Arxiu mensual: abril de 2006

040: Filla de son pare

    No és la primera ni serà l’última, però ara mateix és la fille en boca de tots: a la xiqueta ja li naixen admiradors i detractors per igual, tot i que acaba d’editar el seu primer disc (que «huele a chamusquina por todos lados» segons un tal Casañ) i a penes ha fet concerts fora del seu espai natural (l’últim, en Astúries).

    Això sí, en eixa illa que és França
ja se la rifen, no sé si per ser filla d’aquell que va dir allò de
«francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia
francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d’escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d’Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.

    Perquè la selecció d’este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d’anys de gravar, tot s’ha de dir- es deu a son pare,
autor de tres dels poemes, traductor d’uns altres quatre i progenitor
de la doneta que -com ja he dit adés- n’escriu un parell; les dos que
falten són Le pont Mirabeau d’Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori:
en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós,
de peces curtetes al servici de la poesia i d’una veu a la què encara
li queda camí, però que augura molt de futur.

    O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s’ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre’ls debades!

    Per cert, que les edicions original (americana) i europea (francesa) del disc tenen portades diferents, si sou completistes…

039: Alcoi, Batoi, Barcelona!

    Parlant de la New Wave batoiera, de la qual els d’Arthur Caravan han sigut, són i seran els màxims representants (si algun dia arriben a acabar el seu disc), dos de les vint pistes del CD Música lliure que apareix amb l’Endogamirrock d’este mes pertanyen a sengles conjunts alcoians (l’única aportació valenciana al recopilatori junt amb una altra cançó d’Electric Light Orxata): de fet, eixes dos pelaîlles (la 16, Dinero gratis, i la 18, Desordre amorós) són producte d’un mateix nucli creador amb els noms de Jalea Real i Ix, grups «alternatius» al d’Arthur amb seu a Barcelona. Paradoxalment, i encara que Caravan és «el projecte a seguir», circumstàncies extramusicals han fet que Jalea Real (millor disc de l’any passat segons este bloc) i, ara, Ix (del verb eixir; no ho pronuncieu com el nom de la lletra X) se li hagen avançat al pare, gràcies en part a l’activisme que notareu en les declaracions que fan els Jalea al respecte d’esta edició

038: La Safor és humor!

    Gandia, capital de la Safor i de la «subcomarca» que du el seu nom, ha sigut molt més que això al llarg de la història: ducat en temps de l’antigor; bressol del discogràfic Ausiàs March, del cinematogràfic Joanot Martorell i del coreogràfic Roís de Corella durant el nostre segle d’or; ciutat bessona d’Alcoi, quan no només les unia el Serpis; i, d’un temps ençà, platja oficial de la metròpoli colonitzadora. Gandia i la Safor tenen un significat especial per a mi, perquè és on vaig passar quasi tots els estius de la meua infància (ma mare diu que la primera paraula que vaig pronunciar va ser «Tano!»); però també perquè Gandia, com Sueca o l’Alcúdia, ha resistit -i resistix- ara i sempre a l’invasor…

    Vinc a dir-ho perquè, des d’este cap de setmana passat, Gandia és la seu d’alguna cosa important, la capital intercomarcal (per no dir mundial) del «cabotisme modern»: té collons que la data coincidira –memòria antihistòrica a banda- amb el dia dels innocents anglosaxó, perquè l’anterior número de La Cabota es va presentar el 28 de desembre proppassat… Bo, si encara no coneixeu «la revista satírica de la Safor» llegiu-vos l’article viquipèdic al respecte, que no és la primera ni la última volta que se n’ha parlat per ací: així i tot, també té collons que els Pardals descoats de la BilaWev no la inclogueren en l’especial sobre Periodisme, sàtira i humor publicat recentment; un lapsus lamentable però insignificant, calcule jo, alhora que significatiu en el sentit que hi ha una part de la nostra cultura que sobreviu aliena a allò que es considera «políticament alternatiu».
    No sé si m’explique: justetament, va ser un pixaví (no està del tot clar d’on, però bé) el primer en trencar amb les formes establertes en «lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat» i tot allò que algun occitanista desventat seria capaç de trabucar en causa perduda. Però bé també; la bona qüestió és que el públic assistent a la cita del passat dissabte no es quedaria indiferent davant la sorprenent varietat dels artistes participants en la 1a Intercomarcal Cabotista, llistats en el cartell per orde de popularitat: Xavi Castillo, els Ovidi Twins, Lilit i Dionís, Les Mãedéus, Arthur Caravan i el Xic de Corea. Est últim, trompetista professional i figura local, va ser l’encarregat de donar pas des de la passarel·la del galliner a cada un dels bous… perdó; dels xous que anaren succeïnt-se ininterrompudament des de les 8 de la vesprada a les 10 de la nit, separats tan sols pel canvi d’instruments i el corresponent parlat de l’histriònic Mr. Cabota, que va aprofitar cada una de les cinc intervencions per a fer menció de tants números apareguts de la seua publicació homònima.

