Arxiu mensual: març de 2006

037: Apologia del cabotisme

    Ni el Festinfern, ni el Turboulet, ni la Xira: si els valencians realment tenim el sentit de l’humor que se’ns suposa (mesinfotisme a banda), el nostre festival per antonomàsia deuria ser la Intercomarcal Cabotista, que enguany celebra la seua primera convocatòria: este dissabte 1 d’abril a les 8 de la vesprada, els noms més destacats de la sàtira sarcàstica i surrealista es donaran cita al Teatre del Raval de Gandia com a representants del «cabotisme modern», capitanejats a l’alcoiana pel celebèrrim Xavi Castillo (diu, «núm. 1 d’Alacant, Bocairent i Xàtiva»): la resta de varietats -musicals- programades vindran de la mà dels Ovidi Twins (el popular duo binòmic d’ideologia moixamista), Les Mãedéus (les fadrines més cobejades del terreny), Arthur Caravan (poetes del rock, boxejadors del vers), Lilit i Dionís (una parella folklòrica predestinada a unir-se) i el Xic de Corea (figura local de la trompeta i la flauta d’un forat). El misteriós Mr. Cabota, com és natural, oficiarà d’amfitrió des de l’ombra: est home és, segons la Viquipèdia,
l’artífex de l’homònima «revista satírica de la Safor» de distribució
gratuïta que tant de revol ha armat dins i fora dels límits comarcals,
i que ara explicita la seua voluntat d’expansió natural a l’àmbit
nacional per mig d’este fastuós event….

    Per cert, que l’entrada val 5 eurets, i si voleu reservar-ne podeu fer-ho per correu a La Cabota o per telèfon al mateix teatre: 96 286 65 32 (un niño gratis): allí ens vorem!

036: De Roscana Cançó!

    Este diumenge farem una Antologia de la Cançó Roscana al Café El Convent de l’Alcúdia, a això de les 20 hores poc més o manco: evidentment, no existix una «Cançó Roscana» pròpiament dita, però sí una col·lecció de cançons i cançonetes que ressonen en la memòria col·lectiva d’este poble, i una sèrie d’intèrprets que han fet de la música un dels valors més ressenyats del terreny, junt amb la ingent quantitatd’artistes plàstics.

    Eixe últim tòpic serà protagonista d’algun dels moments de la vesprada, junt amb alguns dels personatges que conformen la mitologia roscana: Paquito Signes, m’ssieu ‘Miliano o el tio Bausset, al qual podeu vore en esta foto extreta del llibre de Santi Vallés Converses amb l’home subterrani (Tàndem, 2000), de ronda amb la seua guitarra. Potser vam perdre un hipotètic pioner de la Nostra Cançó, qui ho sap? L’entrada és debades, per si vos interessa…

035: Cerdà vs. Morera

Take a look at the people who’ve been President

in the United States so far: could I do any worst?
Frank Zappa, candidat a President dels EUA
Esta irònica afirmació de sant Francesc Zappa
(«mireu els que han sigut President dels Estats Units fins ara: ho
faria jo pitjor?»), proferida quan el seminal compositor americà va
estar considerant seriosament (allà per l’any 91) presentar-se a les
eleccions, seria perfectament pronunciable per qualsevol dels candidats
a presidir la Xe!neralitat Valenciana, que ausades que n’hem vist de
tots els colors!

Justetament, estos dos últims caps de setmana he assistit a sengles xarrades d’un parell d’eixos candidats, Enric Morera i Agustí Cerdà:
sobre ells -i no els altres- escriuré ara, amb l’excusa d’haver-los
escoltat recentment, perquè són els presidenciables dels dos principals
partits orgànicament valencians (o siga, «valencianistes»,
«nacionalistes» o com vulgueu dir-los). Al cap i a la fi, trobe que els
lectors d’estos blocs deuen ser votants potencials (si no directament
afiliats) d’una d’estes dos opcions…

