Arxiu de la categoria: Enciclopedisme wiki;

valencianisme friki

Una altra diada és possible

Amb tot el canyaret mediàtic d’ahir, entre la Via, el record d’Allende, el Blanquerna i el tuacte de Vinaròs, opinions a favor, en contra i en ultra, i encara de ressaqueta pel pujó de tot junt, tinc quimera que hui quasi ningú —llevant de l’incommensurable Sergi Carrasca– se’n recordarà que enguany fa huit-cents anys d’una fet històric decisiu per a la construcció de Catalunya i de les altres nacions que fiten amb ella. I no em referisc a la utopia contemporània dels Països Catalans, tan vàlida i reivindicable com qualsevol altra, però restrictiva; de fet, la unitat soluble dels PPCC em planteja un problema de base: si el criteri d’inclusió és la llengua comuna, què collons fem amb les comarques xurres? Canviem el Carxe per Oriola? S’afegirien abans Utiel i Requena? Repoblaríem Asp i Montfort amb mallorquins?

Can Carrasca

Impura nació a banda, jo em referia ad açò: el huité centenari de la batalla de Muret (Gascunya), que simbolitza el principi de l’assimilació d’Occitània al Regne de França i el final de la pretensió de la Corona d’Aragó a incorporar-la, encara que per als propis occitans no és una fita tan significativa com el setge de Tolosa (1213) o la resistència de Montsegur (1244); però també és cabdal per com la mort de Pere el Catòlic en aquell batallar i l’adjudicació immediata de la corona de rei d’Aragó i tota la tirallonga, que encara no incloïa els futurs regnes de Mallorques i València, al pipiol de Jaume de Montpeller. És per això que el 12 de setembre del 1213 és una data cabdal tant per a la Corona d’Aragó com per als comtats i vescomtats septentrionals, que anirien caent dins de la França hexagonal; és per això que, posats a demanar, si la utopia incloguera no només el reducte de la llengua, sinó també els pobles germans d’Aragó i d’Occitània, caldria commemorar el dia de hui com la data assenyalada que és, no?

9 d’octubre, res a celebrar?

Hui que fa set-cents setanta tres anys de l’entrada de Jaume el Barceloní a Balansiya, set-cents seixanta de la mort de na Violant Árpád, quaranta-quatre de la del Che i trenta-tres de la de Brel, cent noranta-un de la independència del Guayaquil i quaranta-nou de la d’Uganda, setanta-un del naixement de Lennon i uns quants menys del de Pep Albinyana, aprofite per a reprendre el debat que vaig obrir fa exactament tres anys sobre el nom de la nostra terreta; ara, enguany espere que quede clar que la discussió no és al voltant de si Valencia deuria dur accent obert o tancat -que eixa és una altra-, sinó la conveniència o no de recuperar el nom de la ciutat com a homònim de tot el terreny davant la impopularitat de tots els altres: digueu-li comunitat, digueu-li regne, digueu-li país, digueu-li com vos rote, que tots els macrotopònims que ens hem inventat des de la creació del regne cristià -taifa de Balansiya inclosa- remeten al nom de la ciutat fundada l’any 813 138 abans de Crist pels romans amb el nom de Valentia. Sí o sí? Òc!

Que, per si tampoc vos havíeu parat a pensar-ho, el que hui és commemora és la rebuda triumfal del Conqueridor a la ciutat de València i no l’ocupació efectiva de tot el territori, que havia començat quasi deu anys abans -des d’Ares a Borriana- i encara es perllongaria més de mig segle fins la incorporació d’Oriola i Alacant. Està vist que, d’una manera o d’una altra, no es pot fugir del centralisme; ara, és menester no perdre -a més del nord- el centre (i saber on està, també).

Jo també veia la Catalana

Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m’imagine que, per la interferència de l’emergent TVV, l’emissió ja es rebia d’aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D’una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l’anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l’emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d’estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d’en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s’expressara en català de Simat -«Eeeu…!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.

