Rosca amb all

«Arribem amb el Minibús a les terres de la Marina Alta, a casa de Lilit i Dionís, on ens espera un món de folk, rock i molta festa popular valenciana. Però en aquest àlbum d’onze temes la banda descobreix molts altres estils: des de l’aire flamenc de Candela fins a l’electrònica obscura de Cérvols o el reggae d’El melic, amb lletres picants, ben desacomplexades, explícites i amb molta crítica. Cal destacar dues col·laboracions de luxe i que encara enriqueixen molt més el repertori rítmic i tradicional: Miquel Gil inicia la festa grossa amb El gran banquet dels Déus i Pep Gimeno Botifarra posa la veu a Món de plàstic. La visita acaba amb una festiva rebolcada a L’olor de l’amor, i ja estem llestos per tornar a agafar el Minibús. Que diguen missa és una bona escapada per descobrir l’humor i la tradició musical de les terres de la Marina.»

Lilit i Dionís van debutar com a tal -ço és, amb eixe nom- l’1 d’abril del 2006 en la 1a Intercomarcal Cabotista: abans d’això havien fet un concert no sé on com a Els Bufafocs de Lilit, però un mes abans de la Intercomarcal el Pilimell i jo mateix rebatejàrem el conjunt com a Lilit i Dionís: no debades, igual com Guns N’ Roses nasqueren de la unió dels Hollywood Rose i els L. A. Guns, la nova orquestra pegolàctica eixia de la desfeta dels històrics Lilit i el seu projecte alternatiu de folk, Els Bufafocs de Dionís. I, nogensmenys, l’última referència dels Lilit, Re::evolucions, tardà quasi tants anys en aparéixer com el Chinese Democracy d’Axl Rose i companyia, però ací s’acaben els paral·lelismes amb el conjunt d’Axl Rose… encara que -tot s’ha de dir- originàriament els pegolins eren deixebles dels AC/DC, Metàl·lica i tutti quanti, en la que -potser- fou la seua millor època, durant la qual eren el grup més nomenat de la Marina: àdhuc el segon millor grup de Pego els citava com a influència!

I això del segon millor grup pegolí no ho dic perquè actualment els millors siguen Lilit i Dionís, que tot lo món ja sap que els números u són Pep Ferrer, Ignasi i companyia! Lilit i Dionís, oficialment, tenen la seu social i la residència fiscal al Mas del Forn de la Vall d’Alauar (sic?), encara més des que es casaren per l’Església el 28 de setembre proppassat (el mateix dia que Raül d’Inòpia, què justet!) i, encara que n’hi haja una lleugera majoria d’integrants de Pego, també n’hi ha de Murla, Orba, Orbeta i de fora de les Valls i més amunt de la Marjal: el més foraster de tots, u del poble que guanyà la final del Gran Prix d’enguany contra Albaida. En conjunt, una orquestra ecumènica de més o manco una desena de gnòstics i agnòstics que, com aquell que diu, fins fa quatre dies encara no havien eixit de la figa de sa mare -ço és, de la seua comarca- només que per a algun concert esporàdic a la ciutat de Valéncia o, curiosament, de la Plana en amunt!

Curiosament, la cançó Minibús que obri el disc relata el viatge iniciàtic del conjunt a la Franja d’Aragó, just una setmana després de la 1a Intercomarcal: «Som tots una penya roja, penya roja de tastavins!» deu ser a hores d’ara l’himne del poble de Pena-roja, al Matarranya, ja que el van estrenar allí després d’improvisar-lo durant el viatge, d’aital manera com els Deep Purple tragueren Highway Star. De les altres cançons que omplin el disc, algunes també són d’aquella època i, per tant, tenen més de dos anys: El retor bissexual o El club de l’amor ja existien en 2006; L’olor de l’amor és més antiga, de quan Pere Carpi era adolescent i anava aposta des del Verger acompanyat per son pare fins que -segons la llegenda- aquell tingué por que els pegolins li malvaren el fill; eixa última, junt amb Contradiccions de l’exorcista, és una de les poques que se salven de l’època de fadrins de Lilit i els Bufafocs de Dionís i, encara que està inclosa en el repertori del nou grup, no apareix en este disc, sinó en l’últim de Lilit en una versió no massa divergent.

De les altres, això que diu la xicona esta: que, per a gusts, colors. I com ací les hi ha de tots els colors és ben difícil que no vos agrade el disc, el grup i els seus directes, encara que açò últim depén de les condicions del so i del nivell etílic en la sang dels tocadors. Així i tot, és injust que el disc no s’emportara cap mirografia dels últims Premis Ovidi, gens estrany si pensem en la imprecisa distribució de les categories i la dubtosa qualificació d’alguns dels membres del jurat, encara que jo tinc quimera que d’ací uns quants anys les decisions d’eixe jurat es voran superades per la mitificació d’uns grups en detriment d’uns altres. En tot cas, ja vorem què fan a l’any que ve, quan tinguen entre mans debuts inesperats com el dels Arthur Caravan, Hugo Mas o Sénior i el Cor Brutal.