Arxiu de la categoria: Ficcioralitat?

Quan la ficció supera la realitat

Quan jo tenia sis anyets

Els anys que fa hui este bloq és l’edat dels meus primers records: d’un juny núvol a Gandia, del primer cotxet que em van regalar pel sant, de creure que pel sant també es feen els anys i encara tindre’n cinc o vés a saber; d’anar a pel pà i enviar-me a per canvi, d’El imperio contraataca a la perruqueria d’enfront; de Tomàs Tomaca, de Maria José vestida de combregadora per l’església del Grau i dels primers escabussons agarrat de l’escaleta dels Manacor. En tinc de més antics, com aquell de l’Escabussó (amb majúscula) en la piscina de la tia Joaqui, però segurament perquè els vaig vore, ja més granadet, projectats en Super 8 sobre el mur blanc de la terrassa. Potser d’ací seixanta anys este bloq tinga utilitat a l’hora d’ubicar uns records fragmentats per l’Alzheimer, però ara mateix pareix que siga una cosa en desús, sobretot des que molta gent, jo inclòs, se n’ha passat al twítter…

Bo, en tot cas, per molts anys més, Rosca amb all!

La gent es mereix un respecte

Això em va dir un home que s’arrimà a peu d’escenari, només acabar de cantar El virgo de Vicenteta, despús-anit a la Plaça Major de Sagunt: «La gent es mereix un respecte, i no que la tratten aixina!» I jo, que em pensava que venia a preguntar-me d’on collons m’havia tret la lletra o directament a felicitar-me per l’atreviment -no seria el primer (ni l’últim)-, li vaig retrucar de l’única manera possible: «Home, ja, però això per què ho diu?» No em va tornar a increpar: mentre se n’anava estralejant, alguns dels assistents es reien d’ell, del ridícul de la situació i, encara, de les animalades de la cançó, que no et penses tu que la cansalada és de pollastre…

Tampoc era per a tant, mire jo, però també és cert que l’home tenia raó, que la gent es mereix un respecte, fotre! I els artistes, també…

La cassalla fa rialla

La cassalla és nutritiva,
la cassalla és digestiva,
la cassalla és vitamina:
cassalla sense pinyol!
Bajoqueta Rock, Saia cassalla

Li han cantat Eduard Joanes -amb Pantaix i sense-, els Bajoqueta de Riba-roja i crec que també el tio Fredo, a banda d’alguna versada inèdita com la que em va recitar l’altre dia Cinto el d’Alcàsser, però mai podran desgranar totes virtuts i els defectes de l’aiguardent més popular en terres valencianes: procureu no entrar mai en l’espiral de la cassalla, que els seus efectes són tan temuts com llegendaris!

Que no és que jo entrara en l’espiral esta nit de cap d’any passada, però quasi: la Cerveró corre com l’aigua del Xúquer en el seu curs baix, et calfa la gola i l’esperit i t’acompanya tota la nit, però només toques el llit… el primer dia de l’any, perdut per a la història. Primer propòsit d’enguany? Botar-me la pròxima nit de cap d’any i celebrar el cap d’any quan toca, el dia 1 de gener, amb una excursioneta, un dinaret, un concertet, alguna cosa! Segon propòsit del 2011? Alçar-me matinet demà, ara que ja li he tornat a pegar la volta al rellotge biològic i crec que va a hora…

P.D: al remat quasi no he pegat ull i el poc que he pegat he somiat una pel·lícula que… 

El braç dins la mànega

Això que escrivia l’altre dia Pep de «si vas a Valéncia e? posaran l’os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no e? posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me’n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d’Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l’amor amb sandàlies i sense…»

«…i el sol de València somriu.»

Per al cas, li tinc tírria al Cap i Casal des dels últims anys de carrera, no sé per què: potser per la gent que ompli les voreres amunt i avall vestida de manera impensable a l’Alcúdia o en qualsevol poble amb trellat de menys de milanta habitants, que no se saluda ni quasi es para a observar al seu voltant, embotida en auriculars o en conductes semiautistes produïdes per l’entorn artificial on viuen. El camí obligat de l’estació de Plaça Espanya cap al centre per Sant Agustí és el primer passeig que faç sempre en eixir a la superfície; enmig, una parada obligatòria –la seu de la Fédération Nationale d’Achats– sovint en el trajecte a la inversa, de tornada cap al metro: a quina mala hora em va pegar per entrar a l’anada, per a una volta que aplegava promptet! Perquè normalment jo, com tots, torege als activistes de l’entrada o els parle en alguna llengua inintel·ligible per a que em prenguen per foraster; però hui no.

