Arxiu de la categoria: Ballar sobre arquitectura:

això és escriure sobre música

Animalets de 10

Ara que s’obri la veda i tot Cristo trau llistes dels millors productes de consum de l’any passat, siguen discs, llibres, màquines de retratar o fotos fetes i publicades, recuperaré una no-tradició que mamprenguí fa set anys, en la gènesi d’este bloq —que ja n’ha fet huit, coixo-coixango!–, consistent a proclamar unilateralment el millor disc de l’any amb l’únic criteri de la subjectivitat: és dir, que el millor disc del 2013 és, per al meu gust, l’Animalets dels Ovidi Twins, editat el desembre proppassat per LaCasaCalba, després que Mésdemil coeditara el Montgòlia junt amb Bullent i Moixama i que Paco Muñoz apadrinara el primer disc, A kabotaes; de fet, l’obra dels OT és tan apta per a la xicalla de de l’era digital com la del gran Mossén Grenya ho era per a la nostra.
 
Corporativisme idiosincràtic a banda, cal dir que els Ovidi Twins —que ja fa temps que no són twins però han canviat el violí viatger de Matthieu Tournemire pel guitarró guixot de Xavi Learreta– són únics en la seua proposta lo-fi de cafetí rereguardiste i potser per això estan condemnats a l’oblit ovidià i a la ignomínia dels guardons que duen el seu nom: ignore què (no) passarà pels cabets crítics d’eixe jurat musical o de qualsevol altre, però el salt qualitatiu que peguen els Ovidi (els Twins, no els Premis) a cada disc els hauria de fer mereixedors d’alguna menció, mas que fóra pel fet que l’animalada d’Animalets funciona tan bé com a obra conceptual, com de cant d’autor, com de cançoner popular com de cançó infantil.

Ni tan sisquera les col·laboracions il·lustres eclipsen les veus familiars de David Garcieta i Xavi Matãor: compositivament i harmònica, estan al mateix nivell d’excentricitat que els famosos liverpudians que han versionat amb total solvència. Però la revisitació de «Tio collons, tio collons, jo sóc la morsa!» no és l’única perla del disc: versions populars com la de Dos pardalets i una aguileta (canònica en l’adaptació del Sifoner) o selectes com l’adés nomenada, les peces pròpies com la ja coneguda Parotet conserven l’espirit juganer no exempt de contingut literari o crític, com sol passar amb un tema recurrent en llur obra, present en Turistes abandonats; Dinosaures de marjal, amb l’ex Al Tall Vicent Torrent a la veu cantant, em recorda l’estil de Lilit i Dionís, amb els quals compartiren l’escena en la 1a Intercomarcal Cabotista; l’altra col·laboracionista vocal d’este viatge és la llep Clara Andrés, que fa doblet en Grills (lletra d’un tal Vicent Andrés no-sé-què-més, sense cap vincle familiar) i Mamífers.

L’ominpresent Andrés (Vicent no, l’altra) fa triplet amb Terres rares, del Wegener d’Hugo Mas i Arthur Caravan, un altre disc sense «gens de potencial comercial» però amb més música i poesia que la meitat dels discs publicats est any passat. Els «Arthur Mas» encara faran dos presentacions més d’un disc al qual no li donaven massa vida en directe: l’última, el 15 de febrer a l’Auditori del Barnasants; la millor, dissabte 4 de gener, Dia de la Burreta, a l’Escenari d’Alcoi. Debades. Huit de la vesprada. De res.
 

Heus ací els meus altres discs «de l’any» (en 2010 i 2012 no en proclamí cap oficialment, però ho faç ara amb caràcter retroactiu):
  1. Jalea Real: Vinga va!! (Costellam, 2005)
  2. Pep Gimeno Botifarra: Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)
  3. orxata sound system: 1.0 (Creative Commons, 2007)
  4. Inòpia: Les 4 estacions de l’arròs (Mésdemil, 2008)
  5. Hugo Mas: Hugo Mas (Snibor, 2009)
  6. Les Maedéus: Mohâtros les valencianes (Creatius Collons, 2010)
  7. Ovidi Twins: Montgòlia (Mésdemil, 2011)
  8. Mi Sostingut: Projecte escolopendra (LaCasaCalba, 2012)

