Arxiu de la categoria: Ballar sobre arquitectura:

això és escriure sobre música

086: Cansant de tiró!

Ja no canta el Pauet
a l’estil de la Ribera,
perquê li han furta’ la veu
entre Alzira i la Costera

Diu que l’Abãejos no actuà despús-ahir perquè estava cascat de la gola i se’n va haver de tornar a mitjan viatge; que a ningú li passe: justetament, fa un mes AlfOns el de VerdCel va poder cantar de milacre -mig afònic com estava- en la presentació de Sàmara al Teatre Principal d’Alcoi, el mateix lloc on s’ha celebrat el concert unitari de presentació del doble disc compacte Tirant de cançó, després de cinc recitals a càrrec d’alguns dels artistes inclosos en el recopilatori. Leitmotiv? L’aniversari del Centre Ovidi Montllor i la inclusió d’una cançó de cada un dels que han cantat allà alguna volta en els primers cinc anys de vida, i entre ells alguns noms de l’escena local com Arthur Caravan, Buskant, Esteve Ferre, Hugo Mas, iX, Jordi Gil i Phil de Vient.

Arthur Caravan a l'Octubre

Els Arthur Caravan, abans del concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera

I això explica també que hi apareguen alguns dinosaures del rock català reciclats en crooners de calbot («no diré noms; no, no vull dir noms») i altres huits i nous i cartes que no lliguen, la qual cosa no fa sinó constatar la variadíssima qualitat de la música en valencià… inclús per oposició a la música en valencià de Catalunya! El resultat: dos compactes atapeïts de cançons d’estils diferents, totes en valencià (d’ací o d’allà) amb l’excepció de Ruper Ordorika, del qual ens hem de conformar amb la música i la fonètica del basc sense comprendre la literatura que amaguen els seus… versos? De la resta, se salva Pi de la Serra (molt millor en disc que en directe, últimament), Blues de Picolat (malgrat voler dissimular el seu dialecte), el Pujadó (encara que no amb la seua millor cançó) i els Ovidi Twins (dels quals s’inclou la Copa Amèrica, inèdita!), a banda dels referents locals, per la seua inclusió merescuda (hauria faltat afegir a l’Ivanet, amb o sense els Pelandruska, no?); ara, d’estos últims, els únics que han aconseguit un lloc d’eixida en els concerts del Tirant de cançó son els VerdCel i els Arthur Caravan: els verdcels, per ser a hores d’ara un valor segur del paisatge alcoià.

La Paua i el Pab

Els Arthur Caravan,  durant el concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera
I els arthurcaravans? Segurament per mèrits propis, en vista a
l’imminent aparició (per fi!) del seu disquet, però també per tindre un
bon barrot; o per les dos coses alhora! En tot cas, l’expectació i el
ressò que està tinguent la seua mini-gira de concerts -amb els mateixos
VerdCel, Sénior (amb o sense el Cor Brutal) o l’última pelaîlla alcoiana, el
projecte Batà– com a preludi del seu debut discogràfic, previst oficialment pel dia 13 de desembre, els fa mereixedors del dubtós honor d’haver encapçalat el cartell (© Jordi Urgell, autor també de la portada del disc) i la revolució que tindrà lloc el mes que ve en l’endogàmic i repetitiu mercat de la música en català, amb els discs d’alguns dels artistes adés esmentats… i les Mãedéus?

069: Cossiolèctric

Com vaig dir fa un parell d’entrades, enguany no ho tenia clar per proclamar un disc de l’any, com he fet fins ara amb el Vinga va!! o el Si em pose a cantar cançons; o, potser no ho tenia tan fàcil, vista la qualitat dels dos finalistes entre els quals podria haver-se establert un hipotètic desempat: l’A kabotaes (sic) dels Ovidi Twins (altrament dits Ovidi Twingos) i l’1.0 (altrament dit cossiolèctric) dels Orxata Sound System (altrament dits Elèctric Light Orxata), la portada (bona?) del qual podeu vore ací a mà esquerra. I mira que el disc del Vetero, del qual també vaig parlar de raspallada en un altre escrit, seria un candidat meritori… si no fóra perquè no l’he pogut escoltar, que el tio és més agarrat que un xotis i no me’l va voler regalar! Total, que el disc del 2007 és…

…eixe, el primer dels Orxata Sound System: orxata sound system 1.0, o 1.0 a seques… o com collons es diga, que amb esta gent no hi ha manera d’aclarir-se! I la cosa té botons, perquè els orxatistes van oferir una pàgina sencera del seu web configurable per a que l’afició («la família», que diuen elles) proposara noms per a batejar la cosa; cal dir que açò és un dels alicients pels quals mire que el disc en qüestió és allò més original de l’any: la interactivitat (o com vulgueu dir-li), la possibilitat de participació i la major o menor implicació dels destinataris.

En viu al Molinar

La primera -i innovadora- proposició del grup va ser que els ajudàrem a modificar les lletres de les cançons: dit i fet, servidor va ser un dels pocs (el primer i el més prolífic, tot s’ha de dir) que es va atrevir a negociar els texts de les cançons, un divertiment que sempre m’ha agradat. Cal dir també que, a banda les correccions més o manco roscanes, ni jo mateix em vaig arribar a implicar tant com per a modificar el sentit o aportar noves imatges a uns versos que, per una altra banda, com el mateix Biano indicava, ja estaven massa viciats per vora cinc anys de trajectòria.

