Arxiu mensual: novembre de 2005

012: Forasters vindran…

Acabat el Mes de les Lletres -i executat l’homenatge a l’amic Pellicer-, ara començarem a preparar la programació de l’any que ve. De fet, ja està quasi tota preparada, a falta de programar un parell d’eixides i confirmar la participació d’algun conferenciant. Concretament, de les nostres tertúlies, batejades amb l’explícit nom de Sopars i Xarrades, vos n’avance un parell que tenen molt a vore amb la publicació de sengles llibres: Recuperem els Furs, d’Enric Solà i Palerm, i Nosaltres, exvalencians, de Mollà, Dolç, Piera, Bayarri, Arnal i Jardí.

D’este últim, cert que n’haureu sentit parlar, més que pel contingut, per l’atreviment de la portada i del títol, que al cap i a la fi és el que buscaven els autors: provocar. Provocar un debat, o provocar alguna altra cosa, però provocar. Ací al costat, al menú d’enllaços, ja teniu l’hipervincle al seu lloc web, però no em costa res tornar-vos-el a donar: nyas. D’esta col·lecció d’opuscles, que té traça de ser més foc de canyot que un altra cosa, ja en parlarem més avant, que el tema donarà per a molt.
Mentrestant, i com és el que m’ha tocat llegir a mi, vos parlaré un poc de l’altre llibre: el de Solà i Palerm. Recuperem els Furs fa una explicació, defensa i exhortació dels nostres Furs, els quals ens van ser furtats arran de la Guerra de Successió Espanyola, ja sabeu… Bé, doncs el llibre de Solà -que va ser l’autor de l’Estatut d’Elx a petició de Fuster– és una obra pedagòcica i entretingudíssima, on l’home ens desglossa les lleis amb exemples pràctics de la vida moderna: una obra essencial per a copsar el contingut i la vàlua d’esta part de la nostra història que, com tantes altres coses, ens resulta desconeguda.

011: Pobret negret, pobret negret…

    Dissabte vaig assistir al I Aplec de Muixerangues, celebrat ací a l’Alcúdia (Ribera Alta del Xúquer, cal que ho diga?) en esta primera edició, però amb voluntat intercomarcal: la idea és ajuntar, una volta a l’any, totes les muixarangues
-dit en roscà- valencianes a un dels diversos pobles que compten amb
esta classe de manifestació cultural en el seu patrimoni local. La
llista completa? Algemesí, Forcall, Gandia, l’Olleria, Peníscola, Sueca, Titaigües i el nostre poble, representat pel grup Els Negrets

    Si bé en esta edició només han participat la Nova Muixeranga, la Construcció, els Locos i els Dansants
(que finalment no acudiren), se suposa que l’intercanvi està obert a
totes les agrupacions dels pobles valencians amb tradició
muixeranguera, i que les pròximes edicions aniran creixent en nombre de
participants i en activitats. Potser estaria bé inclús trobar una altra
data, perquè un 26 de novembre
no ha sigut un dia massa bo per a oferir un espectacle a l’aire lliure
com este, i si des del públic ja patíem a muntó de fred, no vull ni imaginar-me els
participants en la trobada, dansadors i músics. Eixa és una de les
raons per la qual l’assistència no va ser massiva, però tampoc
deslluïda per a tan baixes temperatures, i a unes hores (cinc i mitja
de la vesprada) en què es feia de nit ben prompte.

    De tota la
jornada, em quede amb el sentiment de germanor entre les diferents
agrupacions, que més d’una volta van ajudar a fer pinya on calia; o la
satisfacció d’una torre ben rematada; o, per damunt de tot, amb la
melodia insistent de La Muixeranga interpretada pels músics de La Rosca i la resta de convidats, que realment et feien creure en la possibilitat d’un himne d’un país, com volia sant Joan Fuster, i no d’una región, com voldrien els infidels.