Bessonada il·lustrada

Com tots els anys des de fa set, el Recital dels Innocents va ser el millor comboi de l’any no només per la qualitat dels artistes, sinó per la quantitat de participants: en una nit on s’ajunta el millor de cada casa, encara trobàrem a faltar alguns figures assidus -no vull dir noms- que havien apretat la nit d’abans i no estaven en condicions de repetir. En tot cas, el cartell va ser memorable, com sempre, i la nòmina de convidats -i de públic il·lustre- irrepetible; llàstima que molta gent no es quedara al ressopó, on els frikis del folk ja fa un parell d’anys que acaben improvisant un sarão. Ara, el millor de la nit i, ja oficialment, de tot l’any passat m’arribà en forma de llibre-disc-revista: ço és, el número 10 de la seminal publicació Moixama, trieditat per Bullent, Mésdemil i l’associació homònima junt amb el segon disc dels no menys inseminats Ovidi Twins, ambdós entitats ja presents en l’iniciàtic 4rt Congrés de Figures Mundials de l’any 2004 a Sueca…

Els Twins, com la Moixama, ja fa més de deu anys que sobreviuen incorruptes per l’underground valencianoparlant més margina? amb una actitud més aïna individualista: el seu públic potencial no s’assabentà de l’existència del duo i el seu entorn fins la publicació del primer disc, el definitori A kabotaes (PM Produccions, 2007). No debades, Garcieta em va dir en aquell moment com havia contrastat que «fins que no graves un disc no existixes», malgrat el boca-orella que circulava de feia anys junt amb el concert autoeditat Directes a l’Escenari (2003), en el qual  triomfà Som els borrellons però caigué en l’ostracisme L’afilador, potser la millor cançó cançó del seu repertori diacrònic. D’este nou disc ja fa un parell d’anys que van traure les Llaors del timonet (en homenatge prepòstum a Joan Pellicer) i la dels Caramelets d’agüelo, performança pseudopercussiva inclosa. O alguna d’elles estrenada en algun dels Innocents als que han acudit fins ara, com feren l’altre dia amb la del parotet que, previsiblement, formarà part del tercer disc.

OvidiUna altra cançó que també han fet a l’Alcúdia algun 28 de desembre és Irriké, guanyadora -atenció- del 1r Concurs Internacional de Cançó Ibera d’Autor per com la lletra, intraduïble, és la transcripció de la inscripció en ibèric del Plomet d’Alcoi, en alfabet grecoibèric. Per si la broma fóra poca, l’apèndix «del·la llibrevista» corresponent a esta peça històrica -cada cançó va acompanyada d’unes pàgines al·lusives a banda de la lletra- relata el triomf accidentat dels Twins en semblant tuacte, tan underground tan underground que ratlla l’arqueologia. Però l’erudició no acaba en eixa concesió a la paleofilologia: sengles versions del prolífic Asins Arbó i els Comedian Harmonists originals, dels quals inclouen una ressenya biogràfica. N’hi ha també una altra semblança: la d’Ovidi, però no el d’Alcoi sinó l’altre, el bo. O les milanta mil cosetes i autoreferències que escaparan a qui no haja escoltat mai els OT en viu o haja llegit cap de Moixama o L’Oca Folla. Perquè si ja per separat el disc i el llibret són dos joies extemporals, juntes fan el millor llibredisc -col·lectiu- de l’any passat i, a falta de competència, de la història recent de la música en valencià. O en iber. Ara, en vista del poc ressò de la crítica  -només l’han ressenyat la Carla Musicada, la Lucre Cabota i el Xavi Penjoll-, tinc quimera que no arreplegaran cap de Premi Ovidi ni tindran la meitat de contractes professionals que els seus millors companys d’escuderia.

I això que Montgòlia és «un disc heterogeni cohesionat per la profunditat lírica i la interdisciplinaritat compositiva que, malgrat l’evident disfressa de deixadesa musical, està molt per damunt de qualsevol producció superestelar» (la definició hipertrofiada és meua, però les cometes li donen més autoritat crítica, no?). El 7/4 atropellat de l’himne lo-fi a Montgòlia -topònim revolucionari del Benissadeví sifoner- amb el qual s’obri el CD té més èpica nacional-localista i més varietat rítmica que molts grupets de comarca. La reina de les voreres té més de social que la cançó d’autor edulcorada dels cansautors de merda moda. La musicació De les ungles del Thesaurus Puerilis té més trellat que quasi tota la poesia contemporània. El matalafer hauria de ser candidata a la millor cançó de l’any; i, si no fóra per que és popular i transferible, a millor lletra, només pel fet d’incloure el substantiu faena (desprestigiat massa sovint quan és molt més antic i autèntic que feina).