Live al Molinar

Damunt, la faena era quasi purament literària ja que només podies treballar sobre la lletra escrita i no sobre cap de música que et puguera inspirar més estrofes; en el meu cas, a més, malgrat haver-los escoltat una volta en directe (fatal, per cert) el dia de la Pilarica del 2005 -des del camionet del COM!- i haver-me descarregat en l’època la seua maqueteta (per la curiositat d’aquella versió d’Ovidi), no tenia ni idea de com aniria la música sobre aquelles paraules ni vaig gosar intuir-ho.

El públic del Molinar

Al remat, pareix que els interessats es van passar pel forro la major part dels suggeriments aliens (no m’estranya, vist el percal) i, al meu parer, no van modificar més que quatre o cinc detallets per propostes insuperables; quant a l’assumpte del nom, encara que la participació va ser més notable per la proximitat d’un premi, la falta d’originalitat li era inversament proporcionalitat i, com passaria amb les lletres, cap de les propostes va obtindre el recolzament unànim de la banda (si exceptuem el fals domini .orx que va proposar Paket i que, aparentment, ha aconseguit arribar fins la portada).

Algemesí, abril del 2007

Per a més INRI, els OSS (altrament abreviats ELO) van decidir revisionar tota la seua trajectòria, que llavors es trobava en la versió 3.0, revisitar tota la nomenclatura i rebatejar les diferents etapes com a 0.1, 0.5 i 1.0 abans de prendre’s un curs sabàtic forçós, motivat per l’exili eràsmic d’uns quants dels seus components (i, especialment, per l’absència de les xiquetes); la presentació del disc es va haver d’ajornar fins després de l’estiu i va tindre lloc, finalment, el dia de la Pilarica de 2007, en una festa privada (que no privativa) al Loco amb la col·laboració dels Ovidi Twins, Ix, DJ Chola… i un servidor en el difícil paper de mantenidor de l’acte (i presentador de la rifa!).

Orxata, Sound i Sýstem

Per cert, que en aquella nit del 12 d’octubre proppassat em vaig retrobar amb un fum de figures (mundials i no), entre les quals un il·lustre exiliat bevedor d’absenta (altrament dita ausenta) que anava tan bufat que trobava obscurs significats filosòfics en les lletres dels Orxata (ja ho va dir el tio Pep Albinyana, que la beguda és molt lletja…); però bé, en parlant del disc en qüestió, mire que el contingut del compacte és poc més o manco el repertori que han oferit durant estos quatre anys o des de l’última maqueta, on ja apareixien algunes de les cançons més antigues com s’obrin les portes, ni marques ni pamflets, semidéus o exèrcit d’escèptics junt amb el concepte de mascletà com a pròleg instrumental. En esta nova versió introductòria, per cert, té lloc la col·laboració més especial del disc: Marc la Iguana Contestana Sempere va baixar aposta des de l’exili okupa per a gravar tres o quatre Vinga va!! a proposta del Biano, que volia convertir-ho en una espècie de crit de guerra…

A tot això, també té mèrit que l’apartat de col·laboracions (més o menys il·lustres) s’haja reservat a la ja esmentada i a un parell més d’amistats com són el murero Marcos Úbeda a les vares o el sabadellenc -d’ascendència socarrada (i residència vascongada)!- Carles Belda a les tecles i hagen prescindit de les col·laboracions canòniques de moda; no debades, amb quatre vocalistes en nòmina ja abasten tot l’espectre vocal que va de la dolçor de la Neuetes a la fúria del gran Drut i que té en les altres dos xiquetes -Carla i Vio- la coral assegurada. Ah, i sense a contar l’agitació en l’ombra del Biano (com diria m’awelo Toni, «ai, flamenco!»), els pistons del Natxo… i el jazz del Jau, directe al budell! Post-bacalao, li diuen; pos bacalao… y que nos quiten lo bailão!

067: Vetero per part de pare

    Dani el Vetero em va contar que una volta se li va aparéixer sant Ovidi Montllor a l’Estació del Nord de València, calcule que en l’època en què l’home ja estava mig fotut i sovintejava els viatges al seu poble, Alcoi; el jove -o no tant- Danielet, que en aquell temps assistiria a les classes de dolçaina del Richart al José Iturbi i, per tant, prou sabia qui era aquell home menut, no va gosar més que amollar-li un «Artiste!» Ovidi, al sentir-lo, es va arrimar, li va fer el cas i, en assabentar-se que era dolçainer, li aconsellà que s’ho estimara com un tresor. I, efectivament, no només ho va atresorar sinó que, amb el temps, ha esdevingut un dels millors dolçainers d’este país que es diu Comunidad Valenciana i no només això, ans encara s’ha atrevit amb altres instruments tan poc convencionals com el sac de gemecs, la viola de roda o, últimament, la guitarra.

    Ara, potser la resta del món conegut el coneixereu com a Dani Miquel o Dani Cantacançons, ofici est últim que li ha valgut un fum de bolos, l’estima de la xicalla… i el reconeixement de mossén Paco Munyó, l’amic dels xiquets en persona, que el va declarar oficialment el seu successor en materia infantil durant una confessió privada, fet que -de confirmar-se la seua jubilació- podria fer-se efectiva l’any que ve. De totes les maneres, Daniel Miquel i Antick, fill de Fernando el Vetero (el millor alcalde de l’Alcúdia -almenys, en temps de Franco-) no s’ha dormit a la lluna de Catalunya i, dos anys després de la seua concepció, este divendres presentarà el seu primer disc com a artista titular: Triquilisò. Ací a mà esquerra teniu la invitació: debãaaes!

