàtiva amb dos xicones pintades d’or des del figó a la figa (et tu, Menta amb Maduixa?) i el Forcat de Valéncia, amb un bovo que pareixia bovo de deveres (la qual cosa seria tongo, no?). En resum, un rotllo retransmés en diferit per Canal a9, però en directe per Populista TV i Libertad Vigilada: i en acabant encara es queixen que a Catalunya no els han donat cap de canal del TDT! Ja ho tenen bé, ja, que ací els fills de Rita els els han donat tots als de la premsa groga i damunt ens lleven els de la roja per imperatiu diví… per cert, ací a l’Alcúdia encara es veu la catalana serà perquè la tinc encarada al Mondúver? L’antena, vull dir…

Quant a l’afer de Font de Mora, unes quantes consideracions: la idea d’Education for the Citizenship
en anglés no és gens menyspreable, si no fóra perquè està feta amb mala
hòstia i no hi ha lloc per a bromes si u amb un poc de coneixement veu
com està el panorama educatiu valencià: ací a l’Alcúdia, per exemple,
no hem tingut mai barracons, però jo sí que n’he vist en més d’un
poble, a banda deles defectes que no es veuen si no és des de dins; o
que no es patixen fins que no és en la pell d’u mateix: «quan sigues
pare, minjaràs ous», com se sol dir. De la ignorància i la
intransigència del mal conseller, millor ni parlar-ne: tots sabeu com
se les gasten, els fills d’una resacsâ… Ara, la bona qüestió, que jo
em pregunte, és: les traduccions a l’anglés, les fan en anglés britànic
o en anglés americà?

Perquè clar, amb tanta mania persecutòria del nostre dialecte constitutiu, la
millor opció seria fer-ho en ianqui amb totes les seues particularitats
fonètiques, ortogràfiques i lèxiques, més que res per combregar amb aquella ocurrència compartida per dos irlandesos, George Bernard Shaw i Oscar Wilde: «Amèrica i el Regne Unit són dos països separats per la mateixa llengua».

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 30 de novembre de 2008 per blocjaumei

087: De valenciana pilota

Deixa un comentari
Ahir aní a vore la partida del Pelayo: heu anat alguna volta a un trinquet a vore jugar a pilota? Jo, increïblement, no ho havia fet mai; de fet, és una de les coses que sabia que volia fer algun dia i, mira, l’oportunitat m’ha arribat de la mà d’uns amics de Carcaixent que organitzaven un viatget a la capital del Túria per conéixer la Catedral de l’Escala i Corda. Pensat i fet, m’apuntí a eixe viatge iniciàtic i, a un quart per al migdia, entrí al bar que precedix l’accés al pati de llums més famós del món, després de perdre el trenet amb la porta als meus nassos: de pas, em cague en MetroValencia (sic), que per a una volta que no arriben tard ho fan abans d’hora i damunt ni s’esperen! En fi, la bona qüestió és que encara arribí a temps i els vaig pillar en l’almorzar, després del qual vàrem mamprendre la rodâ i l’explicació de la falla: m’estalviaré els detalls que els bons aficcionats coneixeran, com el fet que l’any 1868, quan van inaugurar aquell trinquet, ni tan sols existia el carrer Pelayo (encara que sí que existia l’equivalent al PGOU d’aquella època pel qual el batejaren amb el nom que anava a dur la via en qüestió); ara, té collons que l’incívic veïnat s’haja queixat últimament del guirigall que s’arma durant les partides, quan són les finques que el tanquen les que es construïren anys després al voltant del lloc que ens ocupa. Sobre la galeria del dau, el quadre d’honor amb els cinc noms del segle XX: Nel de Murla, el Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet i -com no- el Genovés; i de boca del gerent Arturo, un altre nom: el de Bausset.

Té collons, també, que un poble com el meu (el de Crespins, no; l’altre: el bo) haja aportat dos grans figures al món de la pilota… en l’especialitat d’escriure i corda, com són Llorenç Millo, autor del llibret blavet d’ACPV sobre el tema, i Josep-Lluís Bausset, cronista habitual de la partida del dissabte en la seua columna Impressions d’un aficionat. De fet, una volta parlava amb un rabossot sobre esta gran contradicció i el fet que ací ja no es jugaren ni les demostracions de galotxa o de raspall que es feien al carrer en Festes, de com estaria bé promoure un esport tan nostrat i de la poca aficció que hi ha a l’Alcúdia, llevant els dos noms adés esmentats, el de son pare de Miguel al trinquet de Guadassuar i no sé si algú més; i aquell em va contestar que encara gràcies, que millor no perquè els trinquets eren poc menys que antros de perversió i els assistents un tall de jugadorets d’apostes: en conjunt, una mafieta com una altra. I pot ser, no dic que no, però per a màfies ja estan el futbol, les diputacions provincials i la figa de sa tia, no? Damunt, que m’ho diguera un seguidor del Real Madrid també té delicte (encara que, pensant-ho bé, això ho explica tot)…

