Arxiu mensual: octubre de 2008

082: La mare de totes les enciclopèdies!

     En vista de l’èxit de la proposta anterior, d’ara en avant només tractarem sobre temes d’interés general: ni Valenciclopèdia ni merdes; l’altra nit, buscant no-se-què pel Google vaig entropessar amb la millor de les enciclopèdies editables (i per editar) que pul·lulen per la xàrcia, la Chickipedia! O, traduït a la rústica roscana llengua, la «Xiconapèdia»: una espècie de Viquipèdia de disseny que pretén censar totes les ties bones del món del cine, la moda, la música o la fira de les vanitats en general. Ací, cada plana és una fitxa detallada amb totes les dades comprovables de la xicona en qüestió (natalici, ètnia, mides, vicis i virtuts!) i una hil·larant biografia redactada en clau d’humor que, en la major part dels casos, es resumix en una sola cita de l’estil de la de Paris Hilton: «Una de les meues heroïnes és la Barbie: no fa mai res, però sempre ix molt afavorida». Ara, cal dir que hi podreu trobar de tot (fins i tot tios!): per exemple, l’omnipresent Sarah Palin, a la qual molts voldrien vore com en esta imatge de la pel’ Who’s Nailin’ Paylin? Per a gusts, colors… i per a colors, els de la bandera ianqui!

     Per cert, i parlant de Valéncia, la representació pàtria està assegurada amb l’Arancha Bonete aquella que va eixir en la Playboy, Carmen Alcayde la del …tomate, l’elxana Carolina Cerezuela, l’alacantina (?) Esther Cañadas, una tal Merxe Gimeno que no crec que tinga res a vore amb Pep Gimeno Botifarra i la pixavina (!!) Erika Sanz. Com a curiositat, també hi ha una anglesa de cognom Aldana (!!?) que ha entrat en el llibre Guinnes dels rècords (naturalment, per dos grans raons de pes); femellistes, absteniu-vos de traure-li trellat…

081: Jo també vull un nom propi

     Una qüestió essencial que em repateja des de fa un parell d’anys: de les tres grans concessions simbòliques de l’època preautonòmica (a saber: llengua, bandera i denominació), el nom de valencià per a la llengua em pareix la més inofensiva, per tradicional i popular (si bé això deuria anar acompanyat de l’aclariment oportú per a evitar teories secessionistes); el blau en la senyera, a estes altures, no només em pareix assumible sinó legítim, si atenem als raonaments de Baydal i companyia (també hi ha qui, com Llapissera, diu que amb blau és molt més harmònica cromàticament que en or i flama només); però la que mai pense assumir de cap de les maneres és eixa xuminada de Comunidad Valenciana (en castenallo en el original), quan fins i tot el seu maleït inventor la qualificà de «gilipollez». Jo tinc quimera que eixa suposada solució de consens no agrada a ningú (ni tan sols als seus padrins polítics) però, si vos fixeu, el terme està guanyant adeptes en el registre informal i, a la que ens encantem, serà l’única existent en l’imaginari col·lectiu: o ens afanyem a proposar una alternativa o serem destruïts com a poble; o ara…

     Ara, la bona qüestió és: i quin nom li donem a esta casa de putes
sense amo? Evidentment, l’altre candidat és el principal opositor, el País Valenciano (en castenallo en el original!) de sant Joan Fuster i el seu marmessor
però eixe a mi tampoc m’apanya: recorde com, en la meua ignorància
adolescent, un company d’institut -guàrdia civil de vocació- em va
descobrir ressons separatistes en un terme tan aparentment inofensiu
com País Basc. Clar! Té collons que dins la impepinable unitat
d’Hispània uns tingueren l’atreviment -i el permís!- de fer-se dir País
dins d’un altre país! I com podia ser que ací, a voltes, diguérem País
Valencià a un terreny que no té condició ni vocació de tal? En tot cas,
País Valencià era un nom prou més xulo i dinàmic que Comunitat
Valenciana, ni que fóra per qüestions de mètrica i d’economia
lingüística; també cal tindre en compte que un és masculí i l’altra
femenina, la qual cosa podria ser objecte de controvèrsia en estos
temps de femellisme lingüístic… Llavors, si Comunidad Valenciana no i País Valencià tampoc, com? Reyno de Valencia? Xarq al-Àndalus? Levante? El Mercantil Valenciano? Las Provincias?

     Cap ni una; parodiatjant Josep Guia (És molt senzill: digueu-li Catalunya) i Paco Burguera (És més senzill encara: digueu-li Espanya),
és molt més senzill encara, xe: diguem-li València! L’hem cagat,
llaurãor: això suposa, ja d’entrada, un conflicte amb orelluts i
pandorgos que no volen saber res dels mitjouets dels valencians ni de
València. Perquè eixa és l’altra: el fet que existisquen sengles
províncies d’Alacant, València i Castelló dóna peu als uns i els altres
a sentir-se alacantins o castellonencs per oposició a la metròpoli (no
debades, l’himne del Castelló es canta ‘pam, pam, orellut, el València
ha perdut!’), per mor com tots els valencians ho som per oposició als
catalans. I Alacant és important… però no tant! A més, en un principi
ja ens van imposar a tots la senyera de la ciutat.; també serien ganes
de fotre que ara no acceptaren el nom unitari de València i sí un
derivat com, per exemple, Región Valenciana. Al cap i a la fi,
tots eixos noms composts i artificials remeten a la ciutat de València,
adjetivada o darrere la preposició; no té sentit, per tant, inventar-se
circumloquis que, al remat, remeten tots a la mateixa mare. Potser la
culpa de tot la tinga el bon rei Jaume, que no tingué més trellat que
batejar el nou estat amb el nom de la capital: Regne de Balansiyyà. O
potser ací també caldria preguntar-se, com en el cas de la senyera, què
fou primer: l’ou o la gallina? És dir: València és el nom unitari que
hem utilitzat des d’aleshores en referència a tot el territori valencià.

