Arxiu de la categoria: Cabotisme mundial;

congressisme intercomarcal

088: Fill de Mora, Font de puta

No sé quin figura acusava a Sergi de no haver anat anit a la concentració en contra de l’educació de la conselleria Font de Mora, com si tinguérem l’obligació d’assistir a totes les manifestes de protesta i com si serviren per a alguna cosa: en eixe cas, que m’apunte a mi també, perquè jo tampoc vaig anar, encara que jo no sóc molt de manifestacions i el tema no m’afecta directament; ara, justetament ahir per la vesprada estava a Valéncia, no per vore la partida de Pelayo, però tampoc per assistir a la protesta; de fet, si ens haguérem de mobilitzar per cada passada que ens fa el desgovern de la nostra Generalitat no ens cauria la casa damunt, no…

Ara, encara vaig tindre temps de vore formar-se i passar la manifestació i constatar com de concorreguda i de seguida va ser la convocatòria: cent mil segons els insurrectes, quaranta mil segons els nacionals, però una fotracada als ulls dels valentins que no participaven d’ella (els vianants, impertorbats; els conductors, impacients pel tall dels carrers). Jo, per sort o per desgràcia, vaig haver d’anar obligat al xou del Principal que feien més o manco a la mateixa hora: la final del Sona la diputa’ dels grupets de cors i danses. I dic «cors i danses» perquè allò pareixia un dels concursos aquells de folklore regional que feien en temps de la Sección Femenina: estampetes bucòliques i sainets d’Escalante. Els premis, consistents en un dineral i tres, cinc o huit actuacions se’ls van endur -en ordre ascendent- el grup de Quart encapçalat per l’altallenca Maribel Crespo (amb una mostra tèxtil de com no hauria de ser un tratge «regional», o sí?), l’Escola de Danses d’ai-Xàtiva amb dos xicones pintades d’or des del figó a la figa (et tu, Menta amb Maduixa?) i el Forcat de Valéncia, amb un bovo que pareixia bovo de deveres (la qual cosa seria tongo, no?). En resum, un rotllo retransmés en diferit per Canal a9, però en directe per Populista TV i Libertad Vigilada: i en acabant encara es queixen que a Catalunya no els han donat cap de canal del TDT! Ja ho tenen bé, ja, que ací els fills de Rita els els han donat tots als de la premsa groga i damunt ens lleven els de la roja per imperatiu diví… per cert, ací a l’Alcúdia encara es veu la catalana serà perquè la tinc encarada al Mondúver? L’antena, vull dir…

Quant a l’afer de Font de Mora, unes quantes consideracions: la idea d’Education for the Citizenship
en anglés no és gens menyspreable, si no fóra perquè està feta amb mala
hòstia i no hi ha lloc per a bromes si u amb un poc de coneixement veu
com està el panorama educatiu valencià: ací a l’Alcúdia, per exemple,
no hem tingut mai barracons, però jo sí que n’he vist en més d’un
poble, a banda deles defectes que no es veuen si no és des de dins; o
que no es patixen fins que no és en la pell d’u mateix: «quan sigues
pare, minjaràs ous», com se sol dir. De la ignorància i la
intransigència del mal conseller, millor ni parlar-ne: tots sabeu com
se les gasten, els fills d’una resacsâ… Ara, la bona qüestió, que jo
em pregunte, és: les traduccions a l’anglés, les fan en anglés britànic
o en anglés americà?

Perquè clar, amb tanta mania persecutòria del nostre dialecte constitutiu, la
millor opció seria fer-ho en ianqui amb totes les seues particularitats
fonètiques, ortogràfiques i lèxiques, més que res per combregar amb aquella ocurrència compartida per dos irlandesos, George Bernard Shaw i Oscar Wilde: «Amèrica i el Regne Unit són dos països separats per la mateixa llengua».

