Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

Arxiu de la categoria: Enciclopedisme wiki;

Una altra diada és possible

Deixa un comentari
Amb tot el canyaret mediàtic d’ahir, entre la Via, el record d’Allende, el Blanquerna i el tuacte de Vinaròs, opinions a favor, en contra i en ultra, i encara de ressaqueta pel pujó de tot junt, tinc quimera que hui quasi ningú —llevant de l’incommensurable Sergi Carrasca– se’n recordarà que enguany fa huit-cents anys d’una fet històric decisiu per a la construcció de Catalunya i de les altres nacions que fiten amb ella. I no em referisc a la utopia contemporània dels Països Catalans, tan vàlida i reivindicable com qualsevol altra, però restrictiva; de fet, la unitat soluble dels PPCC em planteja un problema de base: si el criteri d’inclusió és la llengua comuna, què collons fem amb les comarques xurres? Canviem el Carxe per Oriola? S’afegirien abans Utiel i Requena? Repoblaríem Asp i Montfort amb mallorquins?

Can Carrasca

Impura nació a banda, jo em referia ad açò: el huité centenari de la batalla de Muret (Gascunya), que simbolitza el principi de l’assimilació d’Occitània al Regne de França i el final de la pretensió de la Corona d’Aragó a incorporar-la, encara que per als propis occitans no és una fita tan significativa com el setge de Tolosa (1213) o la resistència de Montsegur (1244); però també és cabdal per com la mort de Pere el Catòlic en aquell batallar i l’adjudicació immediata de la corona de rei d’Aragó i tota la tirallonga, que encara no incloïa els futurs regnes de Mallorques i València, al pipiol de Jaume de Montpeller. És per això que el 12 de setembre del 1213 és una data cabdal tant per a la Corona d’Aragó com per als comtats i vescomtats septentrionals, que anirien caent dins de la França hexagonal; és per això que, posats a demanar, si la utopia incloguera no només el reducte de la llengua, sinó també els pobles germans d’Aragó i d’Occitània, caldria commemorar el dia de hui com la data assenyalada que és, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 12 de setembre de 2013 per blocjaumei

9 d’octubre, res a celebrar?

Deixa un comentari
Hui que fa set-cents setanta tres anys de l’entrada de Jaume el Barceloní a Balansiya, set-cents seixanta de la mort de na Violant Árpád, quaranta-quatre de la del Che i trenta-tres de la de Brel, cent noranta-un de la independència del Guayaquil i quaranta-nou de la d’Uganda, setanta-un del naixement de Lennon i uns quants menys del de Pep Albinyana, aprofite per a reprendre el debat que vaig obrir fa exactament tres anys sobre el nom de la nostra terreta; ara, enguany espere que quede clar que la discussió no és al voltant de si Valencia deuria dur accent obert o tancat -que eixa és una altra-, sinó la conveniència o no de recuperar el nom de la ciutat com a homònim de tot el terreny davant la impopularitat de tots els altres: digueu-li comunitat, digueu-li regne, digueu-li país, digueu-li com vos rote, que tots els macrotopònims que ens hem inventat des de la creació del regne cristià -taifa de Balansiya inclosa- remeten al nom de la ciutat fundada l’any 813 138 abans de Crist pels romans amb el nom de Valentia. Sí o sí? Òc!

Que, per si tampoc vos havíeu parat a pensar-ho, el que hui és commemora és la rebuda triumfal del Conqueridor a la ciutat de València i no l’ocupació efectiva de tot el territori, que havia començat quasi deu anys abans -des d’Ares a Borriana- i encara es perllongaria més de mig segle fins la incorporació d’Oriola i Alacant. Està vist que, d’una manera o d’una altra, no es pot fugir del centralisme; ara, és menester no perdre -a més del nord- el centre (i saber on està, també).
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 9 d'octubre de 2011 per blocjaumei

Jo també veia la Catalana

Deixa un comentari
Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m’imagine que, per la interferència de l’emergent TVV, l’emissió ja es rebia d’aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D’una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l’anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l’emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d’estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d’en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s’expressara en català de Simat -«Eeeu…!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.

De fet, abans que existiren els canals autonòmics, ací no hi havia més collons que vore televisió i pel·lícules -i llegir còmics- en castellà, molt sovint en doblatge ultramarí: el canvi d’un accent a l’altre en dibuixets com els de Disney va ser tan colpidor com la primera volta que sentírem cantar «Si vols descubrir/ la bola de drac…» per compte de «Anem-la a buscar/ la bola de drac…» Al remat, no és que un fóra més exòtic o intel·ligible que l’altre, sinó que més aïna era una qüestió d’adaptació: a eixa edat igual ens tenia que el doblatge fóra en un idioma o en l’altre, en un dialecte o en l’altre, però una vegada t’has fet a sentir un personatge parlar d’una manera te trenca els esquemes escoltar-lo d’una altra. Passat un temps i -tot s’ha de dir- sense l’alternativa de la versió catalana, el Son Gohan valencià -pronunciat [son gó·an]- se’m va fer tan familiar o més que el Son Gohan català -[son go·án]-, però això no lleva el fet que, a banda del cas dels dibuixets, un servidor es va criar amb el Filiprim de Josep Maria Bachs i Llàtzer Escarceller, el No passa res i el Guaita què fan ara de La Trinca o el Tres pics i repicó d’Antoni Bassas: mira, m’acabe de recordar ara mateix de la tonadeta d’est últim i és com si haguera recuperat un (altre) pedaç de la meua innocència perduda.

