Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

092: S’ha acabat el tio Toni

Deixa un comentari
Així, exactament amb les mateixes paraules, ho han descrit m’awela Maruja i mon tio Vicentico: hui -esta matinada, passada dos quarts la mitjanit- s’ha mort d’un atac de vellêa Toni el de l’Hostal. No jo, evidentment, sinó m’awelo: fa poc més de sis mesos va faltar el de la part de mon pare i ara est altre, el de la part de ma mare. Val que no ha sigut tan de colp a repent com Llapissera, però el tio Toni de l’Hostal haurà patit (i ens ha fet patir) més que els Japons: si bé és cert que des de fa un parell de mesos havia pegat molt de baixó, dilluns encara el vaig acompanyar a l’ambulatori i va exclamar «Té bona cama!» al pas d’una xicona massissorra que anava pel corredor; al sendemà ja estava ingressat d’urgència a l’infame Hospital Universitari de la Maestrança, on va estar quasi un dia en una sala amb sis malalts més a l’espera d’una habitació; dos nits més enllitat i amb pronòstic agreujant, dijous encara va reviscolar prou com per a fullejar el Liante. Mentrestant, s’havia perdut la investidura d’Obama i tinc quimera que no ha arribat a vore cap imatge del primer president negre -i esquerrà!- dels EUA: el tio Toni, que sempre es pensava que no arribaria mai a l’any 2000 i amenaçava amb tirar-se al tren el dia que estiguera malalt de morir-se, encara ha arribat a viure tot això! Però divendres ja el vaig vore igual que Llapissera i vaig fer que mon tio i ma mare es deixaren el treball i se’n vingueren per la que puguera passar; i, efectivament, dos hores després el metge -de l’Alcúdia, Raboseto– ja quasi ho donava tot per perdut. Ahir, amb la medicació retirada, es va passar tot el dia cridant i tota la nit sedat, delirant: per la vesprada li administraren eixa droga amb nom de grup de rock saxofonista maleït i esta nit he vist com s’apagava poquet a poquet.

Adés he entrat al safareig i he vist, en terra, la bossa amb les seues ulleres i la maquineta d’afaitar que ens va demanar que li portàrem estos dies; sorprenentment, no estic trist, sinó més aïna content i tot, perquè la mort a ell sempre li havia sigut veïna des que es va quedar viudo -enguany fa vint-i-cinc anys- de m’awela Isabel, «la més guapa d’Alcúdia» segons els seus coetanis. A més, fa goig vore com acudixen familiars, amics i coneguts -meus i del tio Toni- que, si no fóra per les circumstàncies, farien d’un enterro la millor ocasió per reunir-se. I res més, de moment; ara me’n vaig al soterrar, que també seria cas que Toni de l’Hostal arribara tard al funeral de Toni de l’Hostal…
Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 25 de gener de 2009 per blocjaumei

  1. Em pose a la cua. La filera avança. Arribe. Em toca. M’incline un poc quan t’allargue la mà i et dic: t’acompanye en el sentiment…

  2. Acabe d’entrar per tal de vore les darreres notícies del Vilaweb… i em trobe amb esta… En fi, ho saps… t’acompanye en el sentiment. Esta setmana passada vam soterrar el pare d’una amiga, hui t’auelo… descansen en pau…

    Àngel 

Respon a annamari Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.