Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

109: De l’estil d’Angeville

Deixa un comentari
Hui m’han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d’iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l’Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera…

En la meua facultat hi havia mestres com Julio César Álamo, funcionaris apoltronats, gossos i fillsdeputa, que obtenien algun plaer secretament sublim d’afrontar i fer patir a les pijes xurretes amb preguntes retòriques i una pretesa erudició que ni Juan García Madero s’hauria atrevit a desmuntar, encara que també n’havien dels bons, dels que donava gust escoltar-los parlar i hasta tenien més alumnat del que estava matriculat oficialment, de lo genials que eren. Creu-me, t’hauries enamorat platònicament i aristotèlica com a mínim d’un parell d’ells, de les seues barbes de professor, del  realisme-surrealisme-hiperrealisme visceral que impregnava el seu discurs personal, sentit, sincer, i les milanta-una anècdotes i xarrades trascendentalment intrascendentals en les comptades hores de classe i les incomptables hores de bar, que al remat són les que comptaran.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 2 de novembre de 2009 per blocjaumei

  1. … quan vulgues em demanes “Los detectives salvajes” de Roberto Bolaño i ho esbrines… això sí, no trigues tant a tornar-me’l com d’altres…

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.