    El disc en qüestió és una joieta artesanal autoeditada en la qual no només toca els instruments que hem esmentat adés, sinó que, a més, s’atrevix a investigar l’«alquímia» dels instruments de joguet com ho fa Pascal Comelade, però amb un vessant molt més alegre; casualment, el de Perpinyà va publicar el 5 de novembre proppassat el seu Mètode de rocanrol, la portada del qual decorava el post anterior

066: Any II

    Fa tant de temps que no escric res que quasi ni m’en recorde que hui és l’aniversari de la Rosca amb all: sé que l’any passat vaig establir la idiosincràsia dominical d’este bloq (sic) en un intent de regularitzar les aportacions, però al remat això s’ha quedat en res. Potser siga perquè diumenge és molt mal dia per a perdre’l en relatar allò que u fa entre setmana, o bé perquè en dies laborables només em puc connectar a partir de les 4 de la vesprada amb un mòdem de 56k que només arriba a 49,2 (i crec que encara li trac més partit que Àngel): mateixa, esta matinada li ha pegat per no connectar-se durant un parell d’hores; encara com en La 2 feien els xous del Dylan en Newport i m’he entretingut que, si no, a vore qui es gita…

    Tot açò anava a contar-vos-ho esta vesprada, però com que les Mãedéus em tenen llogat d’arxiver i cronista oficial de la seua Capelleta, em tocarà anar amb elles a l’estudi: crec que hui toca gravar les castanyoles i altres percussions per l’estil; fins ara tampoc és que hagen fet cap cosa rellevant a més gravar guies, bateries, baixos, guitarres acústiques de sis i dotze cordes i alguna elèctrica… és dir; els resultats comencen a sentir-se, però la millor part encara està per vindre! Ah, i per si algú encara no ho sap, la data oficial de parició de la criatura serà -no podia ser d’altra manera- entre el 24 i el 25 de desembre, si Déu vol. I si no, també!

    Per cert, que ahir em trobava pensant quin disc editat enguany proclamaria jo l’any que ve com a millor del 2007, però amb precedents tan corprenedors (o predecessors corprenents?) com el Vinga va!! dels Jalea Real i el Si em pose a cantar cançons del Botifarra, enguany no ho veia tan clar… i això que ho tenia davant dels nasos!

065: Mohâtros, ês valencians!

    No és només perquè s’haja acabat l’estiu, ni perquè ja estem en
setembre, ni perquè hui siga diumenge i toque sopar rosca amb all -que ja
sabeu que fa molt de temps que no em pare a escriure ni que siga un mal
comentari-, sinó perquè, endemés, ahir va ser dissabte 8 de setembre, Dia de les
Marededéus Trobades i, en conseqüència, festa de guardar ací a
l’Alcúdia (la de Veo, no; la de TBO), l’última jornada de la setmana de
festes majors en honor a sant Abdon, sant Senén i la mare que els va… perdó; la Mare de Déu de
l’Oreto, patrona i mare de nosaltres, els alcudians…

    I ací la teniu, a Oretín la Moreneta (la Pixona segons els lleganyosos dels carletins), amb la camisa de la Quilomètrica i la panxeta incipient, marcant-se les primeres cobletes de Mohâtros, ês valencians (la H la podeu pronunciar muda o aspirada, com més vos estimeu) a la factoria Cuixots Sent Germés uns moments abans d’anar-se’n a presidir la seua processó i cloure Festes amb castell inclòs!

    Equili quà: les Mãedéus, el conjunt més seriós des dels Pavesos, començaren a gravar el seu primer disc –of all days- ahir de vesprada, baix la tutela de sant Germés himself, l’atenta mirada fotogràfica de Joan M. López i la prosa perversa d’un servidor, que d’ara en avant haurà de tornar-se a guanyar el títol de croniste oficial de la Capelleta: dit això, procuraré tindre-vos informat de totes les trifulques que vagen succeïnt-se a la cambra frigorífica de Real de Montroi; ara, però, me’n vaig al bateig de la meua neboda, a vore si em canten allò de «El padrí picolí…» i, en acabant, a vore a l’Orquestra Àrab de Barcelona (amb Botifarra i Miquel Gil) a Picassent. Au!

064: Apadrina un cantant valencià

    La premsa «especialitzada» s’ha fet ressò de la II Nit dels Premis Ovidi Montllor celebrada dimecres propassat, però cap dels mitjans -cap dels dos- esmentava que La Cabota va lliurar un reconeiximent al «millor disc satíric» per l’A kabotaes dels Ovidi Twins, malgrat la inclusió oficial del subjecte dins el conjunt de la ceremònia. I no ho dic (només) perquè el lliurara jo -que això va ser una decisió d’ultimíssima hora guionitzada sobre la marxa-, sinó per les característiques del guardó, la Cabota d’Or: una escultura hiperrealista d’intrínseca reminiscència fàl·lica, forjada en or massís, recoberta de pell natural i inspirada en el membre viril del mateix Mr. Cabota, que ho va supervisar tot des de l’ombra. Ni tan sols deien res de la brillantíssima intervenció dels guardonats, els bessons valentins Davidi i Xavidi, que van tindre la deferència d’agrair el detall en grec i en valencià. Certament, els Ovidi Twins són ferms candidats a millor duo còmic des de Bernat i Baldoví (al costat de Feliu Ventura i Lluís Llack? o Glòria Marcos i Enric Morera), i la seua nominació i replega fou un dels millors moments del xou, no tan llarg com el de l’any passat però quasi igual de soporífer?