I això que, malgrat la inclusió obligatòria d’un filòleg en tot grupet valencià, la capitalitat del duo els du a ultracorregir vocals en Gallina vull ser jo (bròt per brot) o, en La riuà, a soltar una espardenyâ innecesària -però assenyalada- com tormenta. Així i tot, el nivell d’adequació i de riquesa lèxica patrimonial és prou més destacable que en la majoria de lletres de la cançó popular en valencià: en este disc, fins i tot es permeten eixir-se’n de mare i amollar més mala llet que Xavi Castillo -el qual els va apadrinar fa uns anys com a teloners, per cert- en la traca final de Tururuisme, potser la continuació natural o inversa a De safari en l’anterior disc. I perquè col·labora el Palau, que si no el regust orxatí d’esta opereta bufa ratllaria la paròdia zappaesca més explícita…

…però fireu-se’l, xe, que encara que vos canseu de sentir les cançons debades en Bandcamp, només per triar-vos la dedicatòria del llibret ja val la pena pagar un preu tan ridícul. I un parell de mencions honorífiques: el superfurrinenc Perleta negra d’Oliva trencada -la millor referència editada per LaCasaCalba est any passat- i el rocanrolesc Xurrac asclat de Xarim Aresté i els Very Pomelo, un grup barceloní més valencià que molts grups valencians.

Verkami sostingut

L’invent del crowfucking eixe aplicat a la gravació d’un disc no és nova; de fet, la primera notícia que en tinguí jo és quasi llegendaria, però certa: diu que els Extremoduro es van pagar la primera maqueta allà per l’any 89 amb cuponets de mil pessetes i que en van col·locar dos-cents cinquanta, una fita impensable per a l’època si no fóra perquè himnes com Extremaydura o Jesucristo García mereixien ser gravats en pedra. Dos-centes mil pessetes de l’època eren un dineret (més de mil cinc-cents euros ara), una menúncia en comparança a com han evolucionat els enregistraments.
 
Ací, els Arthur Caravan d’Alcoi crec que han sigut els primers del terreny en demanar la participació de la peada després que l’Arròs Movie de Marquet Sempere aconseguira ultrapassar el pressupost amb més de sis-cents euros d’escreix; els Caravan també van aplegar als quatre mil que demanaven per a rematar la producció del segon disc -que deu d’estar a punt d’eixir del forn- uns dies abans del termini d’aportacions. En Verkami, tots els projectes tenen quaranta dies per a rebre les adhesions independentment de la quantitat que hagen demanat: Miquel Gil se la jugà en demanar onze mil nanos, que a un parell de dies d’acabar-se el cafetí pareixia que anava a quedar-se a un bon pessic de la xifra necessitada -si no s’assolix la suma sol·licitada cap de gallet es mou del lloc-.
 
Al remat, quasi tots els projectes aconseguixen la quantitat que volen, la qual (en el cas dels discs) és més o menys ambiciosa segons la qualitat final que vulga tindre la mampresa, però també juga un paper important la proximitat i la popularitat de l’artista: el Cantautors’ho fa dir ell mateix– Fresk Fréixens ha tret més dels set mil cinc cents eurals que vol per al quart disc en els primers dies d’obrir la veda; l’exiliat argentí Fede Comín, en canvi, malgrat demanar-ne només tres mil ho té un poc més verd, potser perquè els seus compatriotes no saben si poden invertir des del Cony Sud, que ell ja els ha aclarit que sí.

Vorem com queda el Projecte Escolopendra, del qual sóc part interessada: de moment, en dos dies s’han apuntat ja deu mecenes, quatre dels quals aniran a l’estudi que siga a gravar alguna matraca. Sí, eixa és la bona: no només ha rebentat els preus -el disc dedicat, només huit euros!- sinó, que a més, l’aportació de trenta-tres castanyes permetrà a dotze figures participar directament en la producció del disc. I no és el premi gros: la donació de seixanta-nou o cent noranta-nou xapes dóna dret a un concert en acústic o en elèctric, respectivament, a banda d’altres relíquies com xapes o camisetes de l’estil de les que ha fet la Fira de Gandia Autogestionada per a promoure la festa d’este divendres.

