Arxiu mensual: agost de 2006

048: En agost, ni dona ni most

    Ja m’ha tornat a passar, i en van…! L’última, divendres passat en -ai!- Xàtiva: portava l’enrònia d’engaldir-me un geladet i allà que vaig anar a parar a La Ibense (sic) de l’Albereda. Total, sense tindre molt clar de quin gust el volia li dic a la xicona (gelatera, cal dir): «Una mesureta de…» I ara un incís: què enteneu vosaltres per mesureta, siga de gelat o de qualsevol altra cosa? No cal que contesteu encara; seguiu llegint…

    «Una mesureta de… caputxino», li vaig dir vacil·lant, perquè com sempre m’abstrac pensant en si entendrà el que jo vull dir per mesureta mai acabe de tindre clar quin dels milanta gelats vull que m’escudellen. I res, va passar allò que tenia de passar: ella va entendre «mitjaneta» (i no «menudeta», que sona més paregut), i sobre repetir-li-ho gestualitzant amb la mà, al remat em va servir la bola de caputxino en un potet, i no en cucurutxo. Ara, no vull ni pensar què hauria fet (o què hauria entés) si li arribe a demanar un xambitet!

    Efectivament, per a mi, una mesureta, lluny de ser una «mesura de capacitat per a oli, emprada al Penedès, equivalent a una vuitena part del quartà» (DIEC), és allò que en cristiano es diu cucurutxo: Albinyana corroborarà la meua història en recordant-se de la discussió que vam tindre a Ca Tarsi sobre este mateix assumpte. Com sóc més cabut que un xurro, la substitució ja l’havia experimentada abans a sengles geladeries d’Alcoi, l’Alcúdia, Tavernes i Sueca, amb idèntics resultats sociolingüístics.

    Només em queda desitjar-los als del Bloc Jaume I i el Grup de Dansa que no intenten realitzar la prova, ara que uns estan per Noruega i els altres se’n van a Sicília, no siga cas que…

    P.S: toca, almenys l’associacionisme local es mou; la resta ens conformarem amb un geladet.

047: De lletrejar

A Toni Mestre, Destre Homònim (a títol pòstum)

    Despús-ahir vaig pillar de rebot el concurs eixe de la catalana que presenta el cantant d’Els Pets: ja havia llegit alguna cosa al respecte en el bloc d’una fan, però com jo no veig la tele -i molt menys la teva, que no m’arriba bé- no n’havia fet cas. La bona qüestió és que Gavaldà, com a presentador, no: l’home es gastava una supèrbia amb els concursants -tots ells alumnes de 3er d’ESO- fora de lloc en un xou com este, per no parlar de la seua nul·la expressivitat: «A vêre si riem un poc», li deia el mort al degollat…

    La idiosincràsia -m’encisa esta paraula– del concurs no està mal: promoure l’ús de l’idioma català entre els joveneus de secundària que, pel que vaig poder escoltar, apitxen més que els locutors de la valenciana. Bo, potser la comparança amb el «valencià de llanda» canalnouero (Eugeni S. Reig dixit) siga inapropiada; vull dir, que l’empobriment lingüístic de les -amb perdó- noves generacions es manifestava en una fonètica un tant neutra, més encara en contrast amb el particular accent tarragoní del presentador, el qual haureu pogut escoltar en les seues cançons.

    Ara, així i tot, malgrat la poca gràcia de l’amfitrió, i tenint en compte el fet que els participants per l’IES Agustí Serra i Fontanet de Sabadell (els que jo vaig vore) tenien tota la traça de ser xurrets, encara se’n van eixir prou bé. Cal dir que, a mesura que van avançant nivells, els criteris lingüístics del programa estan calculats per a putejar als xiquets d’una manera increïble: a un d’ells li van espolsar un endeutà (tercera persona del pretèrit perfet simple d’un verb reflexiu!) que podria haver confós fàcilment amb l’infinitiu endeutar (cal dir que va errar abans de l’última i conflictiva síl·laba); jo, com a valencià influït per l’Ortografia Roscana, vaig arribar a pensar que l’IEC ja havia anat dos pobles més lluny que l’AVL, en acceptant la caiguda de la D intervocàlica en un participi femení (endeutâ, segons la meua OR)…

    Cal dir també -i no deixa de ser curiós el fet- que este programa va comptar amb una edició pilot realitzada exclusivament a Lleida, i que molts dels centres finalistes provenen de la terra ferma del Segre, tan històricament llunyana i oblidada de la metròpoli barcelonesa: potser la seua situació diatòpica occidental els afavorisca en esta classe d’spelling bee, qui ho sap?

    P.S: (en parodiatge al De dalt a baix) no es diu avui; cal dir hui. Algú s’anima a discutir-ho?