    De fet, la idea de donar-los el «premi» als Twingos va sorgir durant aquella infumable vetlada del 2006, quan Mr. Cabota va observar que si els revolucionaris de L’Avanç donaven un detallet als de la seua corda, nosaltres també podíem fer-ho amb els de la nostra (que, tot s’ha de dir, és molt més ampla): dit i fet, durant la 2a Intercomarcal Cabotista d’enguany ja es va assajar amb sengles reconeixements a Pepe Botifarra com a artiste-revelació -conste en acta, per tant, que fórem els primers en penjar-li una medalla- i a Miquel Gil com a artiste col·laboracioniste, lliurats respectivament per Lucrècia de Borja i Bairén i el doble d’Òscar Jaenada en les escenes perilloses i festes de societat.

    Ara, la original idea original de premiar als de Torrefiel es reservava, per a major sorpresa, de cara a l’avinentesa dels premis del COM, amb la simpàtica complicitat del secretari del col·lectiu? i l’aparent oposició de l’agreu del portaveu, que ens tombava la proposta de fer una cançoneta a mode de presentació de la cosa amb l’excusa que això podria sentar precedent perquè tot lo món en fera la seua: d’eixa manera, la idea d’involucrar a Botifarra perquè cantara la jota Tinc un mànec de tres pams i mig del seu reverenciat Lluís el Sifoner quedarà en l’oblit d?allò que mai va poder ser, junt amb altres xarlotães de l’estil de Joan Monleon presidint la 2a Intercomarcal (no em direu que el hit del pedreguero proscrit no li pegava al conjunt!). I això que, al remat, enguany els guardonats més jóvens feien gala de la seua vis còmica àdhuc improvisant, sobreactuant o rapejant en agraïment; els veterans de guerra, en canvi, avorrien amb discursos de tres i quatre fulles mal escrits i pitjor llegits?

    Per cert, parlant de veterans, sorprenia la proclamació del Quart creixent d’Òscar Briz com a millor disc de l?any? i no és que l’home no se’l meresca, el dubtós honor, que ja fa anys que -com a molts altres- deuríem haver-li reconegut la vàlua i la dedicació; però potser no per este disc precisament ni, curiosament, després d?armar un canyaret en el si del Col·lectiu al voltant d’estos premis, que ara pareix que li’l donen en desgreuge: ell mateix ho va reconéixer ?i ho va reivindicar, cabut com és- alhora que claudicava en acceptar la ocasional tonimirografia que fa de guardó.

    M’imagine que, per la novetat, ell el considerarà el seu millor disc, com fan tots els artistes davant el seu producte més recent: sense entrar a valorar el contingut d’un disc de nom evident i poc original (abans hi ha hagut l’espectacle, el grup mallorquí i un disc de danses) que -de més a més- alterna cançons en valencià i castellà, recordaré que la meua elecció personal com a disc de l’any passat era ?i és- el Si em pose a cantar cançons? del grandíssim Pepe Gimeno Botifarra, que encara va quedar tercer en les votacions populars al Premi Muixeranga, només superat pel Berlangastyle d’Sva-ters i en pugna d’igualtat amb el Re::evolucions dels Lilit (!).

    Cert que els d’Alcàsser, pel seu sainet a l’hora de recollir-lo, es van saber aprofitar dels buits digitals de la votació per enquesta i la complicitat de qui assegurava, en la nota de premsa de la nominació, que este guardó es debatia entre ells, Botifarra i Soul Atac i n?obviava la presència dels de Pego, sovint objecte d?enveges en els fòrums de L’Avanc; més encara si tenim en compte que el conjunt de funk sense punch ja tenia adjudicat el socarrat del Premi Forment que atorga el quinzenal llibertari en base als criteris que he exposat en el segon paràgraf. De fet, en tot allò referent als premis publicat per este periòdic s’evidencia un cert partidisme: en la posterior crònica de la vetlada, que per la seua falta de rigor pareix redactada abans de l’esdeveniment, l’encapçalament dóna el protagonisme a Ventura (del qual només en dóna el nom de pila d’una manera molt familiar) per damunt d’Òscar Briz; en la seua llista definitiva del Rock a la Mar d’enguany posen els seus apadrinats Soul Atac els primers de tots, per davant inclús dels Antònia Font

    Botifarra, malgré tout i amb la humildat que el caracteritza, ja està més que pagat amb el premi en la categoria de «folk i noves músiques» (què tenen a vore els collons per córrer?) per davant dels dos grans del gènere en dècades passades: Al Tall i Torregrossa i companyia. Per tant, si tenim en compte que qui rep la distinció absoluta de millor disc de l’any no pot guanyar en qualsevol categoria de les específiques, jo hauria atorgat este premi a un altre espectacle molt més xulo i heterogeni que els altres dos adés esmentats, i certament més directe que els seus discs en estudi: el Directe de Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Savina Yannatou i Primavera en Salonica.

    O, per la mateixa regla de tres segons la qual el quart disc en solitari d’un cantant consagrat amb projectes anteriors, amb la mateixa fòrmula però so diferent reba la distinció de millor plàstic de l’any, l’Eixos del de Catarroja podria haver-li disputat el mèrit si no fóra perquè Gil no és l’autor de totes les lletres de les seues cançons, com és el cas de Briz; de fet, a est últim li hauria atorgat el premi a la millor cançó: Per la Punta, l’Horta i el Cabanyal és -sempre segons el meu parer- la millor cançó que ha escrit mai, molt millor que Me siento bien, Never Surrender o qualssevol de les de la seua última època, i una de les més directes, colpidores i alhora esperançadores dels últims temps potser per les circumstàncies en les quals la va escriure i per eixe clar ressò dylanià que, amb el seu caràcter insubornable, fa del Mangue ?que és el sobrenom amb el qual coneixem l?Òscar Briz al nostre poble- el «veritable artífex de la cançó-protesta» moderna.

