Arxiu mensual: juny de 2007

064: Apadrina un cantant valencià

    La premsa «especialitzada» s’ha fet ressò de la II Nit dels Premis Ovidi Montllor celebrada dimecres propassat, però cap dels mitjans -cap dels dos- esmentava que La Cabota va lliurar un reconeiximent al «millor disc satíric» per l’A kabotaes dels Ovidi Twins, malgrat la inclusió oficial del subjecte dins el conjunt de la ceremònia. I no ho dic (només) perquè el lliurara jo -que això va ser una decisió d’ultimíssima hora guionitzada sobre la marxa-, sinó per les característiques del guardó, la Cabota d’Or: una escultura hiperrealista d’intrínseca reminiscència fàl·lica, forjada en or massís, recoberta de pell natural i inspirada en el membre viril del mateix Mr. Cabota, que ho va supervisar tot des de l’ombra. Ni tan sols deien res de la brillantíssima intervenció dels guardonats, els bessons valentins Davidi i Xavidi, que van tindre la deferència d’agrair el detall en grec i en valencià. Certament, els Ovidi Twins són ferms candidats a millor duo còmic des de Bernat i Baldoví (al costat de Feliu Ventura i Lluís Llack? o Glòria Marcos i Enric Morera), i la seua nominació i replega fou un dels millors moments del xou, no tan llarg com el de l’any passat però quasi igual de soporífer?

    De fet, la idea de donar-los el «premi» als Twingos va sorgir durant aquella infumable vetlada del 2006, quan Mr. Cabota va observar que si els revolucionaris de L’Avanç donaven un detallet als de la seua corda, nosaltres també podíem fer-ho amb els de la nostra (que, tot s’ha de dir, és molt més ampla): dit i fet, durant la 2a Intercomarcal Cabotista d’enguany ja es va assajar amb sengles reconeixements a Pepe Botifarra com a artiste-revelació -conste en acta, per tant, que fórem els primers en penjar-li una medalla- i a Miquel Gil com a artiste col·laboracioniste, lliurats respectivament per Lucrècia de Borja i Bairén i el doble d’Òscar Jaenada en les escenes perilloses i festes de societat.

    Ara, la original idea original de premiar als de Torrefiel es reservava, per a major sorpresa, de cara a l’avinentesa dels premis del COM, amb la simpàtica complicitat del secretari del col·lectiu? i l’aparent oposició de l’agreu del portaveu, que ens tombava la proposta de fer una cançoneta a mode de presentació de la cosa amb l’excusa que això podria sentar precedent perquè tot lo món en fera la seua: d’eixa manera, la idea d’involucrar a Botifarra perquè cantara la jota Tinc un mànec de tres pams i mig del seu reverenciat Lluís el Sifoner quedarà en l’oblit d?allò que mai va poder ser, junt amb altres xarlotães de l’estil de Joan Monleon presidint la 2a Intercomarcal (no em direu que el hit del pedreguero proscrit no li pegava al conjunt!). I això que, al remat, enguany els guardonats més jóvens feien gala de la seua vis còmica àdhuc improvisant, sobreactuant o rapejant en agraïment; els veterans de guerra, en canvi, avorrien amb discursos de tres i quatre fulles mal escrits i pitjor llegits?

    Per cert, parlant de veterans, sorprenia la proclamació del Quart creixent d’Òscar Briz com a millor disc de l?any? i no és que l’home no se’l meresca, el dubtós honor, que ja fa anys que -com a molts altres- deuríem haver-li reconegut la vàlua i la dedicació; però potser no per este disc precisament ni, curiosament, després d?armar un canyaret en el si del Col·lectiu al voltant d’estos premis, que ara pareix que li’l donen en desgreuge: ell mateix ho va reconéixer ?i ho va reivindicar, cabut com és- alhora que claudicava en acceptar la ocasional tonimirografia que fa de guardó.

    M’imagine que, per la novetat, ell el considerarà el seu millor disc, com fan tots els artistes davant el seu producte més recent: sense entrar a valorar el contingut d’un disc de nom evident i poc original (abans hi ha hagut l’espectacle, el grup mallorquí i un disc de danses) que -de més a més- alterna cançons en valencià i castellà, recordaré que la meua elecció personal com a disc de l’any passat era ?i és- el Si em pose a cantar cançons? del grandíssim Pepe Gimeno Botifarra, que encara va quedar tercer en les votacions populars al Premi Muixeranga, només superat pel Berlangastyle d’Sva-ters i en pugna d’igualtat amb el Re::evolucions dels Lilit (!).

    Cert que els d’Alcàsser, pel seu sainet a l’hora de recollir-lo, es van saber aprofitar dels buits digitals de la votació per enquesta i la complicitat de qui assegurava, en la nota de premsa de la nominació, que este guardó es debatia entre ells, Botifarra i Soul Atac i n?obviava la presència dels de Pego, sovint objecte d?enveges en els fòrums de L’Avanc; més encara si tenim en compte que el conjunt de funk sense punch ja tenia adjudicat el socarrat del Premi Forment que atorga el quinzenal llibertari en base als criteris que he exposat en el segon paràgraf. De fet, en tot allò referent als premis publicat per este periòdic s’evidencia un cert partidisme: en la posterior crònica de la vetlada, que per la seua falta de rigor pareix redactada abans de l’esdeveniment, l’encapçalament dóna el protagonisme a Ventura (del qual només en dóna el nom de pila d’una manera molt familiar) per damunt d’Òscar Briz; en la seua llista definitiva del Rock a la Mar d’enguany posen els seus apadrinats Soul Atac els primers de tots, per davant inclús dels Antònia Font

    Botifarra, malgré tout i amb la humildat que el caracteritza, ja està més que pagat amb el premi en la categoria de «folk i noves músiques» (què tenen a vore els collons per córrer?) per davant dels dos grans del gènere en dècades passades: Al Tall i Torregrossa i companyia. Per tant, si tenim en compte que qui rep la distinció absoluta de millor disc de l’any no pot guanyar en qualsevol categoria de les específiques, jo hauria atorgat este premi a un altre espectacle molt més xulo i heterogeni que els altres dos adés esmentats, i certament més directe que els seus discs en estudi: el Directe de Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Savina Yannatou i Primavera en Salonica.

