Arxiu mensual: gener de 2006

026: Les vint-i-cinc primeres

# 001: Solemne inauguració (o Com clavar-se amb la gent, però amb gràcia)
# 002: Bloc a bloc va el coix a missa (o Explicació de la falla)
# 003: A la taula i al llit… (o La Taula a Joan Pellicer)
# 004: Qui és l’home Pelllicer?* (o El figura mundial de l’etnobotànica)
# 005: Burguera King (o Un perellonero en la cort del rei)
# 006: Vint mil llegües de viatge enciclopèdic (o Crítica de la Viquipèdia)
# 007: Frikipèdies (o Elogi de la Uncyclopedia)
# 008: Sant Joan Fuster (o Miracle!)
# 009: Bielawev Mesquida (o Com hackejar la Vilaweb)
# 010: A hora horada (o Última hora del repertori pellicerí)
# 011: Pobret negret, pobret negret* (o La muixaranga de l’Alcúdia)
# 012: Forasters vindran… (o Vosaltres, exvalencians)
# 013: El tio Bausset* (o D’il·lusió també es pot viure)
# 014: Valência* (o Catarroja descoberta!)
# 015: El domini lingüístic (o Propostes alternatives al punt cat)
# 016: Ciutadà Roberts (o Pareguts raonables)
# 017: Qui no té faena… (o Sense comentaris)
# 018: M’ha tocat la grossa!!!!* (o Pot la loteria fer boicot?)
# 019: Recital pels Sants Innocents (o Som una colla d’innocents)
# 020: Senyor rei, estic ací* (o L’aguinaldo de Tonet de l’Hostal)
# 021: Quatre per barra (o Visca el Sr. Cap-de-canoa!)
# 022: Geleia reial (o El millor disc en valencià de 2005)
# 023: En gener no es trau el morro al carrer…* (o Activitats del Bloc en gener de 2006)
# 024: www.blocjaume.com (o Habemus nova adreça)
# 025: Les mans* (o La nit que vam conéixer al Genovés)
Extres
# 000: _ (o Aquest text és de prova)

025: Les mans

De l’òme, te cal mirar las mans
Josiana, Las mans

Esta nit he conegut un home anomenat Paco; m’ho ha dit ell mateix en donar-li la mà: «Hola, sóc Paco: lleva’t les ulleres, que vaig a pegar-te!»

Evidentment, anava en broma: això ha sigut al final de tot, després de mitja horeta o tres quarts (o una hora?) de conversa intrascendent. Intrascendent per a ell, potser, però que a mi, al Vini i al Calavereta ens ha arredonit el dia. I potser per a ell tampoc haurà sigut tan intrascendent, o no ens hauria donat la mà, ni ens hauria convidat a una cervesa, ni tan sols ens hauria parlat: dic tot açò perquè els tres ens sentíem xiquets, com si haguérem conegut un figura dels grans; un dels Homenots de Josep Pla, però a nivell local; un mite; una llegenda vivent!

Però, al cap i a la fi, el tal Paco és una persona normal i corrent, de poble…

Mentres ell parlava no he pogut evitar fixar-me en les seues mans, i m’he en recordat de la cançó de Josiana que diu, en occità, que «a l’home, has de mirar-li les mans»: no sóc aficionat a mirar-los les mans als hòmens (ni a les dones), però en este cas era impossible no desviar la mirada cap a les seues, de tan grans i monstruoses com eren. Monstruoses de tan treballades, i en un sentit estèticament bell: la veritat és que este Paco es guanyaria la categoria d’homenot no només per la seua imponent grandària, sinó també per la seua humanitat.

No debades, ens ha contat com el nostre Manolo Boix va prendre les seues mans com a model per a la seua famosa sèrie El punt dins el moviment: això ha sigut quan li hem dit que érem de l’Alcúdia (el Vini i jo; Calavereta és de Sueca) i ell ha començat a relatar-nos totes les amistats que té al nostre poble, a banda la del pintor, i entre molts altres: Voro, Millo i, com no, el tio Bausset, del qual ha elogiat les Impressions d’un aficionat que publica periòdicament en la premsa.