Sincerament, crec que hui en dia perdem massa temps parlant de la política i dels polítics, quan són ells els que deurien parlar de nosaltres, però bé: encara que ambdós parlats tingueren lloc en dies i pobles diferents, tant l’un com l’altre van coincidir en el tema: l’Estarnut… perdó; l’Estatut nou, que el tema està calentet i dóna per a molt.
El del Bloc va vindre ací a l’Alcúdia acompanyat d’Albert Girona, regidor del mateix partit en Almussafes: l’esdeveniment era sorprenent, no només perquè va ser anunciat amb poc de temps, sinó perquè, de més a més, ja feia anys que vam deixar de tindre UPV. I Bloc? No n’hem tingut mai (llevat del de Progrés, que ja sabeu que no té res a vore), la qual cosa donava una pista sobre les possibilitats de l’acte: efectivament, va ser Josep-Lluís Millo, figura local de les lletres i antic militant d’Unitat del Poble Valencià, qui va presentar als convidats (els dos adés esmentats i la coordinadora comarcal).

Cal dir que Girona em va agradar molt més que Morera, perquè era molt menys polític. O més polític de poble que el seu secretari general, que acusava una certa retòrica de pavelló tant en el contingut com en les formes. I no és que allò que diguera fóra menys interessant o improcedent, sinó que, al cap i a la fi, l’home predicava a conversos i tot allò que deia trobava l’assentiment del públic que, militant o no, pegava cabotades davant l’evidència dels fets; el que no em va agradar del d’Oliva va ser l’artificiositat del seu discurs, on incorporava de manera literal el lema d’una de les últimes campanyes del partit. Això, l’empobridora neutralitat del seu valencià, més arrimat a l’apitxat canalnouero que a la parla dels seus veïns llepons, i la característica entonació ascendent que també podeu escoltar-li a Ànzar o a Zappatero; deformació professional, m’imagine…

Per cert, que per la forma en què va parlar de temes profans com la música o el web del seu partit, qualsevol es creuria que és capaç d’escriure’s el seu propi bloc; ara, allò que realment m’escama a mi és per què tenen el domini de l’adreça web del partit com a Samoa Occidental: és una analogia simpàtica per allò del dialecte? I encara que va fer una referència un tant populista al tema de la pilota, pareix que el xic sí que enten de l’assumpte, i que coneix als nostres dos gloriadors locals: a Bausset, com no, però també a Llorenç Millo, al qual cita en el seu dip, en una entrada sobre el tema en qüestió.

Quant al d’ERPV, antítesi de l’anterior, est em va sorprendre molt més per la seua espontaneitat i per eixe puntet socarró que compartix amb el socarrat Cucarella (potser siga comú als de la Costera). Tot s’ha de dir, el de Canals arrossega prou mala fama dins dels cercles nacionals, àdhuc en el seu propi partit: per la part que ens toca, la llegenda negra diu que ell és el responsable directe de que -per sort o per desgràcia- hui en dia seguim sent Bloc de Progrés i no Casal Jaume I. Així i tot, la seua intervenció va ser clara i directa: predicava a conversos, però no es va deixar dur per les formes, encara que a vegades pecara d’excés de confiança en ser preguntat pel públic.

Igualment, en ambdós sessions la intervenció final del públic demanava la mateixa utopia que un anònim omnipresent este cap de setmana: la coalició de tots els partits minoritaris de trellat de cara a les pròximes eleccions. Ningú ha dit que no encara, però tampoc han dit que sí. Com diuen els cegos, «ja vorem.» I, com deia -una volta més- Zappa: «No pots ser un país de deveres si no tens una cervesa i una aerolínia: si tens alguna espècie d’equip de futbol, o alguna arma nuclear, encara; però, com a mínim com a mínim has de tindre una cervesa!» Llàstima que ací, o beus cERPVesa o beus Bloca-Cola, però mai les dos coses juntes: jo sóc dels pocs que coneixen el secret de la Kölsch-Kola

Mentrestant, i com Isaureta Navarro no es presenta, potser estaria bé que Mr. Cabota anunciara la seua candidatura a la presidència dins la 1a Intercomarcal Cabotista, d’imminent celebració: dissabte 1 d’abril a la capital de la Safor. O, en la seua pròpia veu: «Hui, Gandia; demà: el món!» Famoses últimes paraules…

You can’t be a real country unless you have a beer and an airline
– it helps if you have some kind of a football team,
or some nuclear weapons,
but at the very least you need a beer.
Frank Zappa, ideòleg

033: Amor i zel

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones!