    Res, que sóc un romàntic…

010: A hora horada

    Al final, esta vesprada m’han passat el document que portava esperant
més de mig any; la prova definitiva que serviria per a enquadrar el recital d’homenatge a Joan Pellicer que tancarà el sopar de la Taula de les Lletres i dels Menjars en el seu honor: un esbós del repertori que -se suposa- executava el de Bellreguard a les seues actuacions per tot València

    Així, resulta que els dos poemes que musicava, de sengles escriptors catalans, eren Dolç àngel de la mort, de Màrius Torres, i Cançó de l’enyorança, de Tomàs Garcès; a banda, també musicava una peça de Francesc Almela i Vives, La finestra, que La Rondalla de la Costa també arranjaria per al seu únic disc, Records de València (1976); finalment, alguns clàssics com Ara que tinc vint anys de Serrat, El moribund (Le moribond) de Brel i algunes de Raimon, no especificades…

    Llàstima
que la informació arribe massa tard per a canviar allò previst, però bé; el repertori final tampoc s’allunya massa dels gusts de l’homenatjat, almenys pel que fa als autors: ara, els texts de
Torres i de Brel (en belga) són crus com ells a soles…

009: Bielawev Mesquida

L’altre dia em va passar una cosa molt estranya mentre actualitzava este bloc: diumenge de matinada, editant Frikipèdies, Bilawev m’alçava l’escrit però no me’l mostrava en Rosca amb all, encara que el nom apareixia el primer en la llista dels Últims 30 canvis.
Em
va costar recarregar l’historial amb postdata del navegador un parell
de vegades, i tornar a alçar l’escrit fins que el vaig vore dins d’este
marc. Més tard, per casualitat, vaig descobrir on havien anat a parar
les dos actualitzacions fallades: en algun moment de la
previsualització, passejant-me amunt i avall
entre la col·lecció de dips, no sé com però la meua interfície es va
fusionar amb la de Plagueta de bord, i la meua actualització es va carregar a aquella pàgina, i per duplicat!
En acabant vaig trobar que aquell bloc era propietat de Biel Mesquida, el cantant d’Ossifar

No; era el bloc de Biel Mesquida,
el poeta. La seua entrada immediatament posterior a les meues dos
intromissions involuntàries és un poc confusa; diu: «No pot ser. Com és
que he entrat aquí? És un somni?» Li vaig contestar amb un comentari
(encara estareu a temps de llegir-ho tot), però ningú m’ha fet cas. De
fet, això dels marcs em passa cada volta que edite el meu bloc alhora
que navegue per qualsevol altre de la Bilawev: deu ser un bug. Un blog amb bug: un blug! Quec, quec, quec…

008: Sant Joan Fuster

Crec que a Fuster deuríem beatificar-lo, o canonitzar-lo directament, o el que siga: de fet, pareix ser que més d’un ja el té en un altaret…
Poca
broma; Fuster deuria ser nomenat sant patró dels assagistes perquè, al
cap i a la fi, complix els requisits demanats per al seu procés
beatificador: l’home era de família carlina i religiosa; el van batejar com a Juan de la Cruz Fuster Ortells (sic); va ser educat
als frares de Sueca i practicava el sacrament de la caritat; va guardar
el celibat fins la fi dels seus dies; va predicar la seua paraula
pacíficament; va despertar l’adormida consciència nacional d’esta casa de putes d’este país (milacre núm. 1); va sobreviure a una bomba (milacre núm. 2); i va morir cristianament encara que, de tant en tant, li pega per ressuscitar i s’apareix a Tele Sueca (milacre núm. 3)…

El pròxim beat, sant Ovidi Montllor, patró dels músics i cantants en valencià!

007: Frikipèdies

De què estàvem parlant? Ai, sí, de la Viquipèdia
i tal: això, que «l’enciclopèdia lliure» (i llibertària?) ja té, a
hores d’ara, més de vint mil articles; o, millor dit, «entrades»,
perquè allò d’«article»…
Bé, això seria incorporar el concepte de «qualitat» a la definició d’article (merda, ja parle com si fóra un enciclopedista!) en oposició a entrada, encara que la veritat és que en la Viquipèdia vos podeu trobar de tot. Però també és veritat que la Viquipèdia és una ferramenta utilíssima per al «desenroll» de la nostra llengua (o la de qui siga).

Val, correcte: la Viquipèdia no és perfecta, però -com diu el refrany- «ningú caça sense gos.» Amb la Viqui passa igual que amb el Google, que a mesura que creix la seua importància li augmenta el número de detractors. O, si més no, de crítics. Si vos interessa la crítica, la mateixa web oficial en parla (almanco en la seua versió original); a mi m’interessa més el món de la creació, que és del que tracta l’Uncyclopedia, potser l’únic lloc que acceptaria l’entrada Sant Joan Fuster

Algú s’apunta?