Només per sentir com quedaran cançons com Operació a cor obert valdrà la pena, feu-me cas:

116: Hugo jazz

Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d’Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l’auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d’artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d’Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.



El concert de Madrid, del qual podeu vore un estracte ací damunt (amb Toni Caravan a la bateria!), ha sigut l’últim de la roda de presentació del seu primer disc durant l’any passat -i, pel que es desprén del tríptic del cicle, programat en substitució d’Uc- després de sengles presentacions al Depòsit, Ca les Senyoretes, l’Horiginal, el Teatre La Clau i la Casa de la Marquesa , algunes d’elles a duo només amb Jacobo a la guitarra o el Recu’ a les tecles (o Manel Rodríguez al recitat); la resta, amb pràcticament tot el combo jazzístic que l’acompanya en el disc que, a banda dels dos mitgers adés nomenats, són Julio Fuster al contrabaix i Jordi Rodríguez a la bateria (en substitució del Pere Munuera), els quals sonen com l’Esbjörn Svensson Trio -concrets però efectistes- durant els passatges instrumentals.

Potser per això hi ha diversitat d’opinions entre la pulcritud del disc o la catarsi dels concerts; la sublimació quan s’acompanya del quartet o la proximitat quan canta amb l’únic acompanyament de la seua guitarra. O la del Jacobo. O amb el piano de Recuerda. Opinions com a culs i per a gusts, colors: per començar, l’Hugo és capaç no només de defendre les seues cançons ell a soletes, sinó que a més les despulla, les acarona i les fa més íntimes encara, com els escoltellets dins dels llençols; amb la banda -i quan el so acompanya com al concert de Gandia-, els arranjaments del disc es manifesten reals, potents però subtils sota la veu avellutada i greu de l’home Mas.

El disc tampoc enganya: gravat l’agost del 2008 (!) en els TigruSStudio del fill del Tano, la llarga maceració d’un any i mig es traduïx en l’acurada mescla d’Elies Kinder Fuster, sempre amb la fetilleria inconformista d’Hugo. De les sessions analògiques enregistrades en eixe antic cine de Gandia no han eixit les bateries d’alguna peça i la musicació de La fàbrica de Martí i Pol en la seua versió completa, de la qual tinc molt bon record quan la cantà acompanyat per Jacobo la nit del primer Recital dels Innocents i que belleu s’incloga un dia que ploga en alguna antologia d’anti-singles. Diu que Pepito, el propietari de l’estudi i tècnic durant la gravació, es burlava prou del «ñordo-jazz» de Mas i companyia (no debades, pel mateix estudi han passat Los Perros, els Motocross o els Harrysons); en canvi, el responsable de la masterització n’elogiava la calidesa de les pistes de veu i es preguntava com dimoni l’havien enregistrada amb tanta perfecció.

Del contingut líric del disc, a banda de les sis musicacions de sengles poemes de Josep Ribera (La nuesa i Vertigen), Ester Xargay (Daltabaix d’una sextina), Manel Rodríguez-Castelló (Cançó de l’alba), Miquel Martí i Pol (Set poemes d’aniversari) i la precoç tolosana Charlotte Kαλπακις (Je dors), la poesia d’Hugo és eròtica en Novella, dramàtica en Quarta paret, messiànica en Música pàl·lida II, i tràgica en Hepàtica: en esta última el poeta invoca un nom propi que també apareix en altres manifestacions de la seua obra; concretament, en el títol d’un poema publicat en l’antologia Ponts de paraules dels Amics de Joan Valls:

En viu a GandiaLa ciutat on Bel

I

Tota la nostra Pentàpolis,
Oberta per a tu en sa més impúdica nit,
Renaix aquest matí entre la pols i la cendra.
Encara els automòbils conserven
Les estàtues de sal al voltant
I hi ha restes de foc
A la llum que apareix des de les cantonades.
El sofre, als racons, amaga als gossos
les pistes dels seus orins.
Hivern.

Irreverent ciutat de cananeus.
Gomorra i Seboim ressuscitades
De la seua apostòlica abjecció
I de la seua derrota.
La nostra vida sencera
Enfrontada als desitjos del Pare etern.

I, mentre el fred les voluntats aquieta,
Continuem adormits junts
(Encara que tu ja no hi ets)
I aquesta solitud reviu
El vertigen i les nàusees
Que em portàreu l’atropina i tu.