Potser perquè tenia un poc de temps fins l’hora de dinar, que havia quedat amb el nucli dur de neollemosinistes, m’he deixat enganxar per la xica de l’ACNUR: Lorena m’explicava el treball dels voluntaris en pro de refugiats al Congo, em va ensenyar una foto d’un camp com els que ixen en District 9 i una mostra dels sobrets metalitzats d’aliment hipercalòric que va inventar no-sé-qui per a nodrir els milions de persones que es moren de fam en tot el món. Li vaig seguir tota l’explicació no sé ni com -que el meu cap estava mig en un altre món- crec que més per deferència que per interés real en la causa, que en tinc: no s’equivoquen, els captaires de les bones causes, en plantar-se a l’entrada dels grans magatzems, que allí el tràfic de gent és continu; ara, mal ho tenen per a obtindre l’atenció d’un veïnat sociològicament acomodat, semiautista i sense temps per a perdre en causes ja prou perdudes.

Potser per tot això -perquè tenia un poc de temps i per la deferència- que vaig acabar comprometent-me a una contribució que no sé ni si podré satisfer: el dubte econòmicomoral em va tindre enroniós fins passar l’hora de dinar, després d’una farterola de dos plats, beguda i postres per quatre xavos. Ara, cal dir que va contribuir a oblidar-me -o a recordar-m’ho?- l’aparició d’un vellet calb però amb barba canosa que avançava a pas de puça cap a l’excusat i que, en acabant, encara com vaig reconéixer el Puta misèria d’Artés que aguaitava per la butxaca del meu abric que, si no, l’home hauria protagonitzat la fugida més lenta de la història dels robatoris: es coneix que el pobre home ja no estava bé de la catalina, que si el cambrer no el convenç que la seua jaqueta era la que hi havia penjada d’una cadira on pressumiblement l’havien servit, l’hauríem tinguda!

Amb massa emocions per a tan poc de matí, malgrat el fruit de la conversa, el Raspall de Capilla es quedava en una llista prou previsible de noms de llocs i de persones de la història de l’esport de cavallers com a remat d’un patracol de prosa postestellesiana amb un preu prohibitiu. Camí del metro, de tornada, em vaig aventurar de nou cap al niu dels activistes amb l’autoritat que em donava el calc del salconduit que m’havia fet Lorena no feia ni dotze hores… per a descobrir massa damunt que els que ara m’acaçaven eren d’una altra entitat. Sorprenentment, no només hi hagué prou amb un «No, gràcies…» per a què abandonaren tota esperança de captar-me sinó que, a més, m’ho agraïren dolçament amb un adéu i un somriure. Em pregunte si això farà efecte en la resta de la gent i, especialment, en la de la ciutat, ara que vénen les festes del consumisme hipòcrita i desmesurat.

Tot s’ha de dir, no em vaig privar de firar-me unes quantes pel·lícules d’autor per a vore-les amb tu, amb mi: quatre franceses, una del Quebec i una raresa on ix Labordeta com a secundari memorable. Em pensava que era més tard i encara me’n vaig eixir massa prompte, esta volta sense cap voluntariat a la vista. Ara em pregunte si eixes persones, jovéns i no tant -Lorena és de la meua edat- es guanyen un jornalet barat a rebre negatives dels tecnòcrates o també ho fan altruísticament, qui sap si fins i tot amb diners de la seua butxaca: qualsevol de les dos possibilitats mereix tot el meu respecte, atesa la finalitat de la seua insistència. Mentre esperava el metro a Castellón de Villanueva de les set i busques em va vindre una olor mig agresiva mig inofensiva; la xiqueta que es rebolcava sobre el banquet al meu costat li ho confessà a sa mare: «Me he tirado un pedo…» i me’l vaig papar jo.

Me’n vaig tornar a l’Alcúdia resignat per tot açò i perquè sabia que al sendemà hauria d’anar una altra volta a Valéncia, i a l’altre… i també dissabte! Només aplegar a casa sent com ma mare li diu a la xiqueta no-sé-què i acaba amb un «…el braç dins la mànega!» 

Ningú s’ha fet ric de treballar

Ma mare no em deixà que anara a l’horta en l’edat per por a la pols dels tarongers; l’única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d’una treballadora d’allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d’electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s’ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu’- que a mi; l’última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m’avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.