006: Vint mil llegües de viatge enciclopèdic

    La Viquipèdia,
«l’enciclopèdia lliure», ja passa dels vint mil articles, amb la qual
cosa se situa entre les més importants pel que fa al nombre d’articles:
diuen que ha duplicat el seu volum, i ha passat de les deu mil a les
vint mil entrades en només un any. Per als profans: la Viquipèdia és la versió en llengua roscana de la Wikipedia,
una enciclopèdia virtual accessible des d’Internet on tot lo món pot
contribuïr gràcies a un llenguatge d’edició simplificat anomenat Wiki, paraula que rima amb friki

    Perquè, la veritat, açò de la Viquipèdia és cosa de frikis, com tot allò relacionat amb les noves societats de la informació: els usuaris registrats mantenen discussions que en alguns casos, com en entrades polèmiques a l’estil de Blaverisme o Valencià, apleguen a ocupar més fulles que l’article en qüestió. Desgraciadament, les noves tecnologies han possibilitat que qualsevol infeliç puga exercir un rol que no li pertany: en este cas, el de redactor enciclopèdic. D’eixa manera, podreu trobar articles sospitosos de no oferir un punt de vista neutral, i fins i tot articles que han sigut objecte de vandalisme. Això en els escrits que realment valen la pena, perquè en la Viqui, com a tots els llocs, n’hi ha algunes entrades més treballades que algunes altres, però és normal que passe això.

    Ara, de si la Viquipèdia és realment una aïna fiable o no, en parlarem en el pròxim escrit, que el tema dóna per a molt. Per cert, encara no hi ha cap article decent sobre Juli Verne

005: Burguera King

Ara acabe de tornar del sopar anual de Saó, la publicació valencianista en actiu més veterana: este mes publica el seu número 300, que ausades. Ara, la celebració vertadera, com tots els anys, consistia a lliurar el 0,7% dels seus ingressos a una causa solidària, i homenatjar a una personalitat distingida de la nostra (in)cultura…

El xec solidari ha anat a parar al Proyecto Hombre, del qual m’imagine que no caldrà explicar la seua funció social: cal dir que, tenint en compte que Saó no és precisament una empresa beneficiosa (de fet, crec que sobreviu gràcies als seus fidels subscriptors), és un detall -si no tot un exemple- que cedisca una part del seu capital a invertir en una causa altruïsta.
L’homenatge que, com tots els anys, va acompanyat de la presentació d’una publicació especial en forma de llibret sobre la vida, obra i miracles de la persona en qüestió, enguany anava adreçat a Francesc de Paula BurgueraPaco Burguera per als amics-, valencianista històric, «polític fracasat» (en paraules d’ell mateix) i periodista despatxat. Burguera, com sempre, ha sigut molt loquaç en la seua emocionada intervenció: l’audiència s’ha rist especialment amb el fet -ironitzat per ell mateix- que durant el regnat de Franco I (açò és de la meua collita) va ser l’administrador de les 12 fanecades d’arròs que la Cooperativa Unió Cristiana de Sueca tributava al tirà cada any, a mode de delme.
Amb tot, jo li retrauria dos coses del seu discurs d’esta nit: una, que en fer referència a la Mãedéu de Sales, patrona de Sueca, haja oblidat nomenar també als Benissants de la Pedra, Abdón i Senen, tan patrons com la Verge; i l’altra, que haja obviat el fet que és oriund del Perelló i no de la veïna Sueca, fet que els perelloneros, secessionistes, podrien tirar-li en cara.
Però bé, la bona qüestió és que l’home es mereixia est homenatge i tots els que vulguen fer-li: jo, com a Primer Figura Mundial proclamat al seu famós poble arrosser, i baix l’aclamació a sant Joan Fuster, des de hui el nomene Rei de Sueca, del Perelló i de la Muntanyeta dels Sants.
He dit!

004: Qui és l’home Pellicer?

