Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

031: Per una dona

Deixa un comentari
    Per una dona vaig anar a la meua primera manifestació, ara farà deu
anys, i per ella o alguna altra vaig assistir a les cites anuals
d’abril (ara l’ajornen a maig) i octubre durant un lustre: bé, per això
i per raons més o menys terrenals, segons com es mire; o siga, per
combregar amb el valencianisme més elemental. Ja sabeu que sempre hi ha
una dona darrere, per a bé i per a mal: diuen que per una femella vam perdre a Broseta per a la nostra causa. La gran esperança blanca de la transició valenciana, i se’n passa al reverso tenebroso de la fuerza
per la més antiga de les ideologies! Bé, potser no es podia esperar més d’ell,
sent com era de poble botifler; industrial, però botifler…

    La bona qüestió és que ja fa un lustre que vaig deixar d’anar a eixes manifestes: m’ho passava de categoria, però al final em vaig cansar de la reivindicació megafònica i vaig decidir no assistir, i fer país
des de casa. Però est any passat, per fi, he tornat a anar a una
manifestació, la del 28 de maig de
2005 a Sueca per allò del Xúquer, perquè l’ocasió ho demanava. Per allò, i per una dona. La fotografia que podeu vore és de fa uns anys (del 2000, crec), d’una de les meues últimes manifes
capitalines: la va fer una dona, també. Al cap i a la fi, totes estes
manis es fan per una dona, digueu-li Autodeterminació,
Independència, Llengua, Llibertat, o com vulgueu: el nom sempre és en femení.

    Tot açò era per la dona… perdó; per la manifestació d’este dissabte passat a Barcelona:
perdoneu que no m’entusiasme, però ja vos he dit que fa temps que no em
deixe portar per les emocions col·lectives; la meua foto l’he retrobada
este mateix cap de setmana, i la coincidència i els motius m’han
resultat graciosos: com podreu vore (clic amb el botó dret i
«Visualitza la imatge», merda d’interfície), jo ja treia la llengua al carrer molt abans que m’ho aconsellaren Font de Mora i González Pons: què jove i imbècil (en l’accepció d’imberbe) estava!

    Per
cert, una de les qüestions més formulades al voltant d’este assumpte és
d’on ix tanta xiqueta bonica el dia D, si la resta de l’any no se les
veu enlloc? Les paga ACPV-XYZ per a atraure als xicons a la causa? Perquè ja se sap que tira més un pèl de figa que ciento volando

Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 22 de febrer de 2006 per blocjaumei

030: Cremabanderes

Deixa un comentari
Em va sorprendre, la setmana passada, el titular de portada del diari El Inmundo: «Queman en Irak la bandera española mientras crece la violencia antieuropea». Sense entrar a considerar si és insultant que cremen tal o qual drap… perdó; bandera (això ha sigut per influència de l’occità drapèu), allò gros de la qüestió és que el subtítol afegia una cosa de l’estil de «también murieron ocho personas». Com si les huit primeres víctimes valgueren menys que un tros de tela simbòlica, encara que siguen els colors del teu país! És fort això, o no és fort? O seré jo, que sóc un apàtrida i un separatiste que li dóna igual que cremen la bandera i, en canvi, patix per huit moros -amb perdó- que no coneixia ni sa mare?
Seria la meua reacció inconscientment pareguda a la dels redactors d’El Inmundo si jo fóra suecà de naixement -i no d’adopció-, en vore com cremen la bandera del meu poble? Com diuen a Sueca, «’i colló!» La meua opinió pel que fa a la provocació de les caricatures és la mateixa que la que tinc sobre Lo Cartanyà: si la broma fóra interna (cosa totalment impensable), bé, però riure’s des de fora no fa gràcia. A ningú li agrada que li diguen les veritats.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de febrer de 2006 per blocjaumei

029: Cant d’autora!

Deixa un comentari
    Acabe de descobrir una cantautora… perdó; bandautora -cal dir- valenciana (!) que no tenia censada, Clara Andrés (que no ha de ser confosa amb l’altra Clara Andrés): es coneix que esta xica està afincada a Catalunya, perquè abans ha eixit en l’Endogamirrock que l‘hem sentida per ací la terra de les flors, de la llum i del color. Tot arribarà, espere, que la xicona promet: fa un pop minimalista a l’estil del Remigi Palmero de Provisions (1987). No debades, la fitxa artística que té la productora definix la seua música com a «pop mediterrani de València»: efectivament, llevat d’algunes vacil·lacions dialectals, l’accent de la d’Andrés fa honor a nostre idioma en allò de «dolç valencià», i la seua veu ressona amb bellesa, encara que tímidament en volum. El títol del seu primer disquet, Inici (2005), ja evidencia eixes vergonyetes; quan les supere podria convertir-se en la millor veu femenina de l’actual generació de músics i cantants en valencià