Bo, el cas és que em vaig emocionar: i no -només- pel patriotisme o pel folklorisme que, per a alguns, du implícit el món de la pilota, sinó precisament per eixa sensació de particularitat que desprén eixe món tan proper i alhora tan desconegut; perquè de reducte patriòtic té ben poquet, que molts dels assistents o dels treballadors parlen en castellà (el mític Xacal de la Font diu que tingué una enganxada en el taulell del bar perquè no entenien en valencià, però també és cert que el valencià «normal» i el valencià de la Font no són la mateixa llengua); i de reducte folklòric, les expressions que han passat a l’ús quotidià com «home net, home quêt» o el «Molt!» que exclamen els aficcionats i els jugadors davant d’un colp de precissió. I em va agradar, aquell ambient! La pilota, com diu Bausset, «és un esport de cavallers» i, possiblement, un dels entreteniments en els quals u està literalment al costat de les grans figures, siga en la corda, en l’escala, en el dau, les galeries o en la llotgeta, des de la qual escriu Bausset les seues impressions; potser en l’altra vida em reencarne en pilotari, però en esta ja tinc clar quin personatge vull ser: Manolo, el que canta les apostes a peu de pista. Poder cridar el famós «Cavallers, va de bo!» deu ser el gust més gran del món conegut, saps o no?
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 23 de novembre de 2008 per blocjaumei

086: Cansant de tiró!

Deixa un comentari
Ja no canta el Pauet
a l’estil de la Ribera,
perquê li han furta’ la veu
entre Alzira i la Costera

Diu que l’Abãejos no actuà despús-ahir perquè estava cascat de la gola i se’n va haver de tornar a mitjan viatge; que a ningú li passe: justetament, fa un mes AlfOns el de VerdCel va poder cantar de milacre -mig afònic com estava- en la presentació de Sàmara al Teatre Principal d’Alcoi, el mateix lloc on s’ha celebrat el concert unitari de presentació del doble disc compacte Tirant de cançó, després de cinc recitals a càrrec d’alguns dels artistes inclosos en el recopilatori. Leitmotiv? L’aniversari del Centre Ovidi Montllor i la inclusió d’una cançó de cada un dels que han cantat allà alguna volta en els primers cinc anys de vida, i entre ells alguns noms de l’escena local com Arthur Caravan, Buskant, Esteve Ferre, Hugo Mas, iX, Jordi Gil i Phil de Vient.

Arthur Caravan a l'Octubre

Els Arthur Caravan, abans del concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera

I això explica també que hi apareguen alguns dinosaures del rock català reciclats en crooners de calbot («no diré noms; no, no vull dir noms») i altres huits i nous i cartes que no lliguen, la qual cosa no fa sinó constatar la variadíssima qualitat de la música en valencià… inclús per oposició a la música en valencià de Catalunya! El resultat: dos compactes atapeïts de cançons d’estils diferents, totes en valencià (d’ací o d’allà) amb l’excepció de Ruper Ordorika, del qual ens hem de conformar amb la música i la fonètica del basc sense comprendre la literatura que amaguen els seus… versos? De la resta, se salva Pi de la Serra (molt millor en disc que en directe, últimament), Blues de Picolat (malgrat voler dissimular el seu dialecte), el Pujadó (encara que no amb la seua millor cançó) i els Ovidi Twins (dels quals s’inclou la Copa Amèrica, inèdita!), a banda dels referents locals, per la seua inclusió merescuda (hauria faltat afegir a l’Ivanet, amb o sense els Pelandruska, no?); ara, d’estos últims, els únics que han aconseguit un lloc d’eixida en els concerts del Tirant de cançó son els VerdCel i els Arthur Caravan: els verdcels, per ser a hores d’ara un valor segur del paisatge alcoià.