087: De valenciana pilota

Ahir aní a vore la partida del Pelayo: heu anat alguna volta a un trinquet a vore jugar a pilota? Jo, increïblement, no ho havia fet mai; de fet, és una de les coses que sabia que volia fer algun dia i, mira, l’oportunitat m’ha arribat de la mà d’uns amics de Carcaixent que organitzaven un viatget a la capital del Túria per conéixer la Catedral de l’Escala i Corda. Pensat i fet, m’apuntí a eixe viatge iniciàtic i, a un quart per al migdia, entrí al bar que precedix l’accés al pati de llums més famós del món, després de perdre el trenet amb la porta als meus nassos: de pas, em cague en MetroValencia (sic), que per a una volta que no arriben tard ho fan abans d’hora i damunt ni s’esperen! En fi, la bona qüestió és que encara arribí a temps i els vaig pillar en l’almorzar, després del qual vàrem mamprendre la rodâ i l’explicació de la falla: m’estalviaré els detalls que els bons aficcionats coneixeran, com el fet que l’any 1868, quan van inaugurar aquell trinquet, ni tan sols existia el carrer Pelayo (encara que sí que existia l’equivalent al PGOU d’aquella època pel qual el batejaren amb el nom que anava a dur la via en qüestió); ara, té collons que l’incívic veïnat s’haja queixat últimament del guirigall que s’arma durant les partides, quan són les finques que el tanquen les que es construïren anys després al voltant del lloc que ens ocupa. Sobre la galeria del dau, el quadre d’honor amb els cinc noms del segle XX: Nel de Murla, el Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet i -com no- el Genovés; i de boca del gerent Arturo, un altre nom: el de Bausset.

Té collons, també, que un poble com el meu (el de Crespins, no; l’altre: el bo) haja aportat dos grans figures al món de la pilota… en l’especialitat d’escriure i corda, com són Llorenç Millo, autor del llibret blavet d’ACPV sobre el tema, i Josep-Lluís Bausset, cronista habitual de la partida del dissabte en la seua columna Impressions d’un aficionat. De fet, una volta parlava amb un rabossot sobre esta gran contradicció i el fet que ací ja no es jugaren ni les demostracions de galotxa o de raspall que es feien al carrer en Festes, de com estaria bé promoure un esport tan nostrat i de la poca aficció que hi ha a l’Alcúdia, llevant els dos noms adés esmentats, el de son pare de Miguel al trinquet de Guadassuar i no sé si algú més; i aquell em va contestar que encara gràcies, que millor no perquè els trinquets eren poc menys que antros de perversió i els assistents un tall de jugadorets d’apostes: en conjunt, una mafieta com una altra. I pot ser, no dic que no, però per a màfies ja estan el futbol, les diputacions provincials i la figa de sa tia, no? Damunt, que m’ho diguera un seguidor del Real Madrid també té delicte (encara que, pensant-ho bé, això ho explica tot)…

Bo, el cas és que em vaig emocionar: i no -només- pel patriotisme o pel folklorisme que, per a alguns, du implícit el món de la pilota, sinó precisament per eixa sensació de particularitat que desprén eixe món tan proper i alhora tan desconegut; perquè de reducte patriòtic té ben poquet, que molts dels assistents o dels treballadors parlen en castellà (el mític Xacal de la Font diu que tingué una enganxada en el taulell del bar perquè no entenien en valencià, però també és cert que el valencià «normal» i el valencià de la Font no són la mateixa llengua); i de reducte folklòric, les expressions que han passat a l’ús quotidià com «home net, home quêt» o el «Molt!» que exclamen els aficcionats i els jugadors davant d’un colp de precissió. I em va agradar, aquell ambient! La pilota, com diu Bausset, «és un esport de cavallers» i, possiblement, un dels entreteniments en els quals u està literalment al costat de les grans figures, siga en la corda, en l’escala, en el dau, les galeries o en la llotgeta, des de la qual escriu Bausset les seues impressions; potser en l’altra vida em reencarne en pilotari, però en esta ja tinc clar quin personatge vull ser: Manolo, el que canta les apostes a peu de pista. Poder cridar el famós «Cavallers, va de bo!» deu ser el gust més gran del món conegut, saps o no?