De fet, abans que existiren els canals autonòmics, ací no hi havia més collons que vore televisió i pel·lícules -i llegir còmics- en castellà, molt sovint en doblatge ultramarí: el canvi d’un accent a l’altre en dibuixets com els de Disney va ser tan colpidor com la primera volta que sentírem cantar «Si vols descubrir/ la bola de drac…» per compte de «Anem-la a buscar/ la bola de drac…» Al remat, no és que un fóra més exòtic o intel·ligible que l’altre, sinó que més aïna era una qüestió d’adaptació: a eixa edat igual ens tenia que el doblatge fóra en un idioma o en l’altre, en un dialecte o en l’altre, però una vegada t’has fet a sentir un personatge parlar d’una manera te trenca els esquemes escoltar-lo d’una altra. Passat un temps i -tot s’ha de dir- sense l’alternativa de la versió catalana, el Son Gohan valencià -pronunciat [son gó·an]- se’m va fer tan familiar o més que el Son Gohan català -[son go·án]-, però això no lleva el fet que, a banda del cas dels dibuixets, un servidor es va criar amb el Filiprim de Josep Maria Bachs i Llàtzer Escarceller, el No passa res i el Guaita què fan ara de La Trinca o el Tres pics i repicó d’Antoni Bassas: mira, m’acabe de recordar ara mateix de la tonadeta d’est últim i és com si haguera recuperat un (altre) pedaç de la meua innocència perduda.

Ara, sobre la conveniència o no de redoblar audiovisuals en dos dialectes divergents com són el català (oriental) i el valencià (meridional), tinc un parell de consideracions: hi ha una llegenda urbana que diu que, en l’època, la Catalana es va oferir a pagar el doblatge de dibuixos al valencià per a ser emessos en la nostra variant per ambdós teles, «la teva» i «la nostra». Amb tot el que té de trola -vols dir que ací no ho acceptaren, barat a agarrar?-, em queda el dubte si l’audiència d’allí hauria sigut tan permeable al valencià de Canal 9 com nosaltres o els illencs al català de TV3: seria lògic pensar que, com en tot açò que he relatat, la xicalla no tindria quimera en absolut, si no fóra per certes anècdotes que apunten en l’altra direcció. Verbigràcia: els d’allà dalt no van dubtar a tindre la seua pròpia versió dialectal de Les fabuloses Tortugues Ninja (sic) quan l’adaptació al valencià, anterior, data del primer diumenge d’emissió oficial de Canal 9; també hi ha el cas d’una infame editorial valenciana que traduïx des d’ací els autors estrangers directament al català central perquè el seu principal mercat és Barcelona i els pixapins -no sé si açò respon a un estudi de mercat seriós o és pura hipòtesi o hipocresia per la seua part- no accepten cap conjugació, lèxic ni morfologia que no siga la seua; o, sense anar més lluny, que els redactors d’esta casa de putes traduïsquen les declaracions de valencians quan el llibre d’estil recomana usar totes les varietats de la llengua.

Dit això, se’n recordeu que fa un parell d’anys havien intentat incloure el doblatge valencià de Bola de drac en la reedició en DVD? Això hauria sigut el tot: un pas més per a la normalització de la llengua i un regal per als que vam créixer amb eixa versió i amb la catalana, inclosa junt amb l’original japonesa i les corresponents en basc, castellà i gallec; al remat diu que des del Japó no els ho autoritzaren, veges tu què més els donava. Bé, la bona qüestió és que fa poc han anunciat l’edició en Blu-ray hipersònic d’Akira i la seua fitxa promocional diu que, a banda de la inel·ludible pista en castellà, inclourà els doblatge al català i… al valencià? Confirmada l’agradable sorpresa, alguns han confòs la deferència dels editors amb la quimera ultravalencianitzadora del nostre desgovern, però és menester ser imbècil per a queixar-se de que la nostra llengua compte amb dos pistes d’àudio en sengles variants dialectals: no debades, quasi totes les edicions en DVD de sèries dels anys 80, com la dels Galaxy Rangers, duen tant el doblatge en espanyol «neutre» llatinoamericà i en castellà peninsular; el que hauria donat jo per que inclogueren també l’enyorada versió en valenciana llengua, especialment les sèries que no s’han emés mai en la Catalana. S’en recordeu també de Granzort?

Tot açò, que en principi no té res a vore amb tot el cacau dels repetidors d’ACPV, sí que té una repercusió evident en el despreci creixent cap a allò que representa Canal 9 -que no TVV-. Dissabte passat un amic meu, encés per la desconnexió de l’emissió catalana, no havia tardat ni un segon a llevar del seu receptor de TDT els tres canals de la Valenciana, que tampoc acostumava a mirar mai: fet això, ara es veu obligat a posar-li els programes infantils al seu fill -que no té ni l’any- en anglés o qualsevulla que siga la versió original. El vaig intentar convéncer que Babaclub és, hui en dia, el millor programa infantil que hi ha en tot l’estat, que a Burjassot encara queden bons professionals i molta gent d’aquell Canal 9 primigeni relegats al segon canal o que no tot en esta vida és futbol i no em consta que TV3 haja retransmés mai cap partida d’escala i corda ni n’haja fet referència (llevat de l’aparició estelar del Genovés en Caçadors de paraules). PililaWebs tampoc massa, per al cas…

