Arxiu mensual: febrer de 2007

063: Menys Oleguer i més Pellicer

…i amb esta entrada la Rosca amb all arriba a les 10.000 vesites per una quëstió pura i tristament casual: resulta que, arran del traspàs del sant bellreguardí (la seua canonització és imminent), la gent s’ha fet d’entrar a l’article número 4 d’esta bitàcola: un escrit de fa un any i poc on explicàvem la vida, obra i milacres de l’home Pellicer, amb especial atenció a la seua breu etapa dins el difícil ofici del cant d’autor. Curiosament, la gent no s’ha privat de deixar emotius comentaris en aquella entrada en compte de l’anterior a esta, on ens féiem ressò de la inesperada notícia que enllaçava amb aquell post antic i propiciava que el número de llegides superara les milanta, doblant en dos setmanes a Clara Andrés, que fins llavors ocupava el primer lloc del podi…

L’explicació de la falla? Més tard, que ara me’n vaig a l’Olleria…

062: Adéu, amic

    Ara acabe de llegir que ahir va faltar son pare d’Anna i Julieta, el meu amic el Pelli’, quan no fa ni un mes que el vam vore a Barxeta junt amb Cucarella, Vicent Company o Pepe Botifarra; o fa mig any, durant aquell sopar a Ca les Senyoretes (en la foto, amb La Cabota en la mà, flanquejat en l’ombra per Olivares i mossén Grenya); o quan li férem l’homenatge en vida i es va espolsar una de les seues xarrades magistrals!

    Això: la vida és una merda, i damunt et mors…

Del repertori de joventut de l’amic Pellicer:


Dolç àngel de la Mort
Màrius Torres, setembre del 63

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal.

Reproduïsc a continuació, per no trobar-se en cap altre lloc, l’escrit que l’editora Núria Sendra ha enviat a la llista d’InfoMigjorn:

«Joan Pellicer i Bataller s’ha mort. En les esqueles dels diaris, en el cor de la gent que el va conéixer es lligen sentiments realment tendres cap a ell. I és perquè Joan Pellicer era, senzillament, un geni. Una persona d’una immensa cultura, que recollia d’allà on la hi hagués: de matí l’extreia d’un pastor de cabres de la vall de Beneixama i a la vesprada se submergia en un tractat botànic d’una dinastia xinesa desconeguda per a la major part de nosaltres.

«Elevava el saber del poble valencià a l’altura que li correspon -i que els valencians no li solem reconéixer- i aproximava la més alta literatura a la distància justa que fa que no et siga indiferent mai més. I feia tot això des de la humilitat més absoluta, com sol passar a les persones més grans.

«Quan coneixes una notícia tan trista, sobtada i inesperada com aquesta, solen vindre’t a la memòria les darreres paraules que creuares amb ell o de les que en fores testimoni. Si no fa ni quinze dies! Prenen una altra magnitud i m’agradaria ressenyar-les ací perquè sé que els que el varen conéixer les substituiran per les seues pròpies i els que no, potser se l’aproparan un poc més:

«-Joan, he estat aquest cap de setmana a Beniaia, la Vall d’Alcalà i, al camí que va al llavador, al marge esquerre, he vist aquella planta que mon pare anomenava Minvasang…

«-Ah, sí, és una falaguereta, és la que més aguanta el sol…

I s’estenia en les lloances i virtuts, algun ús curiós… el que fóra de la planteta en qüestió. El qui crega que la poesia, la passió pel territori i els seus habitants que es pot llegir als seus llibres és fruit de moltes hores de redacció, que es desenganye. Ell era així.

«Ens deixa massa prompte, amb el treball inacabat, qui sabrà ara escoltar les sàvies paraules d’aquella velleta de la Serra en el mas més allunyat de les queixalades urbanístiques? Qui recuperarà aquests tresors etnobotànics, si no cotitzen a la borsa?

«Era un home coherent i conseqüent, respectuós amb l’entorn, sense cotxe particular, sense mòbil… un home d’un altre temps, no sé si del passat o, probablement, del futur.

«Mereixia molt més reconeixement en vida, no per part de la gent del poble que no se n’anava de les presentacions dels seus llibres fins que no tancaven la sala… no… vull acabar en positiu, amb una de les moltes dedicatòries que posava als seus llibres. Aquesta, concretament, al tercer volum del Costumari Botànic, perquè són un poema per elles mateixes i perquè sé que tots els dedicats li multipliquen l’afecte que hi demostra:

«”Al poble valencià que s’estima el seu terrer nadiu, el qual és la font i la mar d’on ha brollat i on desemboca el rierol de sabers d’aquest Costumari Botànic“.

«(També una forta abraçada als que més se l’estimaven i s’estimava: a Anna i a Julieta, naturalment.)»