084: El blanc o el negre?

Fa huit anys, quan el candidat a la Casa Blanca havia de ser -una de dos- o Al Gore o Jordiet W. Bush, no sé on vaig llegir que no-sé-quina prestigiosa publicació nord-americana (cert que Vicent Pardal ho sap) va publicar una relació de deu punts fonamentals de cada un d’eixos dos candidats, per vore en què diferien els seus respectius programes: curiosament, ambdós coincidien en tots els apartats llevat d’un; concretament, que Bush era republicà i Gore demòcrata. És dir: l’un i l’altre només es diferenciaven pel nom dels partits respectius -els quals, per altra banda, són quasi sinònims-! En un país… perdó; en una nació com els EUA, on el bipartidisme és tan descaradament convergent, hom aplicava una metàfora molt apropiada per a il·lustrar la idiosincràsia ianqui: l’americà estereotípic que es debat entre si beure Caca-Loca o Pessicola i no entén que també pot beure aigua, que -tot s’ha de dir- és prou més barata i sana. L’aigua, clar, seria el tercer en discordia, Ralph Nader, l’etern candidat; o qualssevol dels altres que entren en l’enrevesat sistema electoral d’allà. Ara, enguany els americanets ho han tingut molt més fàcil: només havien de triar entre el blanc o el negre.

Com diria Ian Anderson, «si açò és ser lliure, jo vull viure en el passat.»

080: Sant Rorro ja és molt devot

Això que me’n vaig anit al Sant Rorro d’Alcàntera, que feia com a mínim cinc anys més o manco des que vaig anar l’altra volta i «a la que t’encantes, premi»: de primeres em vaig quedar confús en reconéixer el traç i el dibuix de la camiseta d’u que pul·lulava per allí, d’una inconfusible iconografia jordialbinyanenca. I ho vaig encertar en llegir la dedicatòria (A Toni), la firma (jam), la data (II·X·2001)… i el motiu de la peça: El Rotgle, lloc d’encontre de la contornada on l’any 2000 vam dur a tocar alguns grupets emergents (entre els quals l’embrió dels Arthur Caravan!). La història és que eixa samarra forma part d’una col·lecció anual destinada a commemorar l’aniversari d’eixe cafetí i cada any du una imatge diferent: enguany, la il·lustració és un dibuix que l’artista conegut abans com «jam» va fer un dos de setembre de fa set anys i que l’amo del bar, Toni, conserva emmarcat en una paret de sa casa; la bona qüestió és que tinc quimera que l’autor no sap res d’açò…

074: La processó va per fora

A hores d’ara, tots els caperutxos d’ací l’Alcúdia estaran bufant-se en la «ja tradicional» discomòbil pasquera en celebrant la reviscolació de Nostre Senyor; despús-anit ja van agarrar un pet com un xurro, en acabant la processó, però per a reviure el patiment i l’agonia del fill de Maria…

073: Mort al divo i a l’estrela

    El fill de la Guitarrona ja caduqueja: l’altra nit es va espolsar un parell de cançons amb la guitarra desafinada. Jo ja ho vaig avisar en parlar-vos de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo, no; l’altre): u deuria saber quan ha arribat el moment de retirar-se, deixar-se estar d’antologies i fer-ho amb humildat. Ara, en una professió on la supèrbia fa guanyar posicions (i premis endogàmics!), pareix que la senzillesa és un bé escàs… i poca broma, mas que siga en forma d’homenatge sorpresa a càrrec del millor cantant socarrat de tots els temps.

    I, si no, mireu la que li va passar a cert cantautor torrentí fa dos dissabtes: la instantània és una de les seues últimes imatges amb vida, abans de ser apalissat brutalment a mans de les hosts del Tourbolet, que el van mamprendre a hòsties (no consagrades) al crit de «Mort als cantautors!»

Qui serà el següent!?

«…foc a su puta madre i llarga vida al rap!»