    Però, el jurat va considerar Feliu Ventura mereixedor dels premis a la millor cançó –Alacant (per interior)– i lletra –Si vens (sic, sense diacrític)- per sengles cançons del seu últim disc; premis menors que, tot s’ha de dir, deurien fusionar-se en un de sol per ço com no s’entén que es premie per separat la lletra i no la música, ni es pot entendre una bona lletra sense una bona tonadeta de fons (altrament, no estaríem fent un poema?). Prescindible em pareix, també, el premi a l’orquestració i els arranjaments que fa l’efecte que només estiga a l’abast de músics professionals i de jazz (amb diners, torrons!); en canvi, potser estaria millor premiar el disseny del paquet com a part irrenunciable i comuna a totes les discografies, que en el cas valencià compta amb moltes i molt bones peces de col·leccionista començant per les portades pictòriques dels pioners del sector i acabant amb el saquet dels Inòpia, el llibret dels VerdCel o el cartonet dels Ix.

    Els Ix, pensant-ho bé, deurien haver rebut la Cabota d’Or en detriment dels germans moixamístics, fóra com a Millor Duo Còmic o pel Millor Disc Satíric, ja que els Astrud alcoianocontestans són prou més càustics i conceptuals que els borrelloners, que podrien haver aspirat perfectament a guanyar el premi al Millor Disc de Cançó d’Autor per la seua lírica costumista impecable i cultíssima disfressada de musiqueta de fira, ja que l’òpera okupa ambientada a Barcelona del Cançons d’amor i activisme milèssim, a més de dispersa i lo-fi queda massa lluny de la realitat natural d’estos premis (si bé alcança quotes èpiques en parlar de l’amor).

    Clar que, els Ix han tingut la seua representació en esta convocatòria amb el Vinga va!! dels Jalea Real que, si bé ja el vaig proclamar unilateralment millor disc de l’any 2005 des d’estes pàgines web, pareix que els canals «oficials» no n’havien tingut constància fins un any després -també estava en la llista dels Premis Endogamirrock 2006 d’enguany- i apareixia com a l’única referència que hi concursava fora de plaç: concretament, en la categoria Pop-rock, junt amb els inamovibles Obrint i els eterns Sant Gatxo (uns altres que tampoc tenen quimeres a cantar en castellà), que es van fer finalment amb el guardó: vista l’obertura de mires del jurat -i la composició del mateix!-, és fàcil pronosticar que, si tot va bé i els Arthur Caravan es posen a gravar el seu disc, ajornat després de tant de rumor de separació i de desmentit, podrien erigir-se en millor grup de pop-rock… o més.

    I, ja per a tancar, a banda l’oportú homenatge a Lluís Miquel Campos -és just i necessari- tampoc hauria estat sobrer recordar Joan Pellicer o, si més no, l’època i el context en el qual va desenvolupar la seua faceta oculta, per a coneixement del públic general; l’infame i desinformat portaveu, però, sentenciava en la presentació de les nominacions: «(com) enguany no hi ha hagut baixes, no hi haurà homenatges com els de l’any passat a companys desapareguts, qüestió que permetrà un muntatge […] més alegre i sense posar-nos mustis.» El seu discurs de guanyador, precisament, va ser un dels moments més avorrits de la nit, només disculpable per l’emocionat record a son pare, cantãor tradicional; de la mateixa manera, i encara a risc de fer-me pesat, es podria -es deuria- haver fet referència al figura de Bellreguard, que tal dia com hui, 24 de juny, hauria complit seixanta anys; o, sens anar més lluny, al millor crític musical que ha tingut este país, que celebrava el quinzé aniversari del seu traspàs al sendemà dels premis, 21 de juny. Ara, si m’arribe a assabentar abans que eixe mateix dimecres preestrenaven la pel·lícula de l’estiu, de l’any i -si m’apureu- de la meua vida a –of all places– Sitges, no m’hauríeu vist el pèl pel Micalet!

061: Botifarra per part de pare

    Ara m’acabe de baixar el disc de Botifarra de la Mula: Vicent Cuixots Senchermés (sic) me matarà per escriure açò, però un disc com este és per a descarregar-se’l debades. L’explicació? Amb raó o sense raó, a l’aixavegó: sent un disc de repertori popular i -fins a cert punt- anònim, mire que és de justícia discogràfica firar-se’l per Internet. Publicar-lo amb llicència oberta i oferir-lo directament per a descàrrega en algun format de codi lliure ja seria el tot, però d’alguna manera s’ha de pagar l’extraordinària producció amb què compta este compacte: comptat i debatut, el millor disc d’est any passat, amb diferència! I no crec que siga per La mala salud del ‘rock català’, que també són ganes de fotre (els uns) i d’anar fent-se la víctima (els altres)…

