Arxiu mensual: setembre de 2006

050: Re::edicions

A Cantalausa, pegolí d’Occitània

    Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l’últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l’han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure’l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d’ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada…

    Ara, escoltant l’ajornat Re::evolucions (no oblideu que, encara que haja acabat d’eixir, les cançons tenen més d’un parell d’anys d’antiguitat) encara me meravella més que els Lilit hagen (re::)evolucionat anys-llum no només en relació al seu disc anterior, No veig res (Contrast Records, 2000), sinó també cap a eixa gran orquestra pegolàctica que és Lilit i Dionís amb la qual, encara compartint quatre dels seus membres clau, només coincidixen en una de les peces d’este lliurament, L’exorcista (a banda aquell clàssic maquetero que és L’olor de l’amor).

    Possiblement siguen els dos Lilit que ja no estan els que aporten el so diferencial d’este disc: ells diran que és la guitarra de Vicent Gran Xaman, forçosament emigrat a no-sé-on; jo agranaré cap a casa i diré que és la flauta travessera d’Amparo Cuervarubia, de la Muntanyeta d’Alberic, peça clau en la metamorfosi del punk en funk que fa l’estil Lilit a mitjan disc: Xucla l’arrel sona als Primus del Brown Album al principi per a, en acabant, rematar-ho en homenatge al coche fantástico passant per una retirada à la Bootsy Collins o Rick James que quasi fa feredat, de gust.

    De qualsevol manera, les guitarrades d’El temascal o Insecte (les dos primeres cançons -i les més dures- del disc) no deslluïxen ni se senten deslluïdes per l’omnipresent instrument de la ratera que, per cert, no és l’única aportació riberenca del compacte: el rabosot Josep Watussi executa uns «coros gais» prou encertats, a petició del productor David Talaüd.

    Perquè, això sí, els Lilit sempre han tingut productor i dissenyador, tant en este disc com en l’anterior: este viatge, el poeta pegolí Josep Orihuel ha contribuït amb l’excel·lent disseny de la portada (en la contraportada es pot discernir la foto de l’Homo No Sapiens Laguarensis) i els versos d’El viatge, valga’m la redundància. Ah, i aguarda: que el compact este és un CD Extra amb vídeoclip inclòs (xe, si pareixen un grup de de veres i tot!), i no sé si estarà fet a propòsit o serà conseqüència d’això, però les pistes d’àudio estan amagades en una altra sessió i no es poden escoltar en l’ordinador… i això que estan enregistrades en Creative Commons!

    Bo, en resum: si voleu saber alguna cosa més o sentir tot açò de la seua boca, la pròxima comunió amb Lilit i Dionís tindrà lloc a Pego este dissabte 14 d’octubre; Déu vos pille confesats…

049: En setembre, qui tinga blat que sembre

    Xe, a vosaltres no vos passa com a mi, que quan coneixeu un model de cotxe, siga el vostre o bé el d’un conegut, comenceu a vore’n per tots els carrers i carreteres? Jo, tot és vore Citröen C3 blavets amunt i avall, però bé; això és una altra història….

    Vinc a dir-ho perquè, l’altra nit, en l’última processó de les festes a la Mãedéu de la Salut d’Algemesí no deixava de vore rojos a tir i baldiri (i quan dic «rojos» vull dir persones pèl-roges, no «rojos separatistes», ni gambes d’eixes o alguna cosa per l’estil): el cas és que això em feia pensar si els toputs no tindrien, com els suecans, alguna particularitat genètica local que fa que hi haja un nombre considerable de rogets; certament, no tants com poden haver-ne als països nòrdics de clara adscripció cèltica, però prou com per fer-se notar. Clar que, tenint en compte allò establert en el primer paràgraf, que la Provessó és multitudinària i, per tant, representativa d’una bona part del veïnat del poble, potser la meua percepció fóra un pèl subjectiva…

    Casualment, esta setmana s’estrena la pel·lícula Das Parfum: die Geschichte eines Mörders, basada en la cèlebre -i homònima- novel·la de Patrick Süskind sobre un assassí que es dedica a defenestrar rogetes per a traure’ls l’oloreta; i, parlant de pel·lis rogetes, resulta que també n’hi ha una altra basada en els 100 colpi di spazzola prima di andare a dormire de Melissa Panarello, amb Maria Valverde en el paper protagonista! Ja deia jo que la xiqueta esta despuntava… i aguarda, que el seu pròxim paper és de Lucrècia Borja en la pel·lícula d’Antena 3!