Ara, sobre la conveniència o no de redoblar audiovisuals en dos dialectes divergents com són el català (oriental) i el valencià (meridional), tinc un parell de consideracions: hi ha una llegenda urbana que diu que, en l’època, la Catalana es va oferir a pagar el doblatge de dibuixos al valencià per a ser emessos en la nostra variant per ambdós teles, «la teva» i «la nostra». Amb tot el que té de trola -vols dir que ací no ho acceptaren, barat a agarrar?-, em queda el dubte si l’audiència d’allí hauria sigut tan permeable al valencià de Canal 9 com nosaltres o els illencs al català de TV3: seria lògic pensar que, com en tot açò que he relatat, la xicalla no tindria quimera en absolut, si no fóra per certes anècdotes que apunten en l’altra direcció. Verbigràcia: els d’allà dalt no van dubtar a tindre la seua pròpia versió dialectal de Les fabuloses Tortugues Ninja (sic) quan l’adaptació al valencià, anterior, data del primer diumenge d’emissió oficial de Canal 9; també hi ha el cas d’una infame editorial valenciana que traduïx des d’ací els autors estrangers directament al català central perquè el seu principal mercat és Barcelona i els pixapins -no sé si açò respon a un estudi de mercat seriós o és pura hipòtesi o hipocresia per la seua part- no accepten cap conjugació, lèxic ni morfologia que no siga la seua; o, sense anar més lluny, que els redactors d’esta casa de putes traduïsquen les declaracions de valencians quan el llibre d’estil recomana usar totes les varietats de la llengua.

Dit això, se’n recordeu que fa un parell d’anys havien intentat incloure el doblatge valencià de Bola de drac en la reedició en DVD? Això hauria sigut el tot: un pas més per a la normalització de la llengua i un regal per als que vam créixer amb eixa versió i amb la catalana, inclosa junt amb l’original japonesa i les corresponents en basc, castellà i gallec; al remat diu que des del Japó no els ho autoritzaren, veges tu què més els donava. Bé, la bona qüestió és que fa poc han anunciat l’edició en Blu-ray hipersònic d’Akira i la seua fitxa promocional diu que, a banda de la inel·ludible pista en castellà, inclourà els doblatge al català i… al valencià? Confirmada l’agradable sorpresa, alguns han confòs la deferència dels editors amb la quimera ultravalencianitzadora del nostre desgovern, però és menester ser imbècil per a queixar-se de que la nostra llengua compte amb dos pistes d’àudio en sengles variants dialectals: no debades, quasi totes les edicions en DVD de sèries dels anys 80, com la dels Galaxy Rangers, duen tant el doblatge en espanyol «neutre» llatinoamericà i en castellà peninsular; el que hauria donat jo per que inclogueren també l’enyorada versió en valenciana llengua, especialment les sèries que no s’han emés mai en la Catalana. S’en recordeu també de Granzort?

Tot açò, que en principi no té res a vore amb tot el cacau dels repetidors d’ACPV, sí que té una repercusió evident en el despreci creixent cap a allò que representa Canal 9 -que no TVV-. Dissabte passat un amic meu, encés per la desconnexió de l’emissió catalana, no havia tardat ni un segon a llevar del seu receptor de TDT els tres canals de la Valenciana, que tampoc acostumava a mirar mai: fet això, ara es veu obligat a posar-li els programes infantils al seu fill -que no té ni l’any- en anglés o qualsevulla que siga la versió original. El vaig intentar convéncer que Babaclub és, hui en dia, el millor programa infantil que hi ha en tot l’estat, que a Burjassot encara queden bons professionals i molta gent d’aquell Canal 9 primigeni relegats al segon canal o que no tot en esta vida és futbol i no em consta que TV3 haja retransmés mai cap partida d’escala i corda ni n’haja fet referència (llevat de l’aparició estelar del Genovés en Caçadors de paraules). PililaWebs tampoc massa, per al cas…

…però bo, si algú té sis-cents mil euros gastadors i vol deixar-li’ls al fill de puta del bigot -que, malgrat tot, «és el nostre fill de puta»- jo vos ho agraïria, que Acció Cultural encara em deu els quatre o cinc bolos de l’any passat i, com els embarguen la paradeta, em pense que no els cobraré mai en la vida. I perquè el teloneig d’este dissabte el faré barat a cançons que, si no, ara en cagar!

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 21 de febrer de 2011 per blocjaumei

Més cabut que un xurro

Deixa un comentari
Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 19 de setembre de 2010 per blocjaumei

Qüestió de pilota

Deixa un comentari
Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…


Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 12 de setembre de 2010 per blocjaumei

117: Tot comença i tot s’acaba en Sueca

Deixa un comentari
«Els de Suec?, teniu mal? l’hac??»

(Sanchis Guarner, Els pobles valencians…)

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s’acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d’Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l’altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l’estàndard de l’apitxat, com passa en tot l’atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l’a final àtona, més satiritzada que en el cas d’Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l’ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d’admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d’especial significació per al seu veïnat.

«A l’entrâ de Sueca tot són clots i carrilães i, un poc més avant…» (op. cit.)


De Sueca t’agradarà el seu accent, la seua gent, les seues cases, les cortines davant dels portons en compte de persianes, els carrers empedrats o els sequers ja cadàvers, la Muntanyeta dels Sants, inclús el Museo del Chocolate, però no ho hauràs vist tot fins que no hages conegut la veritable Nit Suecana: per sort o per desgràcia, nosaltres no hem mamat de les barres de Tasquetes quan teníem catorze o quinze anys, no ens hem estacat cinc o sis o set colpets d’ausenta al Bigot ni hem eixit corrent del Risses a marcar gol a la paret del mercat, que l’altre dia estos del Mãemeua recordaven eixes gestes ja com a glòries passades que ja no tornaran mai, no per falta de ganes sinó perquè la edat -o el fetge, o l’estòmac- ja no acompanya; la Go mai ha sigut centre de peregrinació i El Sol, L’Esplai i El Guitarró ja farà uns quants anys que van tancar portes -també el Heidi-, però encara queden reductes memorables on fer-se una Cerveró. I no estic parlant del Riff ni de Keepers, ni molt menys de la Tarranquera, sinó de -per exemple- el Niu (d’Or), la Casona, l’Agricultura, l’Ateneo Sueco o Bodegas Miguel, est últim on encara pouen mistela de la bona amb una oliva (o dos) en la copeta.