…però bo, si algú té sis-cents mil euros gastadors i vol deixar-li’ls al fill de puta del bigot -que, malgrat tot, «és el nostre fill de puta»- jo vos ho agraïria, que Acció Cultural encara em deu els quatre o cinc bolos de l’any passat i, com els embarguen la paradeta, em pense que no els cobraré mai en la vida. I perquè el teloneig d’este dissabte el faré barat a cançons que, si no, ara en cagar!

Més cabut que un xurro

Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Qüestió de pilota

Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…


117: Tot comença i tot s’acaba en Sueca

«Els de Suec?, teniu mal? l’hac??»

(Sanchis Guarner, Els pobles valencians…)

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s’acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d’Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l’altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l’estàndard de l’apitxat, com passa en tot l’atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l’a final àtona, més satiritzada que en el cas d’Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l’ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d’admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d’especial significació per al seu veïnat.

«A l’entrâ de Sueca tot són clots i carrilães i, un poc més avant…» (op. cit.)


De Sueca t’agradarà el seu accent, la seua gent, les seues cases, les cortines davant dels portons en compte de persianes, els carrers empedrats o els sequers ja cadàvers, la Muntanyeta dels Sants, inclús el Museo del Chocolate, però no ho hauràs vist tot fins que no hages conegut la veritable Nit Suecana: per sort o per desgràcia, nosaltres no hem mamat de les barres de Tasquetes quan teníem catorze o quinze anys, no ens hem estacat cinc o sis o set colpets d’ausenta al Bigot ni hem eixit corrent del Risses a marcar gol a la paret del mercat, que l’altre dia estos del Mãemeua recordaven eixes gestes ja com a glòries passades que ja no tornaran mai, no per falta de ganes sinó perquè la edat -o el fetge, o l’estòmac- ja no acompanya; la Go mai ha sigut centre de peregrinació i El Sol, L’Esplai i El Guitarró ja farà uns quants anys que van tancar portes -també el Heidi-, però encara queden reductes memorables on fer-se una Cerveró. I no estic parlant del Riff ni de Keepers, ni molt menys de la Tarranquera, sinó de -per exemple- el Niu (d’Or), la Casona, l’Agricultura, l’Ateneo Sueco o Bodegas Miguel, est últim on encara pouen mistela de la bona amb una oliva (o dos) en la copeta.

L’altre dia, lluny de ser l’habitual segona casa de molts veterans, Bodegas Miguel pareixia el baret d’un institut, ple de joveneus cara el futbol televisat amb les taules a caramull de terços, cassalles i algun cubata matiner; l’ambient, especialment carregat de fum de tabac o excepcionalment notori per la gran afluència de públic, es feia tan irrespirable que el Wai i jo preferírem gelar-nos com un pollet ans que fumar-nos com un peix i fer-nos la pre en la barreta de fora: i va ser allà on vam conéixer un mig personatge d’eixos que trobes «als supermercats, als pitjors bars, al cementeri local». El seu físic d’homenot, el caràcter d’Obèlix de carn i os, el vestir casual i fresquet malgrat l’oratge i el castellà inequívocament adoptat com a segona llengua no donava lloc a erro: Gabriel, el nom del qual no vam saber fins última hora, era foraster, immigrant i -amb un poc més de temps ho hauria encertat- romanés. De Transsilvània: ens convidà a visitar els Càrpats, el castell de Vlad ?epe? fill de Dracul i no-sé-quin altre prou més vistós, ens explica què hi havia de veritat (res) i de llegenda (tot) en el personatge de Dràcula i ens explicà els mètodes dissuasoris d’aquella època.

Cal dir que, de la manera que parlava dels empalaments ordenats per Vlad o per la misogínia que demostrava cap a un model de muller -el d’esclava te doy– ja en decadència, ningú ens l’hauríem imaginat capaç de casar-se en segones núpcies amb una xicona uns quants anys més jove que ell i metgessa de professió, amb la qual hauria tingut dos xicons, un de tres o quatre i l’altre de dotze o tretze; a Romania, la filla major amb quinze anys, producte de l’anterior matrimoni (com sol dir Calavereta, «bon xic, mal resultat»). De les seues dos mans de pilotari, una -la dreta- embenada amb el dit gorrinxet immobilitzat per un enganxó en un taronger. En el seu got, d’eixos de Coca-Cola que s’estilen ara, Rabo Macho amb llimonada (Konga, supose): «¡Vino rojo!», havia demanat amb una v excesivament labiodental que el delatava, quan li vaig dir que demanara vi negre. Segons son pare, no existia el vi negre: feu la prova amb un tovalló i voreu com la taca és roja i no negra. Allà ens el deixàrem, en la barra del carrer, quan eixiren els altres a hora d’anar anant a cal Pere: allí, la fartada seria pantagruèlica, la conversa nostàlgica i el vi, Glorioso, negre i amb regust a dona, com té de ser.