Ens havia parlat de música, de jazz i de Keith Richards, però aquell ha sigut un dels pocs moments de la conversa en què el tema ha derivat cap a la pilota, en tots els casos per a parlar dels altres. Per a parlar bé, clar, perquè ens ha dit que un dels roscans a qui té més estima és a Miguel, al nostre Miguel, i llavors ens ha contat com un dia, al trinquet de Guadassuar, el seu jove amic anunciava orgullós: «Sóc amic del Genovés!» A la qual cosa el tal Paco (Cabanes, crec que li diuen) retrucava: «No; jo sóc amic de Miguel!»

Xe, un gran home, este Paco: ens ha dit que li donem recãets a Miguel, i tot…

024: www.blocjaume.com

Ja tornem a tindre web, amb nova adreça i tot: es coneix que el
servidor italià on teníem allotjats els contignuts fins ara ens ha
putejat tant com ha sabut -i més- a l’hora de traslladar-los a una
altra central, més pròxima geogràficament.
Bo, de totes les maneres, el problema ja està solventat i, gràcies a Déu, l’apagó internàutic ens ha coincidit amb les festes. Ai, i també teníem este bloc per a suplir la mancança, tot s’ha de dir…

Quant a l’adreça, hem eixit guanyant: l’anterior era blocjaumei.com, o siga, Bloc Jaume I punt com; la nova és Bloc Jaume punt com a seques. Jo encara m’hauria estimat més que fóra blocdeprogres.org (Bloc de Progrés punt org), perquè aquell és el nom amb el qual ens referim en la pràctica (al pobre rei Jaume el tenim un poc oblidat), i al cap i a la fi som una associació cultural i no un negoci (per sort o per desgràcia). Però clar, allò sonaria a Bloc de Progres, que ausades que el nom és de carrasca: gràcies, Acció Coital, quanta imaginació per a la nomenclatura!
Potser deuríem haver-nos esperat al 23 de gener i haver solicitat un dels famosos dominis culturals punt cat que permeten enregistrar noms de domini amb accents gràfics, i així tindríem el nostre propi proposava jo, res de res; i de l’hipotètic punt xe (i els seus derivats), menys encara. Però mira, un altre que també quedaria graciós seria, descontextualitzant el domini australià, blocdeprogres.au, és dir, Bloc de Progrés, i au!

023: En gener no es trau el morro al carrer…

…però de la muntanya no diu res, així que este dissabte 14 farem la X Pujada al Matamón,
el nostre pic local de referència (ja sabeu què passa quan
s’emborrasca): eixirem a les 9 i mitja del matí des de la Casa de la
Cultura, i diu que n’hi haurà tortada amb deu ciris i tot, per allò de
l’aniversari!
Així encetem enguany, com sempre, la nova temporada del Bloc de Progrés Jaume I, amb les excursions dels Amics i Amigues de la Muntanya i els Sopars i Xarrades: no cal dir que està convidat tot quisqui.
A l’altre dissabte, 21, farem la II Pujada al Benicadell (quanta moneda hi ha dins d’ell!) de la Vall d’Albaida: s’eixirà a les 8 del matí des de la Cultura. I divendres 27 vindrà a sopar Vicent Franch, qui ens descobrirà Les claus per entendre el fracàs polític del nacionalisme valencià (revisió crítica dels argumentaris subjectius, i propostes metodològiques per superar les lectures fragmentàries). Llàstima, li farem la competència al teatre eixa nit…

I una curiositat: llegiu l’article de la Viquipèdia sobre la rosca en all (sic). Això és una prova fefaent del poc rigor científic de la Viqui, i de la perversitat dels carletins, que fins i tot se’ns apropien d’allò que ens ha donat fama (i malnom). Que quede ben clar: els de l’Alcúdia som roscans per l’afició a la rosca els diumenges de vesprada; i els de Carlet -llarg i estret- són lleganyosos, no vulgueu saber per què…

022: Geleia reial

    Açò és una recomanació discogràfica per a tots els joveneus alternatius, moderns, obrintnazis, tendenciosos, urbanites i del vellut subterrani; o siga, per a tu, jove lector: sàpies que el millor disc en llengua vernacla d’est any passat ha sigut, sense dubte, el Vinga va!! dels Jalea Real, en part per l’abandó de la competència.