072: Post d’autor bolet

    Conste en acta que no sóc massa partidari d’escriure apunts caducifolis (potser per això no escric massa sovint), però com ací al costat posa que l’agenda som tots, sí que serà menester recomanar-vos un parell de xous ara que podeu apuntar-vos-els i no en acabant, quan ja serà massa tard potser inclús per a fer-vos-en recompte. Dit això, febrer es presenta interessantet quant a esdeveniments musicals, especialment per a historiadors i cantãores d’albães en l’exili català: la quarta edició del Tastautors de Cardedeu del Baix Montseny inclou els Arthur Caravan d’Alcoi junt amb el palmallorquí Joan Miquel Oliver en la sessió de cloenda, ambdós els únics noms de fora del Principat (el rossellonés Pere Figueres i la lleidatana Meritxell Gener inclosos, per tant) d’un programa variejadet sense eixir-se’n del cant d’autor (!) que, de més a més, incloïa saraus tan prometedors com el de Miquel Pujador i l’esmentat Figueres (encara que, al remat, pareix que no va poder ser)… i un cartell que fa ús d’una gama de colors càlids que els resultaran familiars als lectors d’esta casa de putes sens ama.

    Nosaltres, els valencians, també estarem ben servits: una setmana després del triomf anunciat dels arthurcaravans allà dalt (recordeu on ho vau llegir primer), ací a l’Alcúdia tornarem a rebre les hosts del Tourbolet després de l’èxit de l’edició de fa dos anys: el primer concert del festival itinerant alternatiu per excel·lència (alternatiu inclús a allò que se suposa oficialment alternatiu) tindrà lloc este dissabte dia 16 després de sopar, amb l’arribada de Bakanal, i Rapsodes, l’agermanament dels Aürt i els Rosa-Luxemburg i la reaparició dels fusterians d’Inòpia, els meus preferits (per proximitat fluvial, clar)! Els Home Fòssil al final s’han caigut de la convocatòria per circumstàncies laborals, amb la qual cosa el cartell passarà a la història com a allò que mai no va poder ser:

Tourbolet 2008

    Ara, potser del cartell la línia més sorprenent per al meu veïnat siga la que resa «Toni de l’Hostal presentarà a»…

070: De Torrent i granerer

L’altre dia vaig tindre l’honor (i el gust!) de telonejar el Pau Abãejos i la seua Laura furtiva al Casino de Torrent, amb la qual cosa ja els he tornat un dels dos teloneigs que els devia després de sengles actuacions conjuntes l’any passat a Canals i a Castelló de Fabra… i això sense comptar un parell d’aparicions marianes, amb les quals jo no tinguí res a vore (quede clar, per tant, a efectes de ressenya)! El Casino susdit, malgrat el seu nom no és tal, sinó un «ateneu cultural»; o siga, una espècie de Casal J@ume Faller local i no afiliat (no, almenys, oficialment) a l’Acció Catòlica del Pasqual Valerià, encara que la festege o combregue amb alguna de les seues col·lectes parroquials, com era el cas: la captació d’almoina revolucionària destinada a pagar la recepta que els (ens) ha impost la Generalíssima per allò dels repetidors. Com podíeu vore en el cartell que va alçar l’Àngel Canet (beat de Benicolet), l’acte l’organitzava l’esmentat Casino junt amb tots els del Safranar (els dos!), el Casal Catarrogí, els Maulets de l’Horta… i els Botiflers del Vedat?

I a quin sant vos ho dic ara, tan tard, una setmana després de que l’Alabajos ja vos haja fet l’explicació de la falla en el seu bloq? A banda que ens havíem comboiat de fer-ho els dos i que cada u posara la foto de l’altre (cortesia del fotògraf de les estrelles), també ho faig per deixar constància d’un parell de coses que voldria haver dit en aquell xou… i que se’m va oblidar amollar-les: com, per exemple, que l’Alcúdia i Torrent estan agermanats. I no ho dic només per l’estranya parella (artística, eh?) que formem l’amic Alabajos i jo, que ja ens volen llogar conjuntament per a fer recitals. No; ho dic pel fet que, segons conta la llegenda, nosaltres (els alcudians!) vam ser el tercer poble en sol·licitar el topònim original valencià en compte de l’impopular Alcudia de Carlet, immediatament darrere de Torrente (i no vulgueu saber quin va ser el primer poble, a instàncies del cabut de Ferrer i Pastor!), però em sona que això ja ho vaig escriure en un altre lloc…