L’altre dia, lluny de ser l’habitual segona casa de molts veterans, Bodegas Miguel pareixia el baret d’un institut, ple de joveneus cara el futbol televisat amb les taules a caramull de terços, cassalles i algun cubata matiner; l’ambient, especialment carregat de fum de tabac o excepcionalment notori per la gran afluència de públic, es feia tan irrespirable que el Wai i jo preferírem gelar-nos com un pollet ans que fumar-nos com un peix i fer-nos la pre en la barreta de fora: i va ser allà on vam conéixer un mig personatge d’eixos que trobes «als supermercats, als pitjors bars, al cementeri local». El seu físic d’homenot, el caràcter d’Obèlix de carn i os, el vestir casual i fresquet malgrat l’oratge i el castellà inequívocament adoptat com a segona llengua no donava lloc a erro: Gabriel, el nom del qual no vam saber fins última hora, era foraster, immigrant i -amb un poc més de temps ho hauria encertat- romanés. De Transsilvània: ens convidà a visitar els Càrpats, el castell de Vlad ?epe? fill de Dracul i no-sé-quin altre prou més vistós, ens explica què hi havia de veritat (res) i de llegenda (tot) en el personatge de Dràcula i ens explicà els mètodes dissuasoris d’aquella època.

Cal dir que, de la manera que parlava dels empalaments ordenats per Vlad o per la misogínia que demostrava cap a un model de muller -el d’esclava te doy– ja en decadència, ningú ens l’hauríem imaginat capaç de casar-se en segones núpcies amb una xicona uns quants anys més jove que ell i metgessa de professió, amb la qual hauria tingut dos xicons, un de tres o quatre i l’altre de dotze o tretze; a Romania, la filla major amb quinze anys, producte de l’anterior matrimoni (com sol dir Calavereta, «bon xic, mal resultat»). De les seues dos mans de pilotari, una -la dreta- embenada amb el dit gorrinxet immobilitzat per un enganxó en un taronger. En el seu got, d’eixos de Coca-Cola que s’estilen ara, Rabo Macho amb llimonada (Konga, supose): «¡Vino rojo!», havia demanat amb una v excesivament labiodental que el delatava, quan li vaig dir que demanara vi negre. Segons son pare, no existia el vi negre: feu la prova amb un tovalló i voreu com la taca és roja i no negra. Allà ens el deixàrem, en la barra del carrer, quan eixiren els altres a hora d’anar anant a cal Pere: allí, la fartada seria pantagruèlica, la conversa nostàlgica i el vi, Glorioso, negre i amb regust a dona, com té de ser.

I, ara que ho pense, açò també podria deuria haver-ho publicat en Riberenques amb l’excusa que el dissabte que ve cantaré -per fi!- al Casal del carrer Sequial:

El meu poble
(© 2005 Inòpia)

Tenim exposició,
tots ês divendres,
de «calcetins d’home, de dona i de marica»
amunt i avall del carrer Sequial;
‘ixe és el nom d’esta ciutat.

Tenim mestres d’escola
òrfens de Fuster
i gent qu’es consola & l’arròs al graner;
llaurãors de la cannabis, aprenents de boticari,
emissaris d’Al Capone que parlen pel talonari:

quina sort ser un porc al mig del desert,
agressiu perô viu a on qui no guanya, perð!

Hi ha gent amagâ en
el silenci dissident:
al carrer d’Utxana
ne conec a dos o tres…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

Com hi ha qui té temps d’oci,
pôs ja ha arribat l’hora
de
montar un negoci i fotre ês cotxes fora
i fer el centre peatonal
tinguent al ventre la Nacional.

Adoquins, alceu-vos;
massa pes h?u suportat!
De mesquins ‘llibereu-vos;
que no vos callen & quitrà….

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

A l’estiu tots vora ‘l mar:
aigües clares, aigua al genoll.
És com nadar enmig del pantà
a on pintà Claros un’ obra d’art…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

I, si ho h? de dir,
ho diré cantant,
que les paraules no
diuen
tant! 

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 7 de febrer de 2010 per blocjaumei

102: Xuta Catalunya

Deixa un comentari
A Bob Dylan, que hui fa 68 anyets!

Enguany el Barça està que se n’ix i ens n’han donat, ens en donen i ens en donaran per dalt, per baix i per tots els costats: fins i tot m’ha sorprés vore com les televisions estatals, madridistes per defecte, anuncien -amb una certa desgana, tot s’ha de dir- l’imminent partit a Roma. Tot siga que al final no perda, que llavors també ens en donarien per davant i per darrere. I clar, com el Barça és «més que un club» els catalans s’ho fan a trossos* i ja es veuen amb un peu fora d’Espanya… sense saber que Espanya és Catalunya, però això ja són peres d’un altre tabac. La història és que, no sé com ni per què, ja fa temps que m’envien correu no sol·licitat de certa empresa més aïna utòpica i no per això menys exigible: un de tants, dos dies abans de la final de la Copa anunciava amb bombo i planxes la previsible plantada al titular del trofeu «a València (Catalunya del Sud)». No és això, Lluís Companys; no és això…

* Fer-s’ho a trossos és una expressió molt roscana que vol dir emocionar-se amb una cosa concreta o embogir d’alegria.

