109: De l’estil d’Angeville
Deixa un comentari Hui m’han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d’iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l’Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera…
En la meua facultat hi havia mestres com Julio César Álamo, funcionaris apoltronats, gossos i fillsdeputa, que obtenien algun plaer secretament sublim d’afrontar i fer patir a les pijes xurretes amb preguntes retòriques i una pretesa erudició que ni Juan García Madero s’hauria atrevit a desmuntar, encara que també n’havien dels bons, dels que donava gust escoltar-los parlar i hasta tenien més alumnat del que estava matriculat oficialment, de lo genials que eren. Creu-me, t’hauries enamorat platònicament i aristotèlica com a mínim d’un parell d’ells, de les seues barbes de professor, del realisme-surrealisme-hiperrealisme visceral que impregnava el seu discurs personal, sentit, sincer, i les milanta-una anècdotes i xarrades trascendentalment intrascendentals en les comptades hores de classe i les incomptables hores de bar, que al remat són les que comptaran.
Em ve al cap Ponce, veges…
sobre els anys passats a les diverses facultats. Ho farem?
… quan vulgues em demanes “Los detectives salvajes” de Roberto Bolaño i ho esbrines… això sí, no trigues tant a tornar-me’l com d’altres…