Ja no som bons als ulls de Déu. 

La complexitat de la retòrica hugomasera, tan allunyada de la lírica casolana explícitament reivindicativa a la què ens hem malacostumat des dels dies de la Nostra Cançó, s’aproxima tant als usos purament literaris que sorprén la facilitat com els versos casen perfectament amb les músiques, tant en les composicions pròpies com en les musicacions d’altri; no només en els moments d’spoken word o de recitat pur i dur, sinó especialment en les parts cantades de La nuesa, Vertigen, o -notablement- La cançó de l’alba, un dels talls més accesibles del disc junt amb Daltabaix d’una sextina o el No he sabut mai  -malgrat que la versió enregistrada d’aquella no siga del gust de la seua major admiradora-. A mi la que menys m’apanya, ni en el disc ni en el directe, és la cançó de bressol de la Kalpakis, siga per la tonadeta o per la dicció patoesa d’Hugo, el qual sempre ha sigut més proficient en portugués: per a gusts, això que he dit adés.

En tot cas, amb l’opinió contrastada d’una personeta de confiança i els vots favorables dels lectors d’esta bitàcola, està clar que el disc d’Hugo Mas és el millor de l’any 2009, per davant inclús del segon de Botifarra, premiat com el millor disc de folk pels gabiots de l’Enderruck (els quals, per cert, pensen que l’Hugo és de Gandia); cal dir que el dels Arthur Caravan no entrava en consideració perquè ja el descartí l’any passat en favor del d’Inòpia i que, encara que el d’Hugo té data d’edició a finals de l’any passat, no va ser presentat oficialment fins hui fa exactament un any, al Depòsit de l’Olleria: anit, al Cine Goya, actuaven dos cansautorets però Hugo Mas és, en paraules de Teresín, «com si l’Ovidi haguera ressuscitat!». O, com ja vaig proclamar fa un any, visca Hugo Mas (i la mare que el va parir)!

Cal dir també que el boniquet Cançons en blanc i negre de Miquel Herrero i els Autòmats entrarà en concurs l’any que ve ja que oficialment encara no l’han presentat; potser en la 5a Intercomarcal Cabotista, a celebrar…

105: La nit que li pegà mal el sopar

No acostume a publicar apunts només amb un parell de vídeos pescats del You Tube -no ho he fet mai!- però, com sempre hi ha una primera vegada per a tot, heus ací l’abans i el després del xou de Leonard Cohen divendres passat al Lluís Puig:

El cas és que alguns ens havíem comboiat per a vore el quebequés de Mont-real en viu a Valéncia, potser en l’última oportunitat d’escoltar-lo en directe; però, al remat, entre el preu de l’entrada i la contraprogramació en l’agenda normal d’un divendres a poqueta nit -i Hugo Mas en l’Alqueria de la Comtessa!-, no sé si ningú dels que volien anar aplegaren a fer-ho: entre ells, el gran Paco Muñoz, un altre cantant semi-retirat que també patí un baixò i altres tecles que l’obligaren a cancelar l’última gira.


103: La Mãedéu Grossa

Hui, diumenge 21 de juny del 2009, solstici d’estiu, dia europeu de la música (en valencià?) i desseté aniversari de l’ascensió de sant Joan Fuster, tenia de celebrar-se a l’antic Cine Lido de Sueca la presentació del nou disc de les Mãedéus, el disc més esperat des de fa més d’un any i, per a moltes de les participants en ell, el disc a seques. I clar, com era d’esperar, no han arribat a temps de tindre el disc acabat i s’hagut de suspendre el xou; la pròxima oportunitat de que es produïsca el miracle serà el dimarts 14 de juliol a l’Hort de Trenor (Torrent). Fins aleshores llavors, ens haurem d’aconformar amb les sis o set cançonetes que tenen alçades en el seu espeix.