I, ara que ho pense, açò també podria deuria haver-ho publicat en Riberenques amb l’excusa que el dissabte que ve cantaré -per fi!- al Casal del carrer Sequial:

El meu poble
(© 2005 Inòpia)

Tenim exposició,
tots ês divendres,
de «calcetins d’home, de dona i de marica»
amunt i avall del carrer Sequial;
‘ixe és el nom d’esta ciutat.

Tenim mestres d’escola
òrfens de Fuster
i gent qu’es consola & l’arròs al graner;
llaurãors de la cannabis, aprenents de boticari,
emissaris d’Al Capone que parlen pel talonari:

quina sort ser un porc al mig del desert,
agressiu perô viu a on qui no guanya, perð!

Hi ha gent amagâ en
el silenci dissident:
al carrer d’Utxana
ne conec a dos o tres…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

Com hi ha qui té temps d’oci,
pôs ja ha arribat l’hora
de
montar un negoci i fotre ês cotxes fora
i fer el centre peatonal
tinguent al ventre la Nacional.

Adoquins, alceu-vos;
massa pes h?u suportat!
De mesquins ‘llibereu-vos;
que no vos callen & quitrà….

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

A l’estiu tots vora ‘l mar:
aigües clares, aigua al genoll.
És com nadar enmig del pantà
a on pintà Claros un’ obra d’art…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

I, si ho h? de dir,
ho diré cantant,
que les paraules no
diuen
tant! 

102: Xuta Catalunya

A Bob Dylan, que hui fa 68 anyets!

Enguany el Barça està que se n’ix i ens n’han donat, ens en donen i ens en donaran per dalt, per baix i per tots els costats: fins i tot m’ha sorprés vore com les televisions estatals, madridistes per defecte, anuncien -amb una certa desgana, tot s’ha de dir- l’imminent partit a Roma. Tot siga que al final no perda, que llavors també ens en donarien per davant i per darrere. I clar, com el Barça és «més que un club» els catalans s’ho fan a trossos* i ja es veuen amb un peu fora d’Espanya… sense saber que Espanya és Catalunya, però això ja són peres d’un altre tabac. La història és que, no sé com ni per què, ja fa temps que m’envien correu no sol·licitat de certa empresa més aïna utòpica i no per això menys exigible: un de tants, dos dies abans de la final de la Copa anunciava amb bombo i planxes la previsible plantada al titular del trofeu «a València (Catalunya del Sud)». No és això, Lluís Companys; no és això…

* Fer-s’ho a trossos és una expressió molt roscana que vol dir emocionar-se amb una cosa concreta o embogir d’alegria.

No sé vosaltres, però a mi això de «Catalunya del Sud» no em fa gens ni miqueta de gràcia, si no és en el mateix context valenciclopèdic de llegenda urbana segons la qual Raimon els retrucà una volta als catalanets que ells eren «valencians del nord». I no per causes sociològiques, que a mi me la bufa -i no me la constipa- que els valencianets normals i corrents puguen llegir això com un insult; ni per causes historicistes, que ja sabem -o deuríem saber- que mai hem sigut una franquícia de l’antic Principat de Catalunya, sinó un Regne independent però federat: a mi això em toca els collons perquè fa bona la màxima aquella que resa que ací a Valéncia hi ha blavers, però allí a Catalunya tots són blavers! Més encara si tenim en compte que, com és lògic, Catalunya del Sud és la part del Principat al sud dels Pirineus, en oposició a la Catalunya del Nord!