Dos fills pâ una mare cega

I mira que això de Torrente («xe, com la penícula!») sí que els ho vaig amollar, però no m’en recordí de l’anècdota dels topònims, d’ença la qual pareix que ací ho fem tot a imitació dels torrentins: des del redisseny de l’escut del poble al cotxe del pregoner. I cert que en un altre post ja vaig deixar caure una referència a l’accident del trenet, així que vos enllace i ho llegiu de quan l’assumpte estava calent. Bé, i encara ho està, que com bé ho explica el compare Alabajos (i Ferrer per part de mare), el Molt Deshonrat encara no ha volgut atendre, mas que siga amb la falsedat que el caracteritza, als vincles de les víctimes de l’accident.

Potser siga perquè en vore’s en una situació com eixa davant els afectats li siga impossible de falsejar alguna veritat…

068: Ceci n’est pas una innocentâ

Xe, no, que açò no és cap innocentada! Encara que, com el Pau Alabajos se m’ha avançat (gràcies, col·lega!) i a hora horada s’han caigut un parell de noms del cartell, ara vos pareixerà això, però bé: qui vulga, que vinga; i qui no, que se’n vaja a l’Infern! I ara, l’explicació de la falla: esta nit, cap allà les 10 en punt, celebrarem el dia dels Sants Innocents amb allò que es deia (…es diu i es dirà, com  dirien els Quicos) un «cau d’artistes». Enguany és el tercer any que ho celebrem, ací a l’Alcúdia, amb la complicitat dels del Teatre La Clau i la participació de (redoble de tabals): Amanida Peiot, Carles Enguix, Dani Miquel, Doctor Dropo, Domingo Chinchilla, Francesc Bononad, Garri, Hugo Mas, Ix, Jacint, Lluís Vicent, Pau Alabajos, Pep Gimeno Botifarra, Pepe Moreno, Pequeño Mulo, Quamlibet, Rapsodes, Sénior, Toni l’Aiguãer i un segur servidor com a conductor de l’acte. I res més: només dir-vos que és debades (debães, debaaãeees!) i, com dirien els alemanys: vingau-se’n! I jo me’n vaig ja, que faig curt igual que Xili (com deia aquell de la Vall d’Uixó)…

…ah, per cert: que entre els que s’han caigut del cartell estava Miquel Gil i que altres com Paco Muñoz o Esteve Ferre han disculpat la seua absencia però han manifestat la seua adhesió. Bo, i el que apareix en la foto és l’escriptor nord-americà Stan Lee, que va nàixer tal dia com hui fa huitanta-cinc anys… encara que la Viquipèdia diga el contrari!

063: Menys Oleguer i més Pellicer

…i amb esta entrada la Rosca amb all arriba a les 10.000 vesites per una quëstió pura i tristament casual: resulta que, arran del traspàs del sant bellreguardí (la seua canonització és imminent), la gent s’ha fet d’entrar a l’article número 4 d’esta bitàcola: un escrit de fa un any i poc on explicàvem la vida, obra i milacres de l’home Pellicer, amb especial atenció a la seua breu etapa dins el difícil ofici del cant d’autor. Curiosament, la gent no s’ha privat de deixar emotius comentaris en aquella entrada en compte de l’anterior a esta, on ens féiem ressò de la inesperada notícia que enllaçava amb aquell post antic i propiciava que el número de llegides superara les milanta, doblant en dos setmanes a Clara Andrés, que fins llavors ocupava el primer lloc del podi…

L’explicació de la falla? Més tard, que ara me’n vaig a l’Olleria…