No sé vosaltres, però a mi això de «Catalunya del Sud» no em fa gens ni miqueta de gràcia, si no és en el mateix context valenciclopèdic de llegenda urbana segons la qual Raimon els retrucà una volta als catalanets que ells eren «valencians del nord». I no per causes sociològiques, que a mi me la bufa -i no me la constipa- que els valencianets normals i corrents puguen llegir això com un insult; ni per causes historicistes, que ja sabem -o deuríem saber- que mai hem sigut una franquícia de l’antic Principat de Catalunya, sinó un Regne independent però federat: a mi això em toca els collons perquè fa bona la màxima aquella que resa que ací a Valéncia hi ha blavers, però allí a Catalunya tots són blavers! Més encara si tenim en compte que, com és lògic, Catalunya del Sud és la part del Principat al sud dels Pirineus, en oposició a la Catalunya del Nord!

I una altra qüestió: la identificació que es fa sovint d’un equip de futbol amb la ciutat, el país. Certament, com asseguren els historiadors, en temps menys favorables el Barça fou motor d’integració d’immigrants a Catalunya i principal ens normalitzador del català quan el seu ús estava prohibit. En canvi, estos dies a mi em sorprenia també que quasi tots els càntics i estralejos dels aficcionats per Canaletes foren en castellà, la qual cosa demostra l’antiga facultat integradora del futbol, però potser també anuncia la dificultat de la normalització en l’era audiovisual. Això i que els principals defensors de les llibertats catalanes siguen un manxec i un camerunés, est últim poc interessat en les llengües minoritzades; bo, a banda d’un exòtic indígena de la Catalunya de l’Est i un entrenador del Bages que els obliga a escoltar Coldplay abans de cada partit!

Amb tot, independentment de si la xiulada tingué seguida o no -que n’hi hagué, i això ja és prou-, quasi m’hauria estimat més que haguera guanyat el Bilbo, prou més humil i casolà i, al remat, tan espanyol com l’altre. I pareix que a Valéncia també, per com l’afició basca multiplicava les poques camisetes blaugrana que gosaven exhibir-se pels carrers. Per cert, la imatge que acompanya est apunt no està retocada: efectivament, eixe és Oliver Aton (Kyaputen Tsubasa en la versió original) amb els colors de l’equip barceloní amb el qual guanya el Real Madrid per sis a cinc… i el Valencia per tres a dos!

Captain Tsubasa

Un japonés, capità del Barça!? Globalització o sacrilegi?

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 24 de maig de 2009 per blocjaumei

099: Mort d’un bloq

Deixa un comentari
Esta vesprada llegia espavorit El Penjoll pensant-me que era un l’últim apunt que penjollaven (que també seria cas que tancaren la paradeta abans que jo els escriga alguna cosa) però, com sol passar en la infame pràctica periodística, el titular era enganyós: al final de la correguda, resulta que un desfaenat -estan torrats, estos catalans!- ha especulat sobre quins bloqs estaran en actiu de hui en cinc anys i n’ha salvat una trentena, entre els quals el seu propi –¡Por mí y por todos mis compañeros, pero por mí primero!, clar- i els de Cucarella, El Penjoll, Vicent Baydal i Vicent Pardal; la resta, per sort o per desgràcia, no els he llegit mai, però és que ja quasi mai llig els que tinc en la meua llista d’enllaços! De qualsevol de les maneres, fer travesses per vore quins bloqs sobreviurien a una hipotètica desactualització no és cap misteri: només cal vore la freqüència de publicació i el seguiment dels bloqs adés esmentats; ara, l’autèntica incògnita seria endevinar quins bloqs no duraran cinc anys més. Això, a més, podria ser un revulsiu pels dips -algú s’en recordava d’eixe acrònim?- en perill d’extinció i, per altra banda, deixaria en evidència els millor considerats, cas que algun d’ells no resistira el pas dels anys.

I ací cal tindre en compte el fet que, a cada baixó, a u li pegue per
anunciar que deixa el bloq per a reprendre’l en el pujó consegüent:
Cucarella era el primer que abandonava el barco; Baydal ja s’ha deixat
el bloq crec que dos vegades; i l’Àngel ho hauria fet de tindre encara
la merda de connexió que tinc jo. Qualsevol dels tres cèlebres
bloquistes que acabe d’esmentar és tan susceptible de deixar d’escriure
com qualssevol altres; potser uns menys (o amb manco ressò) que els
altres, però al cap i a la fi, l’aperiodicitat és com la mort: ens
iguala a tots.
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 22 de març de 2009 per blocjaumei

098: Sant Josep, Bernat per part de pare

Deixa un comentari
Hui és el dia que fa dos-cents anys del naixement de Josep-Lluís Bernat i Baldoví, patró dels saineters, versãors de falla i poetes d’espardenya; un altre santet, per tant, que cal afegir al nostre particular panteó valencià d’homenots i salvapàtries. Ara, com deia l’altre dia Monleon -i Novejarque per part de mare-, és lamentable que d’això només se’n recorden en el seu poble, Sueca; i encara gràcies! Jo, de moment no he pogut assistir a cap de les activitats programades en honor de la Musa del Xúquer, però cert que hi haurà ocasió de pegar un aguaitonet a alguna de les històries que s’hi celebraran enguany; en canvi, sí que m’he hagut de xamar dos nits seguides a Valéncia per qüestions de faena…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 19 de març de 2009 per blocjaumei

096: Tal dia com demà

Deixa un comentari
Enguany m’he ne adonat que jo no sé on estava la nit del dilluns 23 de febrer de 1981, entre altres coses perquè jo llavors encara no tenia ni setze mesos, però puc imaginar-me que a eixes hores ja estaria dormint la mona o alguna cosa per l’estil. I vosaltres? Arribats a este aniversari, cal tindre en compte que qui s’en recorde on estava aquella nit vol dir que ja tindrà una certa edat i que qui encara no havia nascut o no tenia coneixement és més aïna un joveneu…

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-142507″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-142507″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com” mce_href=”http://www.ideascale.com” title=”crowdsourcing”>Crowdsourcing</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=142507″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=142507″>View MicroPoll</A></div>

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 22 de febrer de 2009 per blocjaumei

083: Doblatge valencià digital!