I una altra qüestió: la identificació que es fa sovint d’un equip de futbol amb la ciutat, el país. Certament, com asseguren els historiadors, en temps menys favorables el Barça fou motor d’integració d’immigrants a Catalunya i principal ens normalitzador del català quan el seu ús estava prohibit. En canvi, estos dies a mi em sorprenia també que quasi tots els càntics i estralejos dels aficcionats per Canaletes foren en castellà, la qual cosa demostra l’antiga facultat integradora del futbol, però potser també anuncia la dificultat de la normalització en l’era audiovisual. Això i que els principals defensors de les llibertats catalanes siguen un manxec i un camerunés, est últim poc interessat en les llengües minoritzades; bo, a banda d’un exòtic indígena de la Catalunya de l’Est i un entrenador del Bages que els obliga a escoltar Coldplay abans de cada partit!

Amb tot, independentment de si la xiulada tingué seguida o no -que n’hi hagué, i això ja és prou-, quasi m’hauria estimat més que haguera guanyat el Bilbo, prou més humil i casolà i, al remat, tan espanyol com l’altre. I pareix que a Valéncia també, per com l’afició basca multiplicava les poques camisetes blaugrana que gosaven exhibir-se pels carrers. Per cert, la imatge que acompanya est apunt no està retocada: efectivament, eixe és Oliver Aton (Kyaputen Tsubasa en la versió original) amb els colors de l’equip barceloní amb el qual guanya el Real Madrid per sis a cinc… i el Valencia per tres a dos!

Captain Tsubasa

Un japonés, capità del Barça!? Globalització o sacrilegi?

099: Mort d’un bloq

Esta vesprada llegia espavorit El Penjoll pensant-me que era un l’últim apunt que penjollaven (que també seria cas que tancaren la paradeta abans que jo els escriga alguna cosa) però, com sol passar en la infame pràctica periodística, el titular era enganyós: al final de la correguda, resulta que un desfaenat -estan torrats, estos catalans!- ha especulat sobre quins bloqs estaran en actiu de hui en cinc anys i n’ha salvat una trentena, entre els quals el seu propi –¡Por mí y por todos mis compañeros, pero por mí primero!, clar- i els de Cucarella, El Penjoll, Vicent Baydal i Vicent Pardal; la resta, per sort o per desgràcia, no els he llegit mai, però és que ja quasi mai llig els que tinc en la meua llista d’enllaços! De qualsevol de les maneres, fer travesses per vore quins bloqs sobreviurien a una hipotètica desactualització no és cap misteri: només cal vore la freqüència de publicació i el seguiment dels bloqs adés esmentats; ara, l’autèntica incògnita seria endevinar quins bloqs no duraran cinc anys més. Això, a més, podria ser un revulsiu pels dips -algú s’en recordava d’eixe acrònim?- en perill d’extinció i, per altra banda, deixaria en evidència els millor considerats, cas que algun d’ells no resistira el pas dels anys.

I ací cal tindre en compte el fet que, a cada baixó, a u li pegue per
anunciar que deixa el bloq per a reprendre’l en el pujó consegüent:
Cucarella era el primer que abandonava el barco; Baydal ja s’ha deixat
el bloq crec que dos vegades; i l’Àngel ho hauria fet de tindre encara
la merda de connexió que tinc jo. Qualsevol dels tres cèlebres
bloquistes que acabe d’esmentar és tan susceptible de deixar d’escriure
com qualssevol altres; potser uns menys (o amb manco ressò) que els
altres, però al cap i a la fi, l’aperiodicitat és com la mort: ens
iguala a tots.

098: Sant Josep, Bernat per part de pare

Hui és el dia que fa dos-cents anys del naixement de Josep-Lluís Bernat i Baldoví, patró dels saineters, versãors de falla i poetes d’espardenya; un altre santet, per tant, que cal afegir al nostre particular panteó valencià d’homenots i salvapàtries. Ara, com deia l’altre dia Monleon -i Novejarque per part de mare-, és lamentable que d’això només se’n recorden en el seu poble, Sueca; i encara gràcies! Jo, de moment no he pogut assistir a cap de les activitats programades en honor de la Musa del Xúquer, però cert que hi haurà ocasió de pegar un aguaitonet a alguna de les històries que s’hi celebraran enguany; en canvi, sí que m’he hagut de xamar dos nits seguides a Valéncia per qüestions de faena…

096: Tal dia com demà

Enguany m’he ne adonat que jo no sé on estava la nit del dilluns 23 de febrer de 1981, entre altres coses perquè jo llavors encara no tenia ni setze mesos, però puc imaginar-me que a eixes hores ja estaria dormint la mona o alguna cosa per l’estil. I vosaltres? Arribats a este aniversari, cal tindre en compte que qui s’en recorde on estava aquella nit vol dir que ja tindrà una certa edat i que qui encara no havia nascut o no tenia coneixement és més aïna un joveneu…