095: Les quatre estacions del rock

El fet que cada any em coste més triar un disc com al millor de l’any passat és senyal que, com diuen els més optimistes, la musiqueta cantada en llengua valenciana està que se n’ix: dels discs apareguts o presentats durant 2008, els més destacables -per al meu gust i en rigorós orde d’aparició- són Les 4 estacions de l’arròsQue diguen missa!L’experiència gratificant i l’Arthur Caravan, estos dos últims publicats l’últim mes de l’any. El cas és que este cap de setmana, anant amunt i avall amb el «carro» i Les 4 estacions de l’arròs a tothora, he decidit atorgar-li l’honor (de l’amor) pel seu potencial comercial, a més de la qualitat artística de l’àlbum: morralla a banda, no és fàcil coure dotze cançons tan ben produïdes i lligades, ideals per a canturrejar-les mentre sonen a tota paleta en la radiet.



Per cert, i parlant de la producció, té molt de mèrit que no hagen hagut d’eixir del Regne (ni anar-se’n a cap de poblet perdut en les muntanyes) per a traure eixe resultat: Vicent Sabater, responsable del so de Les 4 estacions…, ha sigut productor de Los Piratas (òc, els gallecs!) i -si no m’enganye- té l’estudi per la Fonteta de Sant Lluís, només entrar al Cap-i-Casal si veniu de Migjorn; això, i el recognoscible accent riberenc -que no suecà- que s’ou en la palatalització de les els, la pronúncia apitxada de les -ts finals i -atenció, cansautors i cantãorets malmessors de la fonètica!- l’obertura vocàlica tan exageradament pròpia de la Ribera del Xúquer, són les virtuts més agraïdes del disc de rock més dur que ha parit Valéncia des del Re::evolucions dels Lilit.

I no vos deixeu enganyar per l’etiqueta de «rock dur»: ara, si bé estan més prop dels Soundgarden que dels Metallica -amb estos últims els comparava el targetó de la presentació del disc a Sueca-, també és cert que per la qualitat i la visceralitat poètica dels texts estan més prop de la cançó d’autor que de la coentor repetitiva del hardolç, com bé em féu notar Hugo Mas (un altre que se’n va al moro) en la cloenda de l’últim Tourbolet. Ah, quant a l’únic festival itinerant de rock en la llengua de Martorell, encara que la seua continuïtat és incerta, el segon disc dels Gàtaca ja està gravat i a l’espera de ser publicat; El Corredor Polonés tornarà als escenaris en breu; i els Bakanal ja tenien nous temes l’any passat…

093: Llengua d’Hug

Amagava el teu sexe decadència amarga:
el tràngol salat de la llengua (d’Oc)…
Hugo Mas, Novella
Òc: la multitudinària Dictada Occitana que se celebrava per primera volta a l’Alcúdia no era, ni de bon tros, l’esdeveniment més esperat de l’últim dissabte de gener; i no perquè l’ajuntada occitanista no fóra un èxit -que ho fou, i ben amusant– ni perquè, en acabant de dinar, arredoníem la jornada amb una visita a la institució Didín Puig, sinó pr’amor que, ben entrada la nit, l’Olleria acollia el concert de presentació del disc homònim d’Hugo Mas. I, clar, l’estrena oficial d’un disc no es fa tots els dies; en canvi, vist l’èxit de la Dictada d’ahir tinc quimera que no en serà l’última. Ara, potser vos pregunteu com és que presentava disc fora de casa i no al seu Alcoi natal: a banda el nul recolzament institucional de la Ciutat dels Ponts, l’oportunitat d’actuar dalt l’escenari del Depòsit li arribà després de la seua gran actuació a Ca Revolta com a substitut d’Alabajos i teloner de moi même en el 8é aniversari de Valencianisme.com (sí, el de l’Himen irregional)…

Les fotos de la Dictada
Joan Martinis i Francesc Gascó van fer les fotos

I ací es menester fer esment a l’Ajuntament de l’Olleria que, des que el governa gent «de tro» amb trellat s’atrevix amb propostes emergents (ço és, poc conegudes i, per tant, més arriscades) com la de l’Hug del Mas: tot s’ha de dir, la major part de la gent que omplia -perquè l’omplí- el Cervantes eren visitants alcoians o més forasters encara, tot amistats del Mas i de la seua banda de jazz encapçalada pel Recu a les tecles i l’inseparable Jacobo a les sis cordes primes; a les quatre grosses, un rebel contrabaixista llepó i un percussionista rebaixat a bateria.

Hugo Mas pegant-li al trinqui...