    Evidentment, i per l’explícita voluntat anarcogràfica del conjunt, no espereu llegir sobre ells en l’Endogamirrock, encara que si més d’una publicació rereguardista com la Roxdeluck o el Mondochorra els descobriren, els plourien les lloances i les comparacions amb qualsevol altre grupet foraster en boga com -per exemple- els Hurra Torpedo. Ara, a ells m’imagine que els faria més goig aparéixer en la Puta 66 que en qualsevol de les publicacions adés esmentades, per proximitat ideològica i afinitat sonora més que per cap altra cosa…

    Criats en l’elegantíssima escena squatter barcelonina, el trio inicial (format per un alcoià, un contestà i un alcoianocontestà en terra de ningú) ha acabat convertint-se oficialment en sextet, amb centre d’operacions al Miles de Viviendas del passeig Joan de Borbó, i encapçalat per la veu de Marcus Miles, la Iguana Contestana. El disc, autoeditat baix el segell independent de Costellam Records i llicenciat per Creative Commons (el teniu senceret per a descarregar-vos-el debades), és una joieta conceptual, una obra d’art visceral i primitiva que fa justícia a la posada en escena del grup. Segurament perquè, com els millors conjunts, els Jalea són carn de directe: la major part dels temes han sorgit d’improvisacions sobre senzillíssimes bases de rock, i el disc ha sigut gravat a un estudi improvisat i en directe, com fan en el jazz.

    Les onze pistes del compacte conformen una tempesta sonora que, al llarg de quaranta minuts, va deixant caure diferents peces (algunes, repetides) d’un puzzle antològic conformat per espais «alliberats» (la Barceloneta, Lavapiés, el Benimaclet d’Arthur Caravan…), accions revolucionàries (diners regalats, llampar als comerços…), renúncia social (treballar, l’alzheimer…), personatges mitològics (Joan Petit, Sigmund Freud…) i ressons d’Ovidi i Brian Eno, entre molts altres. Sorprenentment, del contingut explícit i anti-sistema del disc, res ha causat més indignació que el vers que resa taxativament «ni Espanya, ni França, ni estat català!», i a la qual el fill de puta de Phil de Vient s’afanyava a respondre «Països Contestans!»

    Bé, escolteu-vos-el, que açò sí que és cançó-protesta, i no la d’eixe grup espanyol que és Obrint Nas: la ultimíssima performança seria votar als Jalea Real -per cert, el nom del grup és un «homenatge» a Víctor Jara– en totes les categories de certs premis endogàmics: al cap i a la fi, el disc està editat -i des de la Ciutat del Cinisme-, algunes de les cançons estan incloses en la banda sonora de la pel·li El taxista ful, i ja l’han presentat a Saragossa, Barcelona, Vilallonga, Alcoi i València: quasi res!

Xiqueeeteees… taronges dolces com la mel!
Vinga, va, que me s’acaben! You c’mon!
Jalea Real, Marca Barcelona

021:Quatre per barra

    Algun friki se’n recorda d’aquell programa que feien en Canal 9 (i m’imagine que també en la catalana) que es deia 4 per terra? Xe, sí, aquell programa ianqui de rissa que feien fa milanta anys, al principi de tot, en la valenciana! Jo, ara mateix, només me’n recorde de la cançoneta del començament, que repetia el títol original del programa (4 on the floor); d’un esquetx on un home ingressava uns bitllets a un caixer, i els diners anaven a parar a una partida de truc (o equivalent) a l’altre costat de la màquina; ai, i d’un dels personatges més enyorats, junt amb Monleon, d’aquella Televisió Valenciana de mitjan dels 90: el Sr. Cap-de-canoa!

    Bé, gràcies a eixa nova -i friki– Biblioteca d’Alexandria que és Internet i al meu amic Leander, he pogut traure algunes coses en clar. Per exemple, que el programa era nord-americà, però no exactament ianqui: el feien quatre torrats de Toronto anomenats The Frantics, una espècie de Monty Python canadencs que van començar amb un programeta en la ràdio pública d’aquell país (a qualsevol cosa li diuen país, hui en dia) a principis dels 80, però que no van tindre tant d’èxit amb aquella aventura televisiva de l’any 86, que només va donar per a tretze episodis.