Xavier Bru de Sala, Himne dels pirates

Anit vaig anar a vore la segona sessió en «versió original» (sic) del celebrat musical de Dagoll Dagom Mar i cel, adaptació (prou) lliure de l’obra homònima d’Àngel Guimerà (xe, el de l’estació de Metro!): m’acompanyaven l’inseparable Señor Cabota, Adrià el Banyerí, els germans de ca Colom (Alba i Albert) i Paco d’Alginet. Allí estava tota la clec (o claca) de la Cultureta, com per exemple la típica-i-mítica actriu Patrícia Barrachina,
cosa gens estranya ja que era l’últim dia que es representava en
llengua vernacla: ja sabreu (i, si no, vos ho dic) que hi ha hagut
polèmica perquè Teatros de la Xe!neralitat Valenciana
no accedia a la petició explícita de la companyia a representar l’obra
en la seua versió original; o siga, en català (o siga, en valencià?).
Al remat, i no sense la consegüent polèmica, els uns van capitular i
els altres han pogut representat la peça tal i com l’han concebuda els
autors dos úniques nits (!) de dimarts i dimecres (!!). I encara
gràcies!!!

Podríem tirar-nos hores, dies, parlant del tema, però com m’imagine que ja està tot dit, que predique a conversos, i que tindreu la mateixa opinió (i més informació) del tema que jo, xarrem d’una altra cosa. Com per exemple, de l’espectacle en si, que com a mínim es mereix un poc d’atenció: ignore el percentatge del text original que haurà respectat Xavier Bru de Sala perquè desconec l’obra de Guimerà, però atenent a la correcció i la claredat dels diàlegs, calcule que la faena seria de por. Més faena encara (o menys, segons es mire) tindria Guillermo Ramos per a readaptar-ho al castellà…

L’argument, per cert, és d’una actualitat aclaparadora, tanta que fa feredat, i en certa manera no fa sinó donar un sentit a eixa famosa dita que diu: «Forasters vindran, i al carrer mos tiraran!» Ai, i jo li trobe una certa continuïtat invertida a la història en l’Europ eu! d’Al Tall, on per causa de la guerra veïns de Callosa d’en Sarrià tenen d’emigrar a l’Alger.

Però bé, supose que un dels majors atractius del muntatge és el vaixell: el joc que dóna l’enorme plataforma és brutal; el suau moviment del monstre amunt i avall de l’escenari el convertix en un personatge més de l’obra, potser en el protagonista, inclús. I la música, clar: Albert i jo eixírem del teatre cantant la tornada del tema principal, l’Himne dels pirates que obri, esguita i tanca tot el repertori, i un dels moments més èpics al final de la primera part, amb tots els corsaris sarraïns en la proa, contra el vent, de cara al públic.

Jo, quan siga major, vull ser pirata (més que siga dels informàtics).

032: El sant sopar!

    Esta nit ha tingut lloc el sopar a Otos que tanta expectació havia creat entre el lobby blocaire de la Vall d’Albaida: tot va sorgir a propòsit d’un comentari d’Àngel Canet Català a Josep Albinyana que no va tardar en concretar-se ací, aquí i allí (per utilitzar els tres graus de proximitat). I jo, quan només ens coneixíem de dos o tres postejades, em vaig autoconvidar amb la caradura que em caracteritza: l’autor de Gàlim ho corroborava en una entrada feta a posta per a coordinar la cita de Ca les Senyoretes. Estaven convocats també dos olleruts, una alfarrasinera, la meua «cosina» Llúcia, Mr. Cabota, la del Benicadell i no-sé-qui més: en la foto els teniu a tots, amb Pep al centre…

    Llàstima que jo no haja pogut anar: el de la Safor estava constipat (això li passa per dormir amb La Cabota a l’aire), i com ell em feia de xofer he tingut als organitzadors pendents de mi fins l’últim moment, però al final
res de res. Supose que m’hauré perdut -entre moltes altres coses- una
conversa d’amics, un sopar familiar i una tertúlia apoteòsica; a mi em
sap més mal encara haver-los deixat sense la Pãella valenciana
que els tenia preparada per al ressopó, perquè s’haurien llepat els
dits, però bé: n’hi ha més dies que llonganisses, i l’Àngel ja m’ha
promés que caurà un altre «sant sopar», que este no serà l’últim

Amén.