    Xavi Castillo impersonificava els xiquets asfaltats del primer número, encara que va tirar mà del seu sol·liloqui més recent en compte d’interpretar el seu personatge més famós, l’indomable Jordiet Llopis: la seua «ponència» se centrava en l’assumpte aquell de Xàtiva (l’abat protagonista del qual, per cert, va ser abans rector del meu poble) i l’altre, més recent, d’Alacant. El seu consell als jóvens artistes va ser de les sentències més lúcides de la nit: «No feu caricatures de Mahoma! Ni de Zaplana!! Ni de Mahoma vestit de Zaplana!!!» Correctament apolític, com sempre. A Castillo el vaig vore per primera volta allà per l’any 97 amb Pànic al Centenari, quan era una geni en boca dels pocs que havien assistit a aquelles representacions llegendàries de les quals no sabien explicar cap detall sense imitar alguna de les escenes més recordades d’aquell «tebeo»…

    Als Ovidi Twins els vaig conéixer en el 4rt Congrés de Figures Mundials, dissabte 25 de setembre de 2004 a Sueca, encara que ja havia sentit campanes d’una memorable actuació seua enregistrada aquell mateix any a l’Escenari de Phil de Vient, en el festival Moniàtic d’Alcoi: amb el meu col·lega Phil de Vient compartirien més tard un altre escenari, el del Riu Viu; un any més tard seríem els Figures Locals i jo els que tindríem l’honor de participar junt amb ells en el Recital pels Sants Innocents d’est últim Nadal. Els Twins, Davidi i Xavidi, són inamovibles i espesos com ells a soles, però càustics, mordaços i il·lustrats: es resistiren a executar la seua oda als borrellons a canvi d’estrenar una peça de ressons ausiasmarquians dedicada a la Copa de l’Amèrica que va causar furor, per l’actualitat del tema. Els dos bessons valentins, acompanyats per un tercer home (de nom Pauidi) i equipats amb uniforme fusterià, no desaprofitaren la folla ocasió per a fer propaganda i negoci de la seua pròpia publicació anual (gràcies a Al·là), la mafomètica Moixama. Ai, i l’altre dia vaig llegir en l’Endogamirrock que la Clara Andrés també és fan seu!

    Encara vérgens, Les Mãedéus no van saber estar a l’altura de l’esdeveniment segons Begonya Bonegó -crítica implacable i alhora número u de la Clec mãedeuera-, almenys fins la quarta cançó de les cinc que van interpretar: eixe country valencià en anglés americà que tan natural els queda. Les úniques representants femenines de la nit (teclista pegolina a banda), malgrat el deslluïment de la seua aparició se salvaren pel factor novetat en sorprendre el públic fidel amb una nova formació de trio semielectrificat (Oreto, Cabeça i Olivar), i en descobrir a la resta de l’audiència cants de regust clàssic en forma de blues subterrani cassolà o jota i fandanguet, esta última amb la col·laboració inesperada de cert cantãor especialment caricaturitzable; amb tot, inclús a mig gas seguixen sent molt més divertides que qualsevol altre grupet del seu estil…

    Els Arthur Caravan, la cançó més (pre)històrica dels quals data de l’any 98, són «el grupo joven más moderno, diferente, personal y creativo de cuantos he visto y podido escuchar» de la Ciutat dels Ponts, segons Josep Lluís Seguí (en castellà en l’original): dispersos entre Alcoi, Barcelona i almanco tres projectes alternatius més, este sextet compartix amb la resta de grups que canten en «idioma valencià» això i prou, ja que -pel que fa a actitud i composició- es troba a anys-llum del que podria representar l’escena musical valenciana si deixara a banda l’estil dels trobadolç i desenvolupara un veritable corrent alternatiu dins de l’endogàmic mercat de la llengua comuna: cal dir que fa dos anys que participen -també- en el Moniàtic, que no es van menjar una merda en presentar-se a l’infame Sona 9 («bufa’m un ou!»), i que la seua última actuació abans d’esta va ser en la IV Mostra de Vídeo-Art Internacional d’Alcoi. Al meu parer van ser els millors de la nit, però per a gusts, ja se sap…

    I la traca final, els Lilit i Dionís, fusió perfecta dels hardcore Lilit amb els verbeneros Bufafocs de Dionís per causes més aïna d’agenda que de confluència estilística: encara amb la baixa de dos dels seus membres, els altres huit s’haurien encarregat de fer botar el públic de les butaques de no ser per la coixera accidental dels seus dos cantants, Pilimell i Mirassielos. Així i tot, amb perles pegolines com L’olor de l’amor era impossible no guanyar-se la complicitat del teatre, àdhuc després de vora dos hores de desfilada contínua de cantants i tocãors amunt i avall: llegiu les cròniques de tres assistents intercomarcals de l’Olleria, Benicolet i Banyeres de Mariola sobre el xou.

    Graciosament, est orde final d’actuació, que venia condicionat pel nombre de persones en escena (de menys a més), al remat va demostrar ser ideal en oferir una intensitat ascendent que començava i culminava amb tots els participants junts en escena, interpretant coralment els himnes de la fundació Save the Xiquets International i de la mateixa Intercomarcal, dels quals em vaig encarregar d’escriure la lletra (no diré sobre quines músiques): eixa va ser la meua gran aportació, guitarrâ post sopar a banda, al que ha sigut -de moment- el xou de l’any. Almenys fins el pròxim Congrés de Figures Mundials -el que fa cinc, el que presidiré jo-, que se celebrarà dissabte 16 de setembre d’enguany a Pedreguer, poble natal d’un dels figures més mundials que ha donat esta casa de putes terra. Per si m’ho pregunten, ja sé quins grups vull que actuen eixe dia!

    «No vull dir noms; no, no diré noms…»