    Resulta que ara, després de quinze anys sense fer res en comú, els quatre figures s’han tornat a juntar per a fer un parell de bolos a la seua ciutat natal (Encara són una decepció per als seus pares és el nom de l’espectacle), revendre tot el seu material disco i videogràfic adaptat a les noves tecnologies, i emetre un programa especial per a la Comedy Network. I clar, no podia faltar Mr. Canoehead, «el millor justicier alumínic del Canadà, i germà de Ted», interpretat per un tal Paul Chato (sic), i que en esta ocasió apareix detingut, declarant davant del jutge.

    L’origen de tan particular superheroi, «una història tan increïble que només els mormons la creurien» tal i com ho describien al xou, és impagable: un amanerat venedor d’assegurances que, mentre portava la seua canoa per Algonquin Park, va ser alcançat per un rellamp gegant que li va deixar la canoa agarrada al cap…

    I entre els seus enemics més memorables, el Dr. Permanent, un quebequés enganxat a una secadora de perruqueria arrel d’una lluita amb Canonehead: ací teniu alguns dels moments més memorables d’aquell programa, en baixíssima definició. Xe, ausades que ens vindria bé un xou de rissa com este, a nosaltres els valencians, no tan quotidianista com Autoindefinits, o tan estereotípic com Lo Cartanyà, sinó tan montypythonesc com el Mãemeua! de Tele Sueca; llàstima que no trascendisca de l’àmbit suecà que, curiosament, també compta amb un heroi local comparable al Cap-de-canoa: l’asombrós Llepo-man!

020: Senyor rei, estic ací

    Poca calor encara, no? Damunt, la mala notícia de l’adjudicació dels canals de televisió digital terrestre ací a Valência
no fa més que augurar un desencoratjador horitzó per a l’any 2007. Bé,
per demanar que no siga, i si no sempre ens quedaran els Reis: els
Reis Mags, clar, perquè els normals, deixeu-los anar…

    Xe, que si
sou dels que encara conserveu la tradició de cantar-los als Reis, com
el meu amic Albert, potser vos faça paper la lletra d’esta cançó: la
idea l’he portada un any en dansa, però l’he acabada justet per als
tres recitals que hem donat el passat mes de desembre. Inspirada en el
clàssic aguinaldo del Senyor rei, estic ací, la gràcia d’esta versió és que podeu cantar-la amb la melodia de The sounds of silence, que també passa per ser una cançó molt nadalenca. Ai, tot s’ha de dir, està transcrita segons la meua Ortografia Roscana, per a que tingueu clar com s’ha de pronunciar:

Senyor rei, estic ací


Senyor rei, estic ací:
porte’m coses per a mi;
jo li donaré garrofes
pâ que se les minge el seu rossí,
que, de palla, no me’n queda ni un sol bri
-tirorí-,
només tinc que pellofes.

Jo enguany m’ha portat molt bé,
i amb ês meus pares tammé:
ha estudiat i ha fet el deure
pâ que el mestre puga vôre que,
quan pregunta la lliçó, sempre m’ho sé
molt rebé,
perquè l’ham de creure.

I com sóc bon xavalet,
vull qu’em porte algun joguet
pâ jûar en la pallissa:
jo no ha trencat mai ni un plateret,
perquè vullc ser de major com el xiquet
Jesuset,
i sempre vaig a missa.

I me fêa il·lusió
tindre un cavall de cartó,
i si a un cas no ne quedãen,
jo m’aconformava amb un baló
i vosté només que m’ha portat carbó
-quê cabró-,
i del que regalãen!

Sàpia qu’a partir de ja,
vaig a ser republicà
contra tota monarquia,
que sí que m’ha fet bona jûâ,
i el convide a que se’n vaja a fer la mà,
hui o demà:

vixca
l’anarquia!

© 2005 de la lletra: Toni de l’Hostal (nét).