    Fa un mes i poquet, el socarrat Cucarella se n’anava cremat perquè assegurava no haver rebut el reconeiximent que deuria; dit això, no deixa de ser curiós que els tres màxims representants de la música en llengua vernacla siguen socarrats. Com bé diu en la Capelleta, «Xàtiva ha donat grans cantãors»: el primer de tots, Ramonet el fill de la Guitarrona (del carrer Blanc), casat amb una italiana i emigrat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç»; l’últim, Pepet el fill de Botifarra (de la Juderia), cantãor d’albães; entremig, ‘Miliet Baldoví, pioner del rock socarrat que va patir la mateixa sort que aquell cantãor d’Aielo (el de Rugat, no; el de Malferit). Això sense comptar amb huits i nous com «l’âtre» dels Al Tall (que sempre pareix que estiga a l’ombra del de Torrent), actual president del Col·lectiu de Músics; o el Fill del Croniste, que enguany ha venut més discs que cap altre cansautoret allà dalt (la qual cosa diu molt del gust dels nostres cosins-germans)…
Si em pose a cantar cançons, però, s’ha cuit a mitjan camí entre l’alta Ribera del Xúquer Viu i la Vall dels Alcalans: no seria gens desgavellat afirmar que est és un altre disc del cantautor toput Néstor Mont (com tampoc ho seria dir que Sentit és un disc del Botifarra) de la mateixa manera com Zappa lligava el Hot Rats amb el We’re Only in It for the Money (gran declaració de principis!), per ço com el d’Algemesí és l’autor dels notables arranjaments d’uns estàndards (i algunes rareses) del folk valencià no poc dansats; l’atribució de la titularitat del disc a Boti potser siga cosa de Senchermés, un altra de les peces clau d’esta obra antològica…