La Paua i el Pab

Els Arthur Caravan,  durant el concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera
I els arthurcaravans? Segurament per mèrits propis, en vista a
l’imminent aparició (per fi!) del seu disquet, però també per tindre un
bon barrot; o per les dos coses alhora! En tot cas, l’expectació i el
ressò que està tinguent la seua mini-gira de concerts -amb els mateixos
VerdCel, Sénior (amb o sense el Cor Brutal) o l’última pelaîlla alcoiana, el
projecte Batà– com a preludi del seu debut discogràfic, previst oficialment pel dia 13 de desembre, els fa mereixedors del dubtós honor d’haver encapçalat el cartell (© Jordi Urgell, autor també de la portada del disc) i la revolució que tindrà lloc el mes que ve en l’endogàmic i repetitiu mercat de la música en català, amb els discs d’alguns dels artistes adés esmentats… i les Mãedéus?
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 16 de novembre de 2008 per blocjaumei

085: Ja en van tres

Deixa un comentari
I, com sempre, quasi se me’n passa: hui fa tres anyets que vaig inaugurar la Rosca amb all, el bloq propietat del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia que, per causes econòmiques, m’encarregue d’actualitzar cada diumenge a poqueta nit -si pot ser- en homenatge a uns temps no massa llunyans en què els alcudians ens menjàvem una rosca de pà amb all per a sopar; és dir, des d’abans de que obriren el tunel de l’Olleria i hom descobrira la tarifa plana de la Burger!

Per això, no és d’estranyar que altres co-bloquistes novençans com la cabuda de la Marta Insa em clave en el sac -gens menyspreable- del Lobby Valldalbaidí:
al cap i a la fi, la bloquesfera de la penya cadella és una de les més
actives i enllaçades de la valencianosfera i, originàriament, una de
les més poblades ací en Més PililaWebs; actualment superada de
bon tros per la de la Ribera Alta -de la Baixa, de moment no n’hi ha
cap- quan, fins no fa molt. jo era l’únic bloquista riberenc (si no
comptem el ratero d’Enric Marco, exiliat a la Valldigna) en cal Pardal. De fet, ara fa tres anys els bloquistes valencians ací (i allà) es podien comptar amb una maneta: el pioner, Pep Gàlim Albinyana;
darrere d’ell, el renegó del Cucarella (quan encara publicava en
paper!) i el seu principal antagonista, el hardcoreta de l’Enric Petxina 26 Gil, a banda dels de Juli Peretó, Ulisses20 o Vicent Pardal himself, que sempre han jugat en una altra lliga; per tant, no existien ni el bloq d’Àngel Canet, ni el de Vicent Baydal… ni molt menys el de la Lucrècia de Borja i Bairén (no, almenys, com el coneixem ara)!

Per tot això, per a reivindicar la meua adscripció natural a la Ribera del Xúquer i amb la voluntat de cohessionar la bloquesfera riberenca com ja han fet a la Safor, l’altre dia em vaig obrir un altre bloq en Blogger (prou més interactiu que esta casa de putes, tot s’ha de dir) batejat oportunament amb el nom de Riberenques que, com bé sabreu, és la variant del cant d’estil a la nostra comarca:

Ja no canta ‘Varistet
a l’estil de la Ribera,
perquê li han furta’ la veu
entre Sueca i Corbera.

En resum: de moment, més d’un centenar llarg, dels quals uns vint-i-cinc només de Sueca (que ja els tenia quasi tots censats el de Fotre punt cat) i alguns pobles, aparentment, sense cap; la resta, més o manco variejats, amb l’honrosa excepció d’Urbà Plagis Lozano, l’únic bloquista tomaquero? Si en coneixeu algú més…

Aquesta entrada s'ha publicat en Indexació dels apunts el 15 de novembre de 2008 per blocjaumei

084: El blanc o el negre?

Deixa un comentari
Fa huit anys, quan el candidat a la Casa Blanca havia de ser -una de dos- o Al Gore o Jordiet W. Bush, no sé on vaig llegir que no-sé-quina prestigiosa publicació nord-americana (cert que Vicent Pardal ho sap) va publicar una relació de deu punts fonamentals de cada un d’eixos dos candidats, per vore en què diferien els seus respectius programes: curiosament, ambdós coincidien en tots els apartats llevat d’un; concretament, que Bush era republicà i Gore demòcrata. És dir: l’un i l’altre només es diferenciaven pel nom dels partits respectius -els quals, per altra banda, són quasi sinònims-! En un país… perdó; en una nació com els EUA, on el bipartidisme és tan descaradament convergent, hom aplicava una metàfora molt apropiada per a il·lustrar la idiosincràsia ianqui: l’americà estereotípic que es debat entre si beure Caca-Loca o Pessicola i no entén que també pot beure aigua, que -tot s’ha de dir- és prou més barata i sana. L’aigua, clar, seria el tercer en discordia, Ralph Nader, l’etern candidat; o qualssevol dels altres que entren en l’enrevesat sistema electoral d’allà. Ara, enguany els americanets ho han tingut molt més fàcil: només havien de triar entre el blanc o el negre.

