Arxiu mensual: novembre de 2006

054: Dotze i u!

    Despús-ahir, divendres, vaig vore l’última obra d’Albena Teatre: 13. I bé? Cal dir que és la primera obra d’Albena que veig ja que, per a bé o per a mal, mai he tingut la oportunitat de vore Besos, Mandíbula afilada o Currículum -per citar les tres més conegudes-, i això que amb esta última vaig compartir cartell en el segon Cau de Contes celebrat ací a l’Alcúdia. També cal dir que Albena és companyia resident al nostre poble des de fa uns quants anys: no debades, Bena- és roscà practicant, i Albe-rabossot practicant, també (que ja són ganes); m’imagine que això seria una hàbil maniobra del nostre excel·lentíssim per a que ens creguérem allò de «capital cultural de la Ribera».

    Bo, la qüestió és que l’estil Albena és al teatre això que en la música moderna s’anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i –je dirais plus même– anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er ‘kixo de Catarroha) i altres conjunts de l’estil d’I Muvrini

    …i 13 és, també, l’exemple paradigmàtic d’allò en què s’ha convertit el teatre hui en dia: una successió més o menys connexa de trellats (ara en diuen esquetxos) que fonamenta el seu èxit en uns diàlegs humorístics d’una certa quotidiania surrealista; un format bastard importat del teatre a la televisió i reglotat de nou als escenaris amb més o manco sort. Parlant d’això, i com ja intuïreu pel títol, eixe és un dels leitmotivs d’esta funció: el 13, el número de la sort (siga bona o mala).

Maria Juan

    Al remat, la sort de la funció és comptar amb l’actriu alcoiana en l’exili Maria Juan i les seues mamelles, que potser siguen també les del cartell de l’obra (què penseu?). Per cert, i parlant del cartell, no sé si deuria haver inclòs d’entrada l’etiqueta de «No recomanat a menors de 13 anys» que li havien afegit ací; clar que, amb tant de tretze i tanta simbologia…

    I no parlaré d’Autoindefinits perquè l’única cosa ressenyable és l’escot de la Noèlia Peres, i encara gràcies…

053: Ceci n’est pas une rosca amb all

    Açò no és una rosca amb all: açò és el bloq de l’Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer Viu, país de València; una «rosca amb all» de facto és una punta (en secció longitudinal) de pa torrat, tallat a quadros en forma de graella i adobat amb oli, sal i allet refregadet. Una rosca amb all és el sopar que tot bon alcudià (i, en conseqüència, roscano) es fot un diumenge a poqueta nit; previsiblement, i com a bon valencià, després d’haver-se engaldit una bona paella a l’hora de dinar (dijous paella, això on s’ha vist!?).

    Tal dia com hui, ara fa exactament un any vaig inaugurar este bloq amb l’excusa d’amortitzar els diners que ens costava mantindre el compte de correu ací, i amb la idea de recuperar, d’alguna manera, aquells temps tan productius en què editavem una revisteta, la Nosal3, que llavors comptava amb un suplement sobre música rock intitulat, precisament, Rosck&All

    La bona qüestió és que açò ha acabat anant-se’n de mare, o això em pareix a mi: tenim el VIII Mes de les Lletres en marxa i encara no he gosat escriure una sola línia sobre l’avinentesa, quan l’any passat vaig dedicar, no un, sinó dos posts… perdó; entrães -cal dir-, a promocionar l’homenatge a la figura de Pellicer. Potser perquè allò em tocava de més prop, potser perquè en el web ja tenim un noticiari actualitzat pel nostre secretari (prou més sovint que este bloq, tot s’ha de dir), al remat sempre acabe parlant de gusts!

    Però bé; tampoc vaig a contindre’m ara en continguts, encara que sí que miraré d’escriure més a sovint, que quan vaig començar arribí a postejar… perdó; publicar -cal dir- dos entrades el mateix dia i, ara, l’altre dia el ressuscitat tio Carrasca se’m queixava que no escric mai! Home, tampoc vaig a intentar llevar-li el premi a la regularitat que, sans doute, ostenta l’Àngel Canet de Benicolet; i, si m’atrevira, intentaria ser tan universalment localista i loquaç com el tio Pep Albinyana. Però, de moment, el que vaig a fer serà fer honrar el títol d’esta bitàcola i donar-vos quellegir cada diumenge a l’hora de sopar, poc més o manco (això, si no estic pel món, clar…).

    I, ja que això està en boga, continue la memâ de les cançonetes a petició expressa del senyoret Canet i Català, que ha tingut la mateixa idea que jo en proposar al «millor cantãor de la Ribera Alta» com a subjecte d’estudi:

    P.S: no sé qui va dir allò de «millor cantãor de la Ribera Alta» (crec que va ser el «millor cantãor de la Ribera Baixa») però no n’estic del tot d’acord; jo, més aïnes, diria «millor cantãor del món conegut». ¡Pâ pillo cartagenero, yo!