El titular del disc, «picat com un gos», més mudat que Gerineldo i xarrador com mai, anava desgranant les deu perles pelaîlles del seu disc arranjades pel (i per al) millor crooner alcoià des d’Ovidi Montllor; no debades -i per molt que s’afanye Phil de Vient (el qual, nogensmenys, sí que n’hereta el sarcasme visceral)-, l’esperit de l’Ovidi apareixia en cada un dels gests, de les paraules i dels versos -amprats i propis- que no fan més que acreditar la qualitat com a cantant i com a literat d’u que inclús s’atrevix a cantar El meu poble, Alcoi revisat i actualitzat davant de l’alta societat alcoiana -fet que potser li valgué la inclusió en alguna llista negra- o a versionar un Andaluces de Jaén d’Hernández i d’Ibáñez i presentar-ho com al que és: «el poema d’un poeta valencià musicat per un cantautor valencià». Àdhuc la doble portada artesanal del disc, obra de la recent casadeta Núria Fuster, remet a l’A Alcoi ovidià i fa pensar en ella com a una molt més que merescuda successora de Miró (Joan, no; l’altre: el roín).

Per cert, que la quota de professionals del vers (Josep Ribera, Manel Rodríguez-Castelló, Martí i Pol, Charlotte Kαλπακις… quasi res!) i la versatilitat dels seus acompanyants no amaga la destresa del protagonista amb la guitarra ni la qualitat -literària i musical- de les seues pròpies composicions, la bellesa de la seua veu ni la mestria dels seus recitats, prou més complexa que la de qualsevol altre cantautoret coetani (i això que ell es creia el cantautor més avorrit i espés del moment). O, dit d’una altra manera: Mort als cansautors! Visca Hugo Mas!



091: Arthur Caravan plays Arthur Caravan

Hui és festa en Alcoy/Alcoi (sic): allí se celebra esta vesprada una cosa que és diu la Burreta (o les Burretes?), però que -per estrany que puga sonar açò- no té res a vore amb el café-licor; a més, ja deuríeu saber que això de burreta i burret no són térmens d’ús alcoià: com diria Eugeni S. Reig (què collons deu ser la S?), «en alcoià es diu plis-plai o plisplaiet, la llengua estàndard sol emprar burret o burreta i en castellà es diu…?» Ni punyetera idea; la bona qüestió és que hui, a banda de trilogies monàrquiques i de les últimes representacions del més gran espectacle, Alcoi es vestirà de festa per a rebre els Arthur Caravan, que tornen triomfants de la seua primera roda de concerts pel món exterior, allà on cap alcoià ha anat abans… bé; realment, per a ser sincers, allà on tot alcoià llevat d’ells ha anat abans. Però ja era hora, i més encara ara que han publicat el seu primer disc, presentat inclús en el crític i críptic Festinfern alcoià. Està vist que, amb un bon barrot, qualsevol cosa és possible…

I ídem amb el disc de l’Hugo Mas, del qual encara no n’he parlat ací, però ja vos avise: la qualitat musical, lírica i literària de «la millor veu alcoiana des d’Ovidi Montllor (i perquê jo sóc foraster!)» –Phil de Vient dixit– pot llevar-se de damunt d’un espolsó tots els cansautorets, poetes de guant i melòmans de calbot; el xic ho val i, a més a més, és molt bona persona, un valor difícil de trobar hui en dia.

De l’altre nom de l’any passat, Sénior, dir-vos que d’ací uns quants mesos tindrà una altra experiència gratificant: la de ser pare de família! Quan sigues pare, menjaràs ous; és el digne dels temps…

089: De Lilit a Dionís

«Arribem amb el Minibús a les terres de la Marina Alta, a casa de Lilit i Dionís, on ens espera un món de folk, rock i molta festa popular valenciana. Però en aquest àlbum d’onze temes la banda descobreix molts altres estils: des de l’aire flamenc de Candela fins a l’electrònica obscura de Cérvols o el reggae d’El melic, amb lletres picants, ben desacomplexades, explícites i amb molta crítica. Cal destacar dues col·laboracions de luxe i que encara enriqueixen molt més el repertori rítmic i tradicional: Miquel Gil inicia la festa grossa amb El gran banquet dels Déus i Pep Gimeno Botifarra posa la veu a Món de plàstic. La visita acaba amb una festiva rebolcada a L’olor de l’amor, i ja estem llestos per tornar a agafar el Minibús. Que diguen missa és una bona escapada per descobrir l’humor i la tradició musical de les terres de la Marina.»