Deixa un comentari
Diu que els vinyl junkies, vinilocos o addictes als discs de vinil, així com menyspreuen el disc compacte per la seua impol·luta perfecció digital i lloen les virtuts, la imperfecció i la calidesa del so analògic, tanmateix reconeixen que els resulta molt més atractiu l’invent revolucionari del DVD: no debades, la versatilitat d’estos discs digitals és molt més visible en térmens de varietat i diversió decadentista; o siga, «qu’ês DVDs molen prou més qu’ês CDs perquê tenen diferents opcions de so i extres!» I mire que això ho diuen perquè, efectivament, mentre el CD no representa cap millora aparent altra que el format reduït i digital, el DVD sí que ha deixat obsoleta la cinta VHS (et tu, Beta?) i, fins i tot, els cartutxs de vídeojocs: perquè, si atenem als raonaments dels melòmans que defenen el cruixit de l’agulla sobre els caballons del plàstic negre -«els de color o amb imatges són pâ mariols!»-, el CD els lleva eixe fetitx (in)audible a canvi de res; el DVD, en canvi, compensa la pèrdua del so analògic (i la caducitat de la cinta magnètica) amb un format digital perfecte, compacte, compatible i considerablement variat.

Segons
manera, aital podem fruir dels nostres clàssics cinematogràfics
preferits en la versió originària -com diria Mossén Grenya- repasteuritzada
o, quan Sony ho permet, en versió doblada al català i altri; o escoltar
la mescla en Dòlby cinc per la de l’u dels grans concerts de la
història. De la història del rock, clar.
 

Se’n
recordeu quan, una volta guanyada la guerra santa per l’VHS, encara hi
havia dos faccions irreconciliables, la del PAL i la del NTSC? A hores
d’ara, crec que àdhuc la incompatibilitat zonal dels DVD se solventa
amb qualsevol reproductor normalet o, en cas extrem, amb un ordinador:
això és la globalització feta multiculturalitat! I, dit això, aprofite
per donar a conéixer qualques novetats interessants en eixe format: la
més notable, El taxista ful de Jo Sol, amb un full d’extres cassolans (entre els quals un vídeoclip dels Jalea!); del mateix estil, La casa de mi abuela de Adán Aliaga i música dels alacantins Dei Suoni. De música, en tinc uns quants i n’he vist altres recomanabilíssims: el No More Video dels amberesos dEUS; el documental i el directe dels Pavement; el muntatge creatiu del Live in Stockholm d’Esbjörn Svensson Trio (que en glòria estiga), el divertidíssim Animals Should not Try to Act Like People de Primus; i el concert dels White Stripes gravat en cine Under Blackpool Lights.

Però,
segurament, la millor innovació del DVD és la possibilitat de recuperar
uns altres referents no tan clàssics: els de l’era televisiva recent.
Els ianquis ja ens duen uns quants anys d’avantatge en l’edició de
sèries de televisió completes, a temporades i amb el material inèdit
conseqüent; potser l’èxit perllongat de Friends fóra el
detonant de la idea, però a hores d’ara quasi qualsevol sèrie
-nord-americana- de la vostra infància que pugueu imaginar estarà en la
llista: M*A*S*H, V, The A-Team, Knight Rider, MacGyver… O un veritable clàssic renovat al qual m’he aficcionat a la vellesa, Doctor Who,
en la seues reencarnacions novena i desena: dels anteriors doctors,
especialment del Tom Baker, en recorde vagament alguna cosa quan ho
feien en la catalana, després (o abans?) del Dr. Slump (o de la Bola de drac?)…
 

I ausades que ens en van donar, de nanos, amb la Bola de drac
dels collons! I ens en donaran encara, que la sèrie completa està
editada en còmic en castellà i català i en DVD en quasi tots els
doblatges autonòmics: català, èuscar i gallec. En tots llevant el
nostre: en valencià. I no em vingueu ara amb proclames cucarellesques;
prou que ho sé, jo, que el català i el valencià són la mateixa cosa.
Però tampoc són la mateixa cosa: en casos com el del Doctor Who, incloure-hi el doblatge català és més una obligació que un al·licient, ja que, com amb Dr. Slump o la Bola de drac,
gran part del seu èxit es deu -principalment o exclusivament- al mercat
català (i al mercat barceloní de Sant Antoni, on diu que en venien
fotocòpies!); o, en casos com el de The Young Ones (una altra
sèrie de culte que no havia vist fins fa quatre dies), el doblatge
català és mític i, com se sol dir, millor que el castellà, prou més
recent.

No debades, la gran majoria dels dobladors en castellà
són catalans! Ah, per cert; arribats a este punt, una curiositat:
sabíeu que Dragonball no es va emetre primer a Catalunya sinó a
Galícia (òbviament, en gallec)? Vinc a dir-ho perquè sempre havia
tingut l’enrònia que els catalans ens havien guanyat la mà als
valencians amb l’emissió pionera d’una sèrie d’èxit i, aparentment, no
és així; en canvi, Canal 9 sí que va ser la primera en emetre Les Tortugues Mutants (en valencià en l’original). De fet, Teenage Mutant Ninja Turtles fou la segona sèrie de dibuixos emesa des del «Centre Rascayú», el primer cap de setmana d’emissió oficial: la primera va ser Herculoids, la qual feien entre setmana i que, a la seua fi, va ser substituïda per una altra sèrie de dibuixos molt més mítica: Les aventures dels Guardians de la Galàxia!
 

