Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

073: Mort al divo i a l’estrela

Deixa un comentari
    El fill de la Guitarrona ja caduqueja: l’altra nit es va espolsar un parell de cançons amb la guitarra desafinada. Jo ja ho vaig avisar en parlar-vos de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo, no; l’altre): u deuria saber quan ha arribat el moment de retirar-se, deixar-se estar d’antologies i fer-ho amb humildat. Ara, en una professió on la supèrbia fa guanyar posicions (i premis endogàmics!), pareix que la senzillesa és un bé escàs… i poca broma, mas que siga en forma d’homenatge sorpresa a càrrec del millor cantant socarrat de tots els temps.

    I, si no, mireu la que li va passar a cert cantautor torrentí fa dos dissabtes: la instantània és una de les seues últimes imatges amb vida, abans de ser apalissat brutalment a mans de les hosts del Tourbolet, que el van mamprendre a hòsties (no consagrades) al crit de «Mort als cantautors!»

Qui serà el següent!?

«…foc a su puta madre i llarga vida al rap!»
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 26 de febrer de 2008 per blocjaumei

072: Post d’autor bolet

Deixa un comentari
    Conste en acta que no sóc massa partidari d’escriure apunts caducifolis (potser per això no escric massa sovint), però com ací al costat posa que l’agenda som tots, sí que serà menester recomanar-vos un parell de xous ara que podeu apuntar-vos-els i no en acabant, quan ja serà massa tard potser inclús per a fer-vos-en recompte. Dit això, febrer es presenta interessantet quant a esdeveniments musicals, especialment per a historiadors i cantãores d’albães en l’exili català: la quarta edició del Tastautors de Cardedeu del Baix Montseny inclou els Arthur Caravan d’Alcoi junt amb el palmallorquí Joan Miquel Oliver en la sessió de cloenda, ambdós els únics noms de fora del Principat (el rossellonés Pere Figueres i la lleidatana Meritxell Gener inclosos, per tant) d’un programa variejadet sense eixir-se’n del cant d’autor (!) que, de més a més, incloïa saraus tan prometedors com el de Miquel Pujador i l’esmentat Figueres (encara que, al remat, pareix que no va poder ser)… i un cartell que fa ús d’una gama de colors càlids que els resultaran familiars als lectors d’esta casa de putes sens ama.

    Nosaltres, els valencians, també estarem ben servits: una setmana després del triomf anunciat dels arthurcaravans allà dalt (recordeu on ho vau llegir primer), ací a l’Alcúdia tornarem a rebre les hosts del Tourbolet després de l’èxit de l’edició de fa dos anys: el primer concert del festival itinerant alternatiu per excel·lència (alternatiu inclús a allò que se suposa oficialment alternatiu) tindrà lloc este dissabte dia 16 després de sopar, amb l’arribada de Bakanal, i Rapsodes, l’agermanament dels Aürt i els Rosa-Luxemburg i la reaparició dels fusterians d’Inòpia, els meus preferits (per proximitat fluvial, clar)! Els Home Fòssil al final s’han caigut de la convocatòria per circumstàncies laborals, amb la qual cosa el cartell passarà a la història com a allò que mai no va poder ser:

Tourbolet 2008

    Ara, potser del cartell la línia més sorprenent per al meu veïnat siga la que resa «Toni de l’Hostal presentarà a»…

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 4 de febrer de 2008 per blocjaumei

071: Jo també vull un rei en Jaume

Deixa un comentari

En pervertint la proposta de Vicent Pardal, m’estime més editar-vos el naixement de l’infant Jaumet novel·lat pel seu biògraf suecà (Furió, no; l’altre) i il·lustrat per una senyera que simbolitza el context montpellerí on va nàixer:

«La natura, per temps comptat, va acomplir el seu fet i la reina posà al món un infant que va ser bell i graciós; i aquells bons hòmens i dones, amb aquells notaris de la ciutat de Montpeller, van garantir i signar -perquè ho sabien- que la reina aquell infant l’havia tingut del rei i que fill de rei es podia dir. Li posaren de nom Jaume i, més avant, quan va ser rei en compte de son pare, li digueren “el Primer” perquè va ser el millor príncep del món en armes i cavalleries, que el dit infant en Jaume va créixer i millorar en un dia més que un altre no faria en quatre i es va fer el més bell home del món; que ell era major que els altres hòmens més d’un pam i era molt ben format i complit de tots els membres; tenia molt gran la cara, vermella i flamenca, el nas llarg i ben recte; i gran boca, ben feta, grans dents belles i blanques, que semblaven perles; els ulls de colors mesclats i bells cabells rossos semblants a fil d’or; tenia grans espatles i llarg cos, i prim; els braços grossos i ben fets, belles mans i llargs dits; les cuixes grosses i les cames llargues i rectes i grosses a mesura, els peus llargs i ben fets. Va ser molt ardit i bo d’armes, fort i valent, generós i agradable a tota gent, i molt misericordiós. Posà tot el seu cor i tota la seua voluntat a guerrejar amb els seus enemics i va regnar molt de temps, amb gran prosperitat.»

«Podeu, doncs, imaginar l’alegria dels seus pobles quan va nàixer el que
seria tan bon senyor. La reina, sa mare, no va voler triar-li un nom ni
que li’n triàs ningú que fos humà. Va posar en dotze ciris igualment
llargs els noms dels dotze apòstols de Crist i els va encendre tots
alhora: quan tots ja s’havien apagat, al ciri de sant Jaume encara
quedaven tres dits de cera per cremar, i la reina i els barons van
pensar-se que aquell nom volia Déu posar-li a aquell infant. Les gents del rei d’Aragó van celebrar el naixement amb grans festes de jocs i lluminàries per viles i castells. Mentre tots feien la festa, alguns pocs estaven trists perquè els hòmens no són mai d’un mateix cor i els seus desitjos són molt diversos. El rei Pere tenia parents que s’alegraven pensant que ell podia morir sense fills i, així, tota la terra quedaria per a ells. Aquests barons envejosos pensaren de matar-li l’hereu i, quan dormia en el seu bressol, hòmens pagats per ells, per un forat que feren en la teulada, li llançaren una gran pedra. El bressol es va trencar del colp, però el xic no va patir cap mal. A tots va semblar un molt gran miracle.»

Víctor de Cofrents, Cròniques d’un rei: el príncep (Tabarca, 1992)

P.S: i això, que jo també vull un rei en Jaume… o, més concretament, un J@ume 1er; a vore si algun historiador o historietista, politòleg o sequier, s’anima a esciure un dels articles més solicitats en l’enciclopèdia de riure.
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 2 de febrer de 2008 per blocjaumei