— Alba Danés en l’Endogamirrock núm. 157, novembre del 2008

Lilit i Dionís van debutar com a tal -ço és, amb eixe nom- l’1 d’abril del 2006 en la 1a Intercomarcal Cabotista: abans d’això havien fet un concert no sé on com a Els Bufafocs de Lilit, però un mes abans de la Intercomarcal el Pilimell i jo mateix rebatejàrem el conjunt com a Lilit i Dionís: no debades, igual com Guns N’ Roses nasqueren de la unió dels Hollywood Rose i els L. A. Guns, la nova orquestra pegolàctica eixia de la desfeta dels històrics Lilit i el seu projecte alternatiu de folk, Els Bufafocs de Dionís. I, nogensmenys, l’última referència dels Lilit, Re::evolucions, tardà quasi tants anys en aparéixer com el Chinese Democracy d’Axl Rose i companyia, però ací s’acaben els paral·lelismes amb el conjunt d’Axl Rose… encara que -tot s’ha de dir- originàriament els pegolins eren deixebles dels AC/DC, Metàl·lica i tutti quanti, en la que -potser- fou la seua millor època, durant la qual eren el grup més nomenat de la Marina: àdhuc el segon millor grup de Pego els citava com a influència!

La Sonora del Maurà vists per Joanjo

I això del segon millor grup pegolí no ho dic perquè actualment els millors siguen Lilit i Dionís, que tot lo món ja sap que els números u són Pep Ferrer, Ignasi i companyia! Lilit i Dionís, oficialment, tenen la seu social i la residència fiscal al Mas del Forn de la Vall d’Alauar (sic?), encara més des que es casaren per l’Església el 28 de setembre proppassat (el mateix dia que Raül d’Inòpia, què justet!) i, encara que n’hi haja una lleugera majoria d’integrants de Pego, també n’hi ha de Murla, Orba, Orbeta i de fora de les Valls i més amunt de la Marjal: el més foraster de tots, u del poble que guanyà la final del Gran Prix d’enguany contra Albaida. En conjunt, una orquestra ecumènica de més o manco una desena de gnòstics i agnòstics que, com aquell que diu, fins fa quatre dies encara no havien eixit de la figa de sa mare -ço és, de la seua comarca- només que per a algun concert esporàdic a la ciutat de Valéncia o, curiosament, de la Plana en amunt!

Lilit i Dionís vists per Joanjo

Curiosament, la cançó Minibús que obri el disc relata el viatge iniciàtic del conjunt a la Franja d’Aragó, just una setmana després de la 1a Intercomarcal: «Som tots una penya roja, penya roja de tastavins!» deu ser a hores d’ara l’himne del poble de Pena-roja, al Matarranya, ja que el van estrenar allí després d’improvisar-lo durant el viatge, d’aital manera com els Deep Purple tragueren Highway Star. De les altres cançons que omplin el disc, algunes també són d’aquella època i, per tant, tenen més de dos anys: El retor bissexual o El club de l’amor ja existien en 2006; L’olor de l’amor és més antiga, de quan Pere Carpi era adolescent i anava aposta des del Verger acompanyat per son pare fins que -segons la llegenda- aquell tingué por que els pegolins li malvaren el fill; eixa última, junt amb Contradiccions de l’exorcista, és una de les poques que se salven de l’època de fadrins de Lilit i els Bufafocs de Dionís i, encara que està inclosa en el repertori del nou grup, no apareix en este disc, sinó en l’últim de Lilit en una versió no massa divergent.

Lilit i Dionís vist per Joan Puigcerver

De les altres, això que diu la xicona esta: que, per a gusts, colors. I com ací les hi ha de tots els colors és ben difícil que no vos agrade el disc, el grup i els seus directes, encara que açò últim depén de les condicions del so i del nivell etílic en la sang dels tocadors. Així i tot, és injust que el disc no s’emportara cap mirografia dels últims Premis Ovidi, gens estrany si pensem en la imprecisa distribució de les categories i la dubtosa qualificació d’alguns dels membres del jurat, encara que jo tinc quimera que d’ací uns quants anys les decisions d’eixe jurat es voran superades per la mitificació d’uns grups en detriment d’uns altres. En tot cas, ja vorem què fan a l’any que ve, quan tinguen entre mans debuts inesperats com el dels Arthur Caravan, Hugo Mas o Sénior i el Cor Brutal.