El cas del doblatge de The Adventures of the Galaxy Rangers és paradoxal: no només perquè la veu de Doc fóra la del Diego Braguinsky (!), sinó perquè crec que esta sèrie (i BraveStarr?)
no es va emetre dins l’estat més que per la valenciana, pot ser? Per a
entrar en detalls: TAGR no tingué ni la meitat de l’èxit de TMNT al
món, ni tan sols el de DB a Espanya o a França i, malgrat la seua
qualitat, no va durar més que dos temporades (això sí, amb un total de
cinquanta-sis episodis, que no en són pocs!); per tant, complix tots
els requisits per a convertir-se en sèrie de culte i, en conseqüència,
compta amb una aficció base gens desdenyable.

Amb tot, la sol·licitada edició de la sèrie sencera ha tardat uns quants anys, però ja està disponible fins i tot ací a València: un total de huit discs agrupats en dos caixes
amb la versió original en anglés americà i els doblatges castellà,
llatinoamericà… i portugués? Del valencià, res: segons les meues
fonts suecanes, una volta es deixa d’emetre la sèrie es perden els
drets del doblatge, per la qual cosa la versió valenciana d’estos
dibuixets i de molts altres queden en l’oblit, en el no res o en algun
arxiu secret inaccessible de Somàgic, ací a l’Alcúdia.

Potser,
si els llepaculs que manen en Canal 9 tingueren pillâ, farien edicions
memorables, no ja dels seus doblatges, sinó de la seua producció: la
recent (Autoindefinits, L’alqueria blanca, Socarrats…) i la històrica (Benifotrem, El Show de Joan Monleón
amb comentaris del director…); per demanar que no siga. Posats a
imaginar, a voltes arribarà un dia que hi haurà fins i tot una edició
de la sèrie completa dels Mãemeua

Parlant del tema: quan jugàveu a Guardians de la Galàxia, quin guardià éreu? Regularment tots volien ser Shane Goosman, però jo sempre era Zachary Foxx:

Això es coneix que és una mostra (un extra!) anterior a la realització de la sèrie i que, per tant, no s’emeté mai pel Canal 9. I, ja que entra en el temari, aprofite per a informar-vos que en Punt 2 ara fan Transformers: Armada per les vesprades: una sèrie derivada de la original on, desgraciadament, no han sigut gens creatius a l’hora de traduir els noms dels robots; cosa que sí que van fer quan emetien La Patrulla X amb noms com Cíclop, Gàmbit, Jubileu, Llobató i Picarona. I no sé com li dirien a la Storm, si Tempesta o Tronada, però si pensem com està el percal, jo crec que li dirien Tormenta i au: és el preu de tindre un planter de fatxorros, fills de Rita i llicenciats en periodisme…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 2 de novembre de 2008 per blocjaumei

082: La mare de totes les enciclopèdies!

Deixa un comentari
     En vista de l’èxit de la proposta anterior, d’ara en avant només tractarem sobre temes d’interés general: ni Valenciclopèdia ni merdes; l’altra nit, buscant no-se-què pel Google vaig entropessar amb la millor de les enciclopèdies editables (i per editar) que pul·lulen per la xàrcia, la Chickipedia! O, traduït a la rústica roscana llengua, la «Xiconapèdia»: una espècie de Viquipèdia de disseny que pretén censar totes les ties bones del món del cine, la moda, la música o la fira de les vanitats en general. Ací, cada plana és una fitxa detallada amb totes les dades comprovables de la xicona en qüestió (natalici, ètnia, mides, vicis i virtuts!) i una hil·larant biografia redactada en clau d’humor que, en la major part dels casos, es resumix en una sola cita de l’estil de la de Paris Hilton: «Una de les meues heroïnes és la Barbie: no fa mai res, però sempre ix molt afavorida». Ara, cal dir que hi podreu trobar de tot (fins i tot tios!): per exemple, l’omnipresent Sarah Palin, a la qual molts voldrien vore com en esta imatge de la pel’ Who’s Nailin’ Paylin? Per a gusts, colors… i per a colors, els de la bandera ianqui!

     Per cert, i parlant de Valéncia, la representació pàtria està assegurada amb l’Arancha Bonete aquella que va eixir en la Playboy, Carmen Alcayde la del …tomate, l’elxana Carolina Cerezuela, l’alacantina (?) Esther Cañadas, una tal Merxe Gimeno que no crec que tinga res a vore amb Pep Gimeno Botifarra i la pixavina (!!) Erika Sanz. Com a curiositat, també hi ha una anglesa de cognom Aldana (!!?) que ha entrat en el llibre Guinnes dels rècords (naturalment, per dos grans raons de pes); femellistes, absteniu-vos de traure-li trellat…
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 26 d'octubre de 2008 per blocjaumei

081: Jo també vull un nom propi

Deixa un comentari
     Una qüestió essencial que em repateja des de fa un parell d’anys: de les tres grans concessions simbòliques de l’època preautonòmica (a saber: llengua, bandera i denominació), el nom de valencià per a la llengua em pareix la més inofensiva, per tradicional i popular (si bé això deuria anar acompanyat de l’aclariment oportú per a evitar teories secessionistes); el blau en la senyera, a estes altures, no només em pareix assumible sinó legítim, si atenem als raonaments de Baydal i companyia (també hi ha qui, com Llapissera, diu que amb blau és molt més harmònica cromàticament que en or i flama només); però la que mai pense assumir de cap de les maneres és eixa xuminada de Comunidad Valenciana (en castenallo en el original), quan fins i tot el seu maleït inventor la qualificà de «gilipollez». Jo tinc quimera que eixa suposada solució de consens no agrada a ningú (ni tan sols als seus padrins polítics) però, si vos fixeu, el terme està guanyant adeptes en el registre informal i, a la que ens encantem, serà l’única existent en l’imaginari col·lectiu: o ens afanyem a proposar una alternativa o serem destruïts com a poble; o ara…