El reggae de Barxeta

    Reproduïm a continuació, pel seu interés humorístic, l’entrevista que li van fer a Botifarra en el mític programa Trébede de Radio 3 (en ortografia churroscana):
Iñaki Peña, presentador del Trébede: yota vella de Moixent. ¡Botifarra, muy buenas tardes…! ¿…Hola?
Pepe Botifarra, heroi intercomarcal: ¡Hola, buenas tardes! Em sents?
Trébede: Bienvenido a este Trébede de Radio 3, de Radio Nacional de España, Pep Gimeno el Botifarra Oye, ya desde hace unos cuantos dias, el Gran Teatre de Xàtiva… ¿tú eres de Xàtiva?
Botifarra: …jo sóc de Xàtiva, sí.
Trébede: El Gran Teatre de tu tierra… el Gran Teatre, eh?
Botifarra: …el Gran Teatre, sí.
Trébede: ..lleva colgão el cartel de «no hay entradas».
Botifarra: Vaya, ya no quedan: hoy se han terminado.
Trébede: Oye, eso para un músico tradicional ha de ser una chulada, ¿no?
Botifarra: Pues la verdad és que sí, porque esto que me está pasando en este pueblo no me lo figuraba en la vida.
Trébede: Y eso, ¿por qué crees que te está pasando? Tú crees que te está pasando porque sí, o porque llevas muchos años cultivando…
Botifarra: Yo llevo trenta años, cantando; tenia diecisiete… o dieciséis o diecisiete, cuando se terminó la dictadura, empezamos a cantar aquí en una calle que se llama la calle del Puig…
Trébede: Antes no cantábais?
Botifarra: Sí que cantábamos, pero cantábamos lo que decian ellos… y eso; y ya empecé ahí, pero hace trenta años que canto…
Trébede: Y oye, Botifarra, ¿y cómo has aprendido? ¿De tus padres, de los abuelos, de la gente del pueblo…?
Botifarra: De los abuelos, de los viejos, pobrets
Trébede: Qué suerte…
Botifarra. …qué suerte, eso sí que era una suerte: íbamos por los pueblos… Aquí estamos en la comarca de la Costera: i está, pues… Llanera, Torrella, Cerdá, Canals -que hacen una foguera muy grande el día de san Antón y tal- y entoces, pues íbamos a hacer eso íbamos arriba y abajo, haciendo entrevistas a los viejetes y empezamos a sacar cantos de trilla, que llamáis vosotros, los castellanos (nosotros llamamos cants de batre)…
Trébede. …de batre… de trabajo!
Botifarra: De segar en la era; y los fandangos y las jotas de aquí, y después jotas de quinto, romances de ciego…
Trébede: O sea, que toda una vida cantando las canciones populares de la tierra y ahora, a la edad que tienes, que… ¿cuántos tacos tienes?
Botifarra: Tengooo… cuarenta y cinco.
Trébede: …y a los cuarenta y cinco años, tu primer disco! habrá sido com un regalo…
Botifarra: la verdad es que sí: he colaborado y he cantado en muchos grupos, pero solo solo nunca, la verdad…
Trébede: O sea, es tu primer trabajo musical como tuyo, y se titula Si em pose a cantar cançons
Botifarra: Sí: en castellano… ¿te lo traduzco al castellano? «Si me pongo a cantar canciones»; es una frase muy popular de aquí de la comarca.
Trébede: A mí me han dicho que si tú te pones a cantar canciones, que te pasan los dias y las noches seguidas
Botifarra: Uy, yo sé un saco lleno, de canciones…
Trébede: Oye, Botifarra: cantas yotas, yotas bellas…
Botifarra: …sí: jotas, fandangos…
Trébede: Ayer escuchamos en este programa la yota de Xàtiva, de tu tierra; hoy la de Moixent, pero además cantas fandangos, cantas malagueñas, cantas granaînas, cantas canciones de… ¡de Nadal!
Botifarra: Esacto, nosotros aquí llamamos les nadalenques, les de navidad; los villancicos, que llamáis vosotros…
Trébede: -cantas romances-
Botifarra: …romances, ¡muchos!: sé, lo menos lo menos, quinze romances de los ciegos, que cantaban aquí…
Trébede: -cantas canciones de trabajo-
Botifarra: …canciones de trabajo, canto canciones de chiquillos, eh… yo qué sé!
Trébede: Oye… -¿canciones infantiles también?-
Botifarra: Sí hombre, claro, y todas en valenciano; esas me las enseñaba mi abuela.
Trébede: …te las enseñaba en valenciano!
Botifarra: todas las que sé son en valenciano;
Trébede: incluso en la época de la dictadura, pâ que veas
Botifarra: pero eso es que se cantaba dentro de casa
Trébede: cuando salgas a la calle no cantes en valenciano
Botifarra: Eeexactament, o si nos ya sabes lo que te toca…
Trébede: ¡…que no te oiga nadie!
Botifarra: …que no te oiga nadie, eso sí qu’era fustrante… Yo aún lo he conocido; no mucho, pero aún he conocido el tema ese de la lengua…
Trébede: Oye, Pep, y entre todo tu repertorio, ¿dónde te sientes más a gusto?
Botifarra: De mi repertorio, en los cantos de trilla.
Trébede: ¿En los cantos de trilla?
Botifarra: Estoy borracho en ellos…
Trébede: Te parece que despidamos el programa con el Batre xabiero? Porque si es donde te sientes más a gusto… y mañana en el Gran Teatre a partir de las diez y media de la noche, ¿qué vas a ofrecer a…?
Botifarra: Pues haremos lo tradicional; haremos mucho tradicional, porque en la comarca de la Costera tenemos mucho y después haremos lo del disco; tradicional y folk, todo mesclãet, que llamamos aquí…
Trébede: Tradicional y folk; y estará en el escenario Néstor Mont, que ha sido tu…
Botifarra: …que ha sido el que ha hecho todos los arreglos del disco este.
Trébede: Y quién más?
Botifarra: …y estará la cantãora, que canto yo toda la vida; canto veinticinco años con ella: Lola Tortosa.
Trébede: Quien, cómo?
Botifarra: Lola Tortosa
Trébede: Loba
Botifarra: Lola, Lola, Lola…
Trébede: ah, qué nombre más bonito y más atractivo! No me digas que es una loba!
Botifarra: ¡Nooo! ¡Lola, Lola!
Trébede: Ah, Lolaaa…
Botifarra: Lola; en esta señora canto veinticinco años con ella, y hemos estado en Venecia… yo qué sé! Hemos estado en muchos sitios y hemos pasado muchas experiencias…
Trébede: ¿I quién más músicos van a estar contigo?
Botifarra: Pues después estará… estará Juanjo; estará también…
Trébede: …tocando qué?
Botifarra: Juanjo toca la bandúrria; después está Paco Lucas que toca el laúd; después Vicente Guerrero, que son de aquí de Játiva, también toca el laúd; Paqui Gil, la guitarra; Néstor, la guitarra; después habrá un bajo de guitarra también que es Pere, que es de l’Olleria, de un pueblo cercano de aquí de Xátiva; después habrá también percusión, una chica que se llama Marian que es de Algemesí…
Trébede: ¿¡Pero vais a caber todos en el escenario!?
Botifarra: Ací en serem una caterv?! Por lo menos nueve w diez… y después haremos también un romance, que es el romance de sant Vicent Ferrer, que vendrá este amigo mio que le llaman Dani el Vetero de malnombre; yo soy Botifarra y él es Vetero… Y el toca laaa… lo que nosotros llamamos la viola de rod@, lo que pasa que en castellano no sé cómo se llama…
Trébede: Zanfona.
Botifarra: …pues eso; exactamente, y en la viola de rod@ cantaremos el romance; después estará también otro chico que le llaman Tóbal, que ha ayudão mucho a hacer el disco y bueno… muy bien; hay muy buen ambiente, de veras; estoy muy a gusto en esta gente; sin ellos no podría hacer nada yo, de veras.
(batre xabiero)
Trébede: Que se prepare mañana el teatro de Xàtiva, eh Botifarra?
Botifarra: ¡…que van apañãos!
Trébede: Va a ser un dia inolbidable. Botifarra, porqué el nombre de Botifarra?
Botifarra: Todos me preguntan lo mismo…
Trébede: es que da la sensación… ¿qué pasa, que haces buenas botifarras? ¿Que te las comes todas?
Botifarra: Nooo; yo es que soy muy moreno y mi familia también, no sé… y la botifarra es negra, no? Entonces no sé… mis bisabuelos ya eran Botifarras, y mi abuelo Botifarra, y mi hija, que también canta, ¡Botifarra!
Trébede: Pues mañana vamos a tener Botifarra a partir de las 22.30, diez y media de la noche, en el Gran Teatre de tu tierra, Xàtiva. Allí estará tu pueblo para demostrarte todo lo que te quiere
Trébede: ¡Como que ellos no están contentos con un elemento com tú…!
Botifarra: Què? No res…
Trébede: Enhorabuena, Butifarra, un abrazo muy grande y hasta siempre!
Botifarra: Adéu!
Trébede: Adéu!