    O, per la mateixa regla de tres segons la qual el quart disc en solitari d’un cantant consagrat amb projectes anteriors, amb la mateixa fòrmula però so diferent reba la distinció de millor plàstic de l’any, l’Eixos del de Catarroja podria haver-li disputat el mèrit si no fóra perquè Gil no és l’autor de totes les lletres de les seues cançons, com és el cas de Briz; de fet, a est últim li hauria atorgat el premi a la millor cançó: Per la Punta, l’Horta i el Cabanyal és -sempre segons el meu parer- la millor cançó que ha escrit mai, molt millor que Me siento bien, Never Surrender o qualssevol de les de la seua última època, i una de les més directes, colpidores i alhora esperançadores dels últims temps potser per les circumstàncies en les quals la va escriure i per eixe clar ressò dylanià que, amb el seu caràcter insubornable, fa del Mangue ?que és el sobrenom amb el qual coneixem l?Òscar Briz al nostre poble- el «veritable artífex de la cançó-protesta» moderna.

    Però, el jurat va considerar Feliu Ventura mereixedor dels premis a la millor cançó –Alacant (per interior)– i lletra –Si vens (sic, sense diacrític)- per sengles cançons del seu últim disc; premis menors que, tot s’ha de dir, deurien fusionar-se en un de sol per ço com no s’entén que es premie per separat la lletra i no la música, ni es pot entendre una bona lletra sense una bona tonadeta de fons (altrament, no estaríem fent un poema?). Prescindible em pareix, també, el premi a l’orquestració i els arranjaments que fa l’efecte que només estiga a l’abast de músics professionals i de jazz (amb diners, torrons!); en canvi, potser estaria millor premiar el disseny del paquet com a part irrenunciable i comuna a totes les discografies, que en el cas valencià compta amb moltes i molt bones peces de col·leccionista començant per les portades pictòriques dels pioners del sector i acabant amb el saquet dels Inòpia, el llibret dels VerdCel o el cartonet dels Ix.

    Els Ix, pensant-ho bé, deurien haver rebut la Cabota d’Or en detriment dels germans moixamístics, fóra com a Millor Duo Còmic o pel Millor Disc Satíric, ja que els Astrud alcoianocontestans són prou més càustics i conceptuals que els borrelloners, que podrien haver aspirat perfectament a guanyar el premi al Millor Disc de Cançó d’Autor per la seua lírica costumista impecable i cultíssima disfressada de musiqueta de fira, ja que l’òpera okupa ambientada a Barcelona del Cançons d’amor i activisme milèssim, a més de dispersa i lo-fi queda massa lluny de la realitat natural d’estos premis (si bé alcança quotes èpiques en parlar de l’amor).

    Clar que, els Ix han tingut la seua representació en esta convocatòria amb el Vinga va!! dels Jalea Real que, si bé ja el vaig proclamar unilateralment millor disc de l’any 2005 des d’estes pàgines web, pareix que els canals «oficials» no n’havien tingut constància fins un any després -també estava en la llista dels Premis Endogamirrock 2006 d’enguany- i apareixia com a l’única referència que hi concursava fora de plaç: concretament, en la categoria Pop-rock, junt amb els inamovibles Obrint i els eterns Sant Gatxo (uns altres que tampoc tenen quimeres a cantar en castellà), que es van fer finalment amb el guardó: vista l’obertura de mires del jurat -i la composició del mateix!-, és fàcil pronosticar que, si tot va bé i els Arthur Caravan es posen a gravar el seu disc, ajornat després de tant de rumor de separació i de desmentit, podrien erigir-se en millor grup de pop-rock… o més.

    I, ja per a tancar, a banda l’oportú homenatge a Lluís Miquel Campos -és just i necessari- tampoc hauria estat sobrer recordar Joan Pellicer o, si més no, l’època i el context en el qual va desenvolupar la seua faceta oculta, per a coneixement del públic general; l’infame i desinformat portaveu, però, sentenciava en la presentació de les nominacions: «(com) enguany no hi ha hagut baixes, no hi haurà homenatges com els de l’any passat a companys desapareguts, qüestió que permetrà un muntatge […] més alegre i sense posar-nos mustis.» El seu discurs de guanyador, precisament, va ser un dels moments més avorrits de la nit, només disculpable per l’emocionat record a son pare, cantãor tradicional; de la mateixa manera, i encara a risc de fer-me pesat, es podria -es deuria- haver fet referència al figura de Bellreguard, que tal dia com hui, 24 de juny, hauria complit seixanta anys; o, sens anar més lluny, al millor crític musical que ha tingut este país, que celebrava el quinzé aniversari del seu traspàs al sendemà dels premis, 21 de juny. Ara, si m’arribe a assabentar abans que eixe mateix dimecres preestrenaven la pel·lícula de l’estiu, de l’any i -si m’apureu- de la meua vida a –of all places– Sitges, no m’hauríeu vist el pèl pel Micalet!