En vista de l’èxit, no sé de què s’estranya la del Servef quan pensa que em ric d’ella i de tot el sistema d’ocupació valencià i, per extensió, universal. Entre això, el fet que em negue a opositar (no perquè no vulga estudiar, sinó perquè no tinc vocació ni traça d’ensenyant) i que la meua vis còmica de moment no em dóna per a pagar-me l’autonomat -ni ganes, que això és pagar i plorar!-, m’estime més ser precari i malfaener que contribuent de la Seguridad Social (el grup, no; la institució). Això, i que el món de la música en valencià és com és i sort que encara m’ixen bolos, però d’eixe tema ja en parlaré a bastament un dia que ploga. I ara que vénen Festes cert que plou: com a tard, el dia de l’Entrâ.

Tornem? 

112: Fumar és de gabiots

Me n’entre a l’estanc del meu cunyat a per la meua dosi quinzenal: darrere l’aparador, Jordi el Botellí; a l’altra banda, una xicona joveneta que no sé si està en la cua o només xarrant amb ell i un altre client que se’n va. El Botellí li diu, al meu concunyat, que em traga «els robots», la qual cosa vol dir que la xicona estava fent un barret o alguna cosa per l’estil. Però quan m’arrime al taulell -que no és un taulell, sinó un mostrador de vidre- sent com aquella em pregunta: ¿Fumas? Autòmaticament, li responc: No, i tu?

Es coneix que la xiqueta voldria vendre’m alguna marca de tabac o vés a saber quina promoció, però no s’esperaria que li retrucara d’eixa manera, perquè tant ella com el Botellí s’han rist de l’ocurrència. El concunyat em trau els robotets, li’ls pague, deixem oberta la possibilitat d’un recital dels meus en l’antic Marabunta, me n’isc triomfant i em deixe la xicona entre mocada i corpresa. Per cert, que m’havia respost que ella tampoc fumava. «Bé que fas, xiqueta», pense com si fóra un expert en salut pública; ja ho diu mon tio Vic?ntico: «Fumar perjudica sériament la butxaca.» Excepte la del meu cunyat i la de l’empresa per a la qual treballa la xicona, supose…

I esta nit, dos mallorquins es quedaran a dormir en el llit de la meua germana! 

109: De l’estil d’Angeville

Hui m’han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d’iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l’Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera…

En la meua facultat hi havia mestres com Julio César Álamo, funcionaris apoltronats, gossos i fillsdeputa, que obtenien algun plaer secretament sublim d’afrontar i fer patir a les pijes xurretes amb preguntes retòriques i una pretesa erudició que ni Juan García Madero s’hauria atrevit a desmuntar, encara que també n’havien dels bons, dels que donava gust escoltar-los parlar i hasta tenien més alumnat del que estava matriculat oficialment, de lo genials que eren. Creu-me, t’hauries enamorat platònicament i aristotèlica com a mínim d’un parell d’ells, de les seues barbes de professor, del  realisme-surrealisme-hiperrealisme visceral que impregnava el seu discurs personal, sentit, sincer, i les milanta-una anècdotes i xarrades trascendentalment intrascendentals en les comptades hores de classe i les incomptables hores de bar, que al remat són les que comptaran.

108: Pobret pobret

Allà a migdia han tocat / el timbre a una hora assenyalada: no solen tocar a la porta massa sovint -més encara sense previ avís- si no es tracta del carter quan du un paquet, d’un jehovà o d’algun altre comerciant d’ànimes; la llàstima és que això ho he pensat quan ja li havia obert la porta i començava a baixar els escalons. Ni carter, ni jehovà ni venedor d’enciclopèdies: era un homenet d’uns cinquanta anys que no havia espinyat la porta de ferro ni tan sols mirava per vore qui baixava, només restava immòbil en direcció al carrer; un homenet amb la pell bruna i els ulls blaus que es pareixia al que, fa unes setmanes, un arruixó el pillà pel carrer camí del Caló i s’hagué de refugiar a redòs de ma casa. He aguaitat sense acabar d’obrir la porta i només he tret el cap, d’una manera més aïna còmica. «¿Te sobra un trozo de pan?», ha dit com tremolós. Li he contestat sense pensar-m’ho: «Un poc de pà? No crec…»

No li he dit cap de trola, a l’homenet: rar és el dia que hi ha pà acabat de comprar en ma casa. Només anar-se’n he obert la despensa i he vist que hui sí que n’hi havia: un senceret i una punteta d’ahir, segurament, però encara blaneta. He tornat a baixar corrents amb el pà per si encara estava pel carrer, però ja no l’he vist. Sort que puc contar-ho ací en el bloq per a netejar-me la consciència i que Jehovà em perdone els meus pecats…