    Joan Pellicer, com ja sabreu, és llicenciat en Medicina, ha sigut professor universitari i la seua vertadera passió és la botànica i la relació amb la cultura popular (l’etnobotànica), en este cas la dels pobles valencians: en eixe sentit va ser guanyador del primer Premi Bernat Capó, fet que li ha possibilitat editar els seus coneixements sobre tan interesantíssim tema baix el nom de Costumari botànic, i del qual ja porta publicats més d’un parell de números…

    Ara bé, molt poca gent sap -i, si ho sap, potser no se’n recorde- que Pellicer va ser cantant durant la seua època d’universitari. Rafa Xambô feia referència fa poc, en un escrit, a com la joventut que hui en dia canta en valencià desconeixia els seus antecessors més directes: parlava de Palmero, Bustamante i gent de la seua quinta, però l’època del Pelli va ser molt anterior.; concretament, en el lustre que abarca els últims anys 60 i els primers 70.

    Vos sonen, per exemple, Araceli Banyuls, l’Equip València-Folk, Enric Ortega o Els Sols? Eixos són alguns dels noms que apareixen en un article de Jesús Huguet i Josep M. Soriano titulat Una cançó nova al País Valencià, i publicat a l’Oriflama número 93 (març del 70). De Joan Pellicer, concretament, ja diuen: «Fa temps que ha deixat de cantar pel que sembla.» Les poques dades que aporten fan referència a Màrius Torres i Tomàs Garcés (dos poetes catalans dels quals hauria musicat sengles poemes), la col·laboració amb l’esmentada Araceli (de Gandia), i la hipòtesi que potser foren els estudis de Medicina el que li va impedir fer una carrera prometedora dins la Cançó. D’ell han dit, molt positivament, que era un rara avis en aquells temps pel que fa a la seua música i, com assegurava Manolo Lledó (d’Els Sols, de Sueca), les seues composicions eren molt avançades per a l’època, en un moment on la resta de cantants encara seguia el cànon de la folksongada i del «cant d’autor»: precisament, d’ell també se’n diu que no se’l podia definir com a cantautor en un sentit estricte, terme i estil del que fins i tot -això diuen- renega.

    Ara, el que sabem cert és que el seu silenci musical va ser definitiu i que, encara que va rebre ofertes discogràfiques de Catalunya, el de Bellreguard va decidir, arribat un punt, alçar la seua guitarra i dedicar-se a altres coses, potser més interessants per a ell: diuen que ni tan sols vol tocar a les reunions familiars, que ja és! Sobre totes estes qüestions (i altres de més oficials) potser en traurem alguna cosa en clar el pròxim divendres 25; ara, si aconseguirem que ens toque alguna de les seues peces ja no està tan clar, que això són figues d’un altre paner…

003: A la taula i al llit…

Una de les activitats que fem ací, al Bloc Jaume I de l’Alcúdia, és el Mes de les Lletres:
tots els anys, per novembre, la programació cultural del poble s’encara
als centres educatius (quatre escoles i l’institut de secundària) i
se’ls oferixen una sèrie d’activitats, dirigides principalment a
l’animació lectora, amb la participació de professionals de la
narrativa, la il·lustració o la rondalla.
Clar, no tot és per a la
xicalla: també hi ha actes i espectacles per als parents, els educadors
i el públic en general (com la representació de L’estrany viatge de Pot de Plom, amb el represaliat Xavi Castrillo)…

Un d’eixos actes, obert a tot lo món (pel mòdic preu de 28 eurets, això sí) i que funciona com a cloenda d’un mes farcit de varietats, és la Taula de les Lletres i dels Menjars: la història consistix en «parar» taula a una personalitat de la nostra cultura a mode d’homenatge a la seua carrera com a defensor de la cosa valenciana en el seu camp, siga el que siga.
Bé, enguany l’homenatjat serà Joan Pellicer, el de les brossetes, insigne llicenciat en Medicina però que segurament vos sonarà més d’haver-lo vist per la tele, explicant els coneixements sobre plantes que ha anat recollint en diversos lliuraments del Costumari botànic. Si no el coneixeu, ara podreu fer-vos una idea de la seua persona; i si ja el coneixíeu, potser vos interesse saber, per si no en teníeu notícia, que el de Bellreguard va ser «cantautor» quan era jove!
Ja vos en contaré més al respecte en la pròxima entrada, així mantenim l’emoció…