Com diria Ian Anderson, «si açò és ser lliure, jo vull viure en el passat.»

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 9 de novembre de 2008 per blocjaumei

083: Doblatge valencià digital!

Deixa un comentari
Diu que els vinyl junkies, vinilocos o addictes als discs de vinil, així com menyspreuen el disc compacte per la seua impol·luta perfecció digital i lloen les virtuts, la imperfecció i la calidesa del so analògic, tanmateix reconeixen que els resulta molt més atractiu l’invent revolucionari del DVD: no debades, la versatilitat d’estos discs digitals és molt més visible en térmens de varietat i diversió decadentista; o siga, «qu’ês DVDs molen prou més qu’ês CDs perquê tenen diferents opcions de so i extres!» I mire que això ho diuen perquè, efectivament, mentre el CD no representa cap millora aparent altra que el format reduït i digital, el DVD sí que ha deixat obsoleta la cinta VHS (et tu, Beta?) i, fins i tot, els cartutxs de vídeojocs: perquè, si atenem als raonaments dels melòmans que defenen el cruixit de l’agulla sobre els caballons del plàstic negre -«els de color o amb imatges són pâ mariols!»-, el CD els lleva eixe fetitx (in)audible a canvi de res; el DVD, en canvi, compensa la pèrdua del so analògic (i la caducitat de la cinta magnètica) amb un format digital perfecte, compacte, compatible i considerablement variat.

Segons
manera, aital podem fruir dels nostres clàssics cinematogràfics
preferits en la versió originària -com diria Mossén Grenya- repasteuritzada
o, quan Sony ho permet, en versió doblada al català i altri; o escoltar
la mescla en Dòlby cinc per la de l’u dels grans concerts de la
història. De la història del rock, clar.
 

Se’n
recordeu quan, una volta guanyada la guerra santa per l’VHS, encara hi
havia dos faccions irreconciliables, la del PAL i la del NTSC? A hores
d’ara, crec que àdhuc la incompatibilitat zonal dels DVD se solventa
amb qualsevol reproductor normalet o, en cas extrem, amb un ordinador:
això és la globalització feta multiculturalitat! I, dit això, aprofite
per donar a conéixer qualques novetats interessants en eixe format: la
més notable, El taxista ful de Jo Sol, amb un full d’extres cassolans (entre els quals un vídeoclip dels Jalea!); del mateix estil, La casa de mi abuela de Adán Aliaga i música dels alacantins Dei Suoni. De música, en tinc uns quants i n’he vist altres recomanabilíssims: el No More Video dels amberesos dEUS; el documental i el directe dels Pavement; el muntatge creatiu del Live in Stockholm d’Esbjörn Svensson Trio (que en glòria estiga), el divertidíssim Animals Should not Try to Act Like People de Primus; i el concert dels White Stripes gravat en cine Under Blackpool Lights.

Però,
segurament, la millor innovació del DVD és la possibilitat de recuperar
uns altres referents no tan clàssics: els de l’era televisiva recent.
Els ianquis ja ens duen uns quants anys d’avantatge en l’edició de
sèries de televisió completes, a temporades i amb el material inèdit
conseqüent; potser l’èxit perllongat de Friends fóra el
detonant de la idea, però a hores d’ara quasi qualsevol sèrie
-nord-americana- de la vostra infància que pugueu imaginar estarà en la
llista: M*A*S*H, V, The A-Team, Knight Rider, MacGyver… O un veritable clàssic renovat al qual m’he aficcionat a la vellesa, Doctor Who,
en la seues reencarnacions novena i desena: dels anteriors doctors,
especialment del Tom Baker, en recorde vagament alguna cosa quan ho
feien en la catalana, després (o abans?) del Dr. Slump (o de la Bola de drac?)…
 