056: Excusa

    Diumenge 26 de novembre proppassat no hi hagué rosca amb all per a sopar perquè Paco Ibáñez ens va tindre segrestats dos hores llargues al teatre Bernat i Baldoví de Sueca: fins i tot Lucifer Descalç de Dionís -seguidor confés del cansautor per excel·lència- es descollonava dissimuladament de tots els destarifos des de la primera fila (a mà dreta). Ja ho va dir Vicent Torrent: el temps passa, i no debades. Ara bé, supose que deu ser dificil saber retirar-se a temps; o siga, adonar-se’n de quan t’ha arribat l’hora del relleu i deixar els escenaris abans de convertir-se en una caricatura d’u mateix.

055: Arthur Caravan, cinéaste et taxidermiste

    Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s’ha de dir, no m’esperava tant d’una pel·lícula a la qual m’unia un vincle d’amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d’Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d’un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l’argument o del rerefons d’este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005…

    Allà a Donosti va rebre la menció especial del jurat del Premi Altadis -Directors novells- «per la capacitat de tansmetre amb una original estructura creativa, continguts humans i polítics molt sòlids», i enguany ha rebut el Premi Julio Verne del jurat al festival de cinema espanyol de Nantes i acaba de ser nominada al millor guió (Jo Sol) i a la millor interpretació masculina (Pepe Rovira) en els infames Premis BCN Cinema. Començada a rodar el 7 de març del 2005, El taxista ful forma part de
la nova fornada de documentals diglòssics com Cravan vs. Cravan i La
casa de mi abuela
(nominada precisament a la millor peça documental en
els BCN), obres primerenques de realitzadors novençans amb banda sonora
d’artistes independents.

    La història certa d’este fals taxista és l’excusa perfecta per fer un autoretrat militant de la Barcelona menys barcelonista que transpira, com els llicsons, entre el formigó de la closca turística closquista en què s’ha convertit la Ciutat Comtal: un maremàgnum de gent de tots els colors, vestides amb robes de colorins i -alhora- un furóncol en el cul de la Catalunya més demagògicament progressista. Amb tot, és interessant assistir al xoc entre els dos antagònics protagonistes de la pel·lícula: el taxista ful (Pepe Rovira) i l’activista Traful (Marc Sempere), dos móns completament diferents -que no oposats- que intenten trobar un punt de convergència malgrat la distància temporal -i cultural- que els separarà tota la vida.


    Nyas també la bande annonce, per si vos la voleu descarregar, i l’última actuació dels arthurcaravans junts (amb èmfasi en el última)…

052: De vostê

    Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l’actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d’ECP i jo), si tinguérem de retraure’ls alguna cosa podríem parlar d’eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D’eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)…

    Potser m’esperava més dels de les Illes després de l’expectació amb que s’havia seguit la notícia d’esta celebració, però la veritat és que des de del Taxi ja començaven a fer-se’m un poc pesadets: en un directe on el pes escènic requeia en el cantant (Pau Debon), l’home es trobava flanquejat a dreta i esquerra per baixista (Joan Roca) i guitarrista (Joan Miquel Oliver) -respectivament-, quasi immòbils inclús durant Astronauta rimador, un dels punts àlgids del xou, amb el baix audiblement distorsionat i el solo d’elèctrica en escala mora, molt de l’estil d’aquell.

    I, parlant d’Oliver -veritable artífex de la lírica tonyifontenca– i del seu estil, la selecció d’un repertori que ja engloba cinc discs (!) publicats en poc més de sis anys (!!) evidencia una fòrmula un poc repetitiva, on l’amable quotidianitat surrealista (i mediterrània!) de la seua poesia acaba convertint-se en una successió inconnexa de substantius i sintagmes nominals quasi tan previsibles com les rimes de Remigi Palmero; un «cadàver exquisit» que ja comença a fer pudor, en no soterrar-lo. Certament, vocació professional no els en falta… ni números per a ser absorbits pel mercat de l’endogàmica escena catalana.

    Els Inòpia, en canvi, riberencs de nació suecana (llevant del bateria, guixot declarat), són una ferma promesa de la música moderna en idioma vernacle: un carro armat de poesia dura i rock introspectiu que abraça el pensament fusterià en peces com El meu poble, un hit universal de proporcions locals apropiadament elevat a la categoria de bis per mèrits propis i evidents. Un deu, en tot cas, als responsables de l’encertada selecció d’estos dos grups (i dels Soul Atac, que havien tocat dimecres) per a les festes patronals d’un poble -Carca’- que, en alguns aspectes, fa honor a eixes dos primeres síl·labes del seu nom; ara, jo, si haguera pogut me n’hauria anat a les festes de Saragossa per escoltar en viu algun conjunt de l’Alt Aragó com ara l’Orquestrina del Flabiol… o la Ronda de Boltanya, recordant-nos l’ascendència aragonesa de Serrat.

    Per cert, que diu Serrat que el títol monosil·làbic del seu últim disc, (en ortografia roscana en l’original!?), fa referència a la ciutat menorquina de Maó, a la qual estiua/estima. A mi Serrat no me mata, tot s’ha de dir, però un artista que no deixa de sorprendre’m (i que també ha tret un disc de títol abreviat) és Caetano Veloso: si en l’anterior Noites do norte ja deixava caure un Rock’n’Raul neotropicalista, amb (abreviació de você, «tu» en brasiler) la involució és total. Com Sisa, s’ha envoltat de tres músics relativament jovenets per a enregistrar una obra tan aparentment minimalista en el so com el disseny de la portada, però amb la directa senzillesa de lletres com la d’Homem:


[…] não tenho inveja da maternidade,
nem da lactação;
não tenho inveja da adiposidade,
nem da menstruação:

só tenho inveja da longevidade
e dos orgasmos múltiplos […]