     Ara, la bona qüestió és: i quin nom li donem a esta casa de putes
sense amo? Evidentment, l’altre candidat és el principal opositor, el País Valenciano (en castenallo en el original!) de sant Joan Fuster i el seu marmessor
però eixe a mi tampoc m’apanya: recorde com, en la meua ignorància
adolescent, un company d’institut -guàrdia civil de vocació- em va
descobrir ressons separatistes en un terme tan aparentment inofensiu
com País Basc. Clar! Té collons que dins la impepinable unitat
d’Hispània uns tingueren l’atreviment -i el permís!- de fer-se dir País
dins d’un altre país! I com podia ser que ací, a voltes, diguérem País
Valencià a un terreny que no té condició ni vocació de tal? En tot cas,
País Valencià era un nom prou més xulo i dinàmic que Comunitat
Valenciana, ni que fóra per qüestions de mètrica i d’economia
lingüística; també cal tindre en compte que un és masculí i l’altra
femenina, la qual cosa podria ser objecte de controvèrsia en estos
temps de femellisme lingüístic… Llavors, si Comunidad Valenciana no i País Valencià tampoc, com? Reyno de Valencia? Xarq al-Àndalus? Levante? El Mercantil Valenciano? Las Provincias?

     Cap ni una; parodiatjant Josep Guia (És molt senzill: digueu-li Catalunya) i Paco Burguera (És més senzill encara: digueu-li Espanya),
és molt més senzill encara, xe: diguem-li València! L’hem cagat,
llaurãor: això suposa, ja d’entrada, un conflicte amb orelluts i
pandorgos que no volen saber res dels mitjouets dels valencians ni de
València. Perquè eixa és l’altra: el fet que existisquen sengles
províncies d’Alacant, València i Castelló dóna peu als uns i els altres
a sentir-se alacantins o castellonencs per oposició a la metròpoli (no
debades, l’himne del Castelló es canta ‘pam, pam, orellut, el València
ha perdut!’), per mor com tots els valencians ho som per oposició als
catalans. I Alacant és important… però no tant! A més, en un principi
ja ens van imposar a tots la senyera de la ciutat.; també serien ganes
de fotre que ara no acceptaren el nom unitari de València i sí un
derivat com, per exemple, Región Valenciana. Al cap i a la fi,
tots eixos noms composts i artificials remeten a la ciutat de València,
adjetivada o darrere la preposició; no té sentit, per tant, inventar-se
circumloquis que, al remat, remeten tots a la mateixa mare. Potser la
culpa de tot la tinga el bon rei Jaume, que no tingué més trellat que
batejar el nou estat amb el nom de la capital: Regne de Balansiyyà. O
potser ací també caldria preguntar-se, com en el cas de la senyera, què
fou primer: l’ou o la gallina? És dir: València és el nom unitari que
hem utilitzat des d’aleshores en referència a tot el territori valencià.

    
València, si més no, és el nom popular i senzill que qualsevol persona
utilitza en el registre col·loquial, siga més o menys formal: feu la
prova amb els presentadors de l’oratge de la primera o de la catalana i
oïreu com -independentment de que puguen dir Levante o País
Valencià- sovint diuen València en parlant d’este trosset de cel.
Evidentment, això no lleva que la homonímia entre el país -comunitat
autònoma- i la ciutat ens porte a confusió, però per a això està el
context i el sentit comú, altrament dit coneixement. I ara ve la part
lúdica i divertida de tot est assumpte: exemples d’homonímia entre
l’estat i la capital els hi ha a cabassos; nogensmenys, els mecanismes
toponímics de la història són més o manco pareguts en tot el món. El
paral·lelisme més pròxim geogràficament és la Regió de Múrcia: desconec l’acceptació d’eixa nomenclatura, però sé que col·loquialment hom aplica Múrcia tant a la ciutat com al país murcià; Regió de és perfectament el·ludible inclús en registres formals (potser siga l’avantatge de ser uniprovincial).

     O un altre paral·lelisme més pròxim lingüisticament: tècnicament, Andorra (a seques) és un poble aragonés, però és també sinònim de Principat d’Andorra o àdhuc d’Andorra la Vella.
Un altre a Europa: l’antic regne de Gal·les, com el de València, es
dissolgué en el d’Anglaterra i ara el coneixem com a País de Gal·les,
però el seu nom oficiós i oficial és Gal·les (Cymru en gal·lés en l’original), també a seques. Ídem d’Irlanda (Éire), inclús amb Irlanda Nord en paral·lel amb la Catalunya del Nord. En l’Amèrica del Nord també hi ha tema: els mexicans, a la ciutat de Mèxic li diuen D.F. i el seu país es diu oficialment Estados Unidos de México. Més al Nord, els Estats Units d’Amèrica
es fan dir Amèrica i americans a tothora, com si els altres foren menys
americans que ells; com si els valencians del cap i casal (altrament
dits valentins o àdhuc valenciencs) foren més valencians que els de, verbigràcia, Alacant. Dins dels EUA hi ha dos llocs que es diuen Washington: l’estat amb capital a Seattle i la capital de l’estat de Virgínia, altrament dita DC. Encara dins d’Amèrica, en l’hemisferi sud, està la capital del Brasil: Brasília,
tan artificial com el seu nom. I només a nivell global trobem l’única
cosa pareguda en el nom (i en el cagar) a una Comunitat Valenciana: la Commonwealth britànica.