    No serà per falta de cantãores, però no es pot dir que -llevat de les Mãedéus– estiguem massa ben assortits pel que fa a veus de dona: la xicona que posa el contrapunt en les noves cançons de L’Escorredor Polinesi es queda curta al costat de la veuarra del cantant principal, que de més a més toca el baix; BKNL (el grup anteriorment conegut com Bakanal) han volgut fer igual que els grunges d’Ontinyent, repartint-se les veus entre un cantant, un rapejador i una corista amb idèntics resultats pel que fa a la part femenina. Ambdós grups fan un ús quasi instrumental de les veus, deixant-les en segon plànol; els que les tenen en primer terme, com ara per ara l’Electric Light Orxata o les Soulatacães, tampoc se n’ixen. I grupets amb una única veu principal com Arrós Caldòs o els carletins Rock-Ams, per la contundència del seu estil tampoc arriben a deixar-li el protagonisme. En un altre sentit, la veu d’Eva Dénia és massa il·lustrada, a banda el fet que, com Araceli Banyuls, es moga per camins diferents dels anteriors; i ja no sé si seria menester incloure a Joan Monleon vestit de fallera. O al Feliç Ventura

    Xe, escolteu-vos les tres cançons que Clara ens regala (Dansa, Hui fa vent i Peix) i ja seguirem parlant del tema! Jo, de moment, em quede amb la baixista de les Rates de Marjal, que estic enamorat d’ella (redell, i hui és San Calentín, que ja no me’n recordava!)…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 14 de febrer de 2006 per blocjaumei

028: El dret a xiular

Deixa un comentari
A Simó Aguilar, Figura Estelar (a títol pòstum)

Pardal,

ho sent, Vicent, però no vaig poder evitar somriure quan et vas fussar perquè no t’anava l’iPod, i vas pegar mil bacs per a traure trellat dels esgarramantes que te’l van vendre fins que, al remat,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l’iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d’mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d’estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo…

    Recorde que em va sorprendre l’afirmació del personatge de Federico Luppi en Martín (Hache), quan diu una cosa pareguda a com trobava a faltar a Madrid que la gent no xiulara pel carrer com al seu Buenos Aires
i, en conseqüència, era més infeliç. I em vaig sentir en part
identificat, perquè llavors (1997) ja em pegava per xiular-me la meua
pròpia banda sonora quan anava pel carrer i veia com, efectivament, la
gent de la ciutat no es donava eixe plaer tan senzill. Sona a tòpic,
però és al·lucinant comprovar com la gent de la urbs va tan a la seua
amb presses i corruixes, que ni tan sols es para a mirar al seu
voltant. Feu la prova: fixeu-vos com passen de tot, o van mirant els
aparadors de les botigues. O, no cal dir-ho, escoltant el seu transistoret.

    Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.

    Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man

    Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 12 de febrer de 2006 per blocjaumei

027: Pla 9 de l’espai exterior!

Deixa un comentari


Mera
, el títol d’esta entrada és perquè l’altre dia vaig vore l’Ed Wood de Tim Burton a ca Mr. Cabota, i la veritat és que l’home se n’ix en la reproducció del rodatge de l’obra mestra del Pitjor Director de la Història del Cinema. Bé, feia temps que no escribia res ací, no sé si m’haureu trobat a faltar (Anònim, això va per tu), però és que la situació es feia insostenible: entre l’escrit d’Iu Forn i un estatut i l’altre, tot era pegar-li voltes al nano

Bo, la qüestió és que, després d’aprovat el nostre nou i flamant Estatut (vixca Valência!),
i les reaccions que han tingut lloc (i les que vindran, especialment
l’any del Senyor de 2007), m’ha vingut al cap una llegenda urbana que ja fa temps que
vaig sentir dir. I xe, ara voldria haver-li-ho preguntat l’altre dia a Vicent Franch, que segur que ell m’ho hauria pogut confirmar, però té igual: cert que Cucarella o algú de la Vall d’Albaida sabrà dir-m’ho:

Pos senyor, conta eixa llegenda que el ninot que hui es presenta a President de la Dent pels morrongos ja es va presentar a unes altres eleccions: concretament, a les locals del seu poble, que no diré que és Atzeneta d’Albaida per no avergonyir als seus paisans. Bé, doncs la vox populi diu que, increïble com sona, l’home només va traure un vot, no se sap si el d’ell mateix (també seria gros, això); la Viquipèdia assegura tot el contrari, però fia’t tu de la Viqui, també…
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de febrer de 2006 per blocjaumei