I ausades que ens en van donar, de nanos, amb la Bola de drac
dels collons! I ens en donaran encara, que la sèrie completa està
editada en còmic en castellà i català i en DVD en quasi tots els
doblatges autonòmics: català, èuscar i gallec. En tots llevant el
nostre: en valencià. I no em vingueu ara amb proclames cucarellesques;
prou que ho sé, jo, que el català i el valencià són la mateixa cosa.
Però tampoc són la mateixa cosa: en casos com el del Doctor Who, incloure-hi el doblatge català és més una obligació que un al·licient, ja que, com amb Dr. Slump o la Bola de drac,
gran part del seu èxit es deu -principalment o exclusivament- al mercat
català (i al mercat barceloní de Sant Antoni, on diu que en venien
fotocòpies!); o, en casos com el de The Young Ones (una altra
sèrie de culte que no havia vist fins fa quatre dies), el doblatge
català és mític i, com se sol dir, millor que el castellà, prou més
recent.

No debades, la gran majoria dels dobladors en castellà
són catalans! Ah, per cert; arribats a este punt, una curiositat:
sabíeu que Dragonball no es va emetre primer a Catalunya sinó a
Galícia (òbviament, en gallec)? Vinc a dir-ho perquè sempre havia
tingut l’enrònia que els catalans ens havien guanyat la mà als
valencians amb l’emissió pionera d’una sèrie d’èxit i, aparentment, no
és així; en canvi, Canal 9 sí que va ser la primera en emetre Les Tortugues Mutants (en valencià en l’original). De fet, Teenage Mutant Ninja Turtles fou la segona sèrie de dibuixos emesa des del «Centre Rascayú», el primer cap de setmana d’emissió oficial: la primera va ser Herculoids, la qual feien entre setmana i que, a la seua fi, va ser substituïda per una altra sèrie de dibuixos molt més mítica: Les aventures dels Guardians de la Galàxia!
 

El cas del doblatge de The Adventures of the Galaxy Rangers és paradoxal: no només perquè la veu de Doc fóra la del Diego Braguinsky (!), sinó perquè crec que esta sèrie (i BraveStarr?)
no es va emetre dins l’estat més que per la valenciana, pot ser? Per a
entrar en detalls: TAGR no tingué ni la meitat de l’èxit de TMNT al
món, ni tan sols el de DB a Espanya o a França i, malgrat la seua
qualitat, no va durar més que dos temporades (això sí, amb un total de
cinquanta-sis episodis, que no en són pocs!); per tant, complix tots
els requisits per a convertir-se en sèrie de culte i, en conseqüència,
compta amb una aficció base gens desdenyable.

Amb tot, la sol·licitada edició de la sèrie sencera ha tardat uns quants anys, però ja està disponible fins i tot ací a València: un total de huit discs agrupats en dos caixes
amb la versió original en anglés americà i els doblatges castellà,
llatinoamericà… i portugués? Del valencià, res: segons les meues
fonts suecanes, una volta es deixa d’emetre la sèrie es perden els
drets del doblatge, per la qual cosa la versió valenciana d’estos
dibuixets i de molts altres queden en l’oblit, en el no res o en algun
arxiu secret inaccessible de Somàgic, ací a l’Alcúdia.

Potser,
si els llepaculs que manen en Canal 9 tingueren pillâ, farien edicions
memorables, no ja dels seus doblatges, sinó de la seua producció: la
recent (Autoindefinits, L’alqueria blanca, Socarrats…) i la històrica (Benifotrem, El Show de Joan Monleón
amb comentaris del director…); per demanar que no siga. Posats a
imaginar, a voltes arribarà un dia que hi haurà fins i tot una edició
de la sèrie completa dels Mãemeua

Parlant del tema: quan jugàveu a Guardians de la Galàxia, quin guardià éreu? Regularment tots volien ser Shane Goosman, però jo sempre era Zachary Foxx:

Això es coneix que és una mostra (un extra!) anterior a la realització de la sèrie i que, per tant, no s’emeté mai pel Canal 9. I, ja que entra en el temari, aprofite per a informar-vos que en Punt 2 ara fan Transformers: Armada per les vesprades: una sèrie derivada de la original on, desgraciadament, no han sigut gens creatius a l’hora de traduir els noms dels robots; cosa que sí que van fer quan emetien La Patrulla X amb noms com Cíclop, Gàmbit, Jubileu, Llobató i Picarona. I no sé com li dirien a la Storm, si Tempesta o Tronada, però si pensem com està el percal, jo crec que li dirien Tormenta i au: és el preu de tindre un planter de fatxorros, fills de Rita i llicenciats en periodisme…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 2 de novembre de 2008 per blocjaumei