     I no sé si me’n deixe cap… ah, sí, je me souviens: la belle province del Quebec i la Ciutat de Quebec.
Me l’he oblidada conscientment per al final perquè, a banda de ser un
espill on els quebequistes catalans (i els catalanistes valencians) es
miren i no s’hi veuen, és paradoxal en dos qüestions: abans, eixa
colònia francòfona rebia el nom de Canadà, però quan el terme va passar
a designar tot el conjunt, Quebec no només es resignà sinó que a més
adoptà el nom de la ciutat com a topònim nacional; de més a més,
curiosament, Quebec passà d’escriure’s Quèbec (amb accent obert) a Québec (tancat) després d’una reforma ortogràfica que, tot s’ha de dir, no té cap rerefons fonètic. Ídem a Lieja, però al revés: de Liége a Liège. I açò últim, a quin sant? Doncs perquè la marca València du implícita una altra polèmica: la de l’accent obert que «tot lo
món» pronuncia tancat; tampoc és menester ara entrar en esta discussió,
però posats a imaginar possibilitats, imaginem un ús diacrític de
l’accent per a diferenciar València de Valéncia. O siga,
València és la nació -regió- i Valéncia la ciutat: tot siga que
l’Acadèmia Valentina del Llenguatge no ho faça extensible al conjunt
del terreny.

     Teòricament, se suposa que fora de l’àrea
d’influència del valencià apitxat hom diu València amb l’accent obert,
però com a mínim a la ciutat de Valéncia ho pronuncien amb accent
tancat, per la qual cosa ja és susceptible d’aparéixer d’aquella manera
en la Valenciclopèdia. Hi ha altres filòlegs proscrits com
Lluís Fornés o Josep Saborit que també promouen eixa ortografia
revolucionària -i m’estranya que Abelard Saragossà no diga quec-, però
això seria una qüestió més aïna política que filològica. Clar, que en
este país la llengua també és una qüestió més aïna política que
filològica…

     Dit això, ara demane la vostra opinió en forma de comentari al peu
d’est escrit: estalvieu-vos d’escriure per a dir quin nom vos agrada
més i limiteu-vos a raonar si la proposta d’oficialitzar València a
seques com a nom del territori és lògica o no i si podria ser viable;
llavors, podríem fer com els catalans, que d’açò en saben a muntó, i
redactar un manifest per a encetar una campanya: el nom ja el teniu
dalt de tot.

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 9 d'octubre de 2008 per blocjaumei

078: L’espasa és més llarga que la ploma

Deixa un comentari
    Una cosa: esta vesprada a les 6 estarem en la 29 Fira del Llibre, al Jardí de Vivers, on presentarem X anys del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia: fent poble, fent país. Fent la mà, este llibret l’hem escrit diversos autors, entre els quals Josep-Lluís Millo i jo mateix, als quals ens tocarà donar la cara… i trencar-nos la mà, en el cas que ens toque dedicar-li un exemplar a algun interessat! Cal dir que, segons el programa, l’insigne doctor Olivares també estarà firmant exemplars (de Pruna negra o de Pell de pana), a banda d’altres autors no tan il·lustres com Ferran Torrent o Isabel-Clara Simó i, amb un poquet de sort, inclús el duo dialèctic d’Abelard Saragossà i Eugeni S. Reig (est últim, el del Valencià en perill d’extinció)!

    La imatge? Que com de la coberta del llibre no en tinc cap, vos n’alce una del Ray Park (el roín de L’amenaça fantasma) caracteritzat com a Ulls-de-serp, personatge protagonista de la imminent pel·lícula basada en els G.I.Joe que s’estrenarà l’any que ve i que, si és tan entretinguda com la d’Iron Man, promet…

Ulls-de-serp!

    Xula, eh? Espereu a vore la d’Escarlata:

Escarlata!

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 3 de maig de 2008 per blocjaumei

077: El de l’Alcúdia

Deixa un comentari
«Valencià del Barça? Cuernut, quê desgràcia;
valencià del Madrið, fill de puta malparit!»
     El comboi d’Alcanar, reaccions oficials a banda, palesava una evidència irònica i poc ressenyada: que quasi tots els valencianistes són del Barça. O, dit d’una altra manera: que, per a algunes mentalitats, definir-se políticolingüísticament «catalanista» i del Valencia (sic) no quadra; i no precisament —o no només– perquè els valencianistes de sang blava ens puguen acusar d’això (de cacalanistes) ans al contrari! Almanco, eixa és la sensació que tinc jo cada volta que algun il·lustrat se sorprén que u puga ser doblement valencianista: és dir, «nacionalista» i valencianiste. A banda dels mèrits esportius, m’imagine que a eixos il·luminats els atraurà allò de que el Barcelona és «més que un club» per a tindre-li tanta devoció. Home! No et fot? I el Valencia, també: més que un club, és un puticlub; però això és una altra història…

     No debades, difícilment els culers valencians podran presumir de tindre un veí del poble entre les files del seu equip; ací a l’Alcúdia, que jo recorde, n’hem tingut dos: l’últim d’ells, Palop, actualment en el Sevilla. Abans d’ell (i ara, clar!), Voro. Per contra, valencians del Barça només em ve al cap Amor el benidormer; més fàcil ho tindrien els llevantinistes, m’imagine… o inclús algú del Nàstic, que té en el seu planter un cuquello forjat en la pedrera roscana!

     A mi, no és que m’apassione el futbol (i cert que a molts de vosaltres tampoc), però a nivell popular els equips —altrament dits clubs– s’han convertit en els abanderats locals, nacionals o estatals del mapa (senti)mental de cada u: per tant, allò de «més que un club» ja quasi podria aplicar-se a qualsevol equipet que jugue tant a nivell esportiu com ideològic; per això, és lògic que a u se li retraga l’afició a clubs com —verbigràcia- el Real Madrid, per la llegendària butla gubernamental que li permet jugar sempre amb tretze jugadors, entre molts altres avantatges històrics…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 30 d'abril de 2008 per blocjaumei