    
València, si més no, és el nom popular i senzill que qualsevol persona
utilitza en el registre col·loquial, siga més o menys formal: feu la
prova amb els presentadors de l’oratge de la primera o de la catalana i
oïreu com -independentment de que puguen dir Levante o País
Valencià- sovint diuen València en parlant d’este trosset de cel.
Evidentment, això no lleva que la homonímia entre el país -comunitat
autònoma- i la ciutat ens porte a confusió, però per a això està el
context i el sentit comú, altrament dit coneixement. I ara ve la part
lúdica i divertida de tot est assumpte: exemples d’homonímia entre
l’estat i la capital els hi ha a cabassos; nogensmenys, els mecanismes
toponímics de la història són més o manco pareguts en tot el món. El
paral·lelisme més pròxim geogràficament és la Regió de Múrcia: desconec l’acceptació d’eixa nomenclatura, però sé que col·loquialment hom aplica Múrcia tant a la ciutat com al país murcià; Regió de és perfectament el·ludible inclús en registres formals (potser siga l’avantatge de ser uniprovincial).

     O un altre paral·lelisme més pròxim lingüisticament: tècnicament, Andorra (a seques) és un poble aragonés, però és també sinònim de Principat d’Andorra o àdhuc d’Andorra la Vella.
Un altre a Europa: l’antic regne de Gal·les, com el de València, es
dissolgué en el d’Anglaterra i ara el coneixem com a País de Gal·les,
però el seu nom oficiós i oficial és Gal·les (Cymru en gal·lés en l’original), també a seques. Ídem d’Irlanda (Éire), inclús amb Irlanda Nord en paral·lel amb la Catalunya del Nord. En l’Amèrica del Nord també hi ha tema: els mexicans, a la ciutat de Mèxic li diuen D.F. i el seu país es diu oficialment Estados Unidos de México. Més al Nord, els Estats Units d’Amèrica
es fan dir Amèrica i americans a tothora, com si els altres foren menys
americans que ells; com si els valencians del cap i casal (altrament
dits valentins o àdhuc valenciencs) foren més valencians que els de, verbigràcia, Alacant. Dins dels EUA hi ha dos llocs que es diuen Washington: l’estat amb capital a Seattle i la capital de l’estat de Virgínia, altrament dita DC. Encara dins d’Amèrica, en l’hemisferi sud, està la capital del Brasil: Brasília,
tan artificial com el seu nom. I només a nivell global trobem l’única
cosa pareguda en el nom (i en el cagar) a una Comunitat Valenciana: la Commonwealth britànica.

     I no sé si me’n deixe cap… ah, sí, je me souviens: la belle province del Quebec i la Ciutat de Quebec.
Me l’he oblidada conscientment per al final perquè, a banda de ser un
espill on els quebequistes catalans (i els catalanistes valencians) es
miren i no s’hi veuen, és paradoxal en dos qüestions: abans, eixa
colònia francòfona rebia el nom de Canadà, però quan el terme va passar
a designar tot el conjunt, Quebec no només es resignà sinó que a més
adoptà el nom de la ciutat com a topònim nacional; de més a més,
curiosament, Quebec passà d’escriure’s Quèbec (amb accent obert) a Québec (tancat) després d’una reforma ortogràfica que, tot s’ha de dir, no té cap rerefons fonètic. Ídem a Lieja, però al revés: de Liége a Liège. I açò últim, a quin sant? Doncs perquè la marca València du implícita una altra polèmica: la de l’accent obert que «tot lo
món» pronuncia tancat; tampoc és menester ara entrar en esta discussió,
però posats a imaginar possibilitats, imaginem un ús diacrític de
l’accent per a diferenciar València de Valéncia. O siga,
València és la nació -regió- i Valéncia la ciutat: tot siga que
l’Acadèmia Valentina del Llenguatge no ho faça extensible al conjunt
del terreny.

     Teòricament, se suposa que fora de l’àrea
d’influència del valencià apitxat hom diu València amb l’accent obert,
però com a mínim a la ciutat de Valéncia ho pronuncien amb accent
tancat, per la qual cosa ja és susceptible d’aparéixer d’aquella manera
en la Valenciclopèdia. Hi ha altres filòlegs proscrits com
Lluís Fornés o Josep Saborit que també promouen eixa ortografia
revolucionària -i m’estranya que Abelard Saragossà no diga quec-, però
això seria una qüestió més aïna política que filològica. Clar, que en
este país la llengua també és una qüestió més aïna política que
filològica…

     Dit això, ara demane la vostra opinió en forma de comentari al peu
d’est escrit: estalvieu-vos d’escriure per a dir quin nom vos agrada
més i limiteu-vos a raonar si la proposta d’oficialitzar València a
seques com a nom del territori és lògica o no i si podria ser viable;
llavors, podríem fer com els catalans, que d’açò en saben a muntó, i
redactar un manifest per a encetar una campanya: el nom ja el teniu
dalt de tot.