
079: S’ha mort Llapissera
Deixa un comentariEnllaçant amb allò que deia (escrivia) l’altre dia el de Cabylia en el seu bloq, hui el veïnat del Carrer de Baix i tot Alcúdia respondran això a la pregunta de «Que qui s’ha mort?» Perdoneu-me els roscanismes: m’awelo Llapissera ha faltat esta vesprada, a poqueta nit (fa a penes unes hores), quasi davant dels meus nassos. Vaig a estalviar-me els detalls estellesians de l’agonia prèvia al traspàs, però vos puc assegurar que l’home ha mort com ha viscut, sense donar faena: ahir (o despús-ahir?) va caure malalt i hui jo ja l’he vist molt fluix este matí i més allà que ací esta vesprada. Encara se l’han emportat a La Ribera -no la comarca, que ací ja estava; a l’hospital, altrament conegut com La Maestrança-, però ja era massa tard: potser el deurien d’haver ingressat ahir (o despús-ahir!) conscient, en compte de receptar-li Clamoxyl com als xiquets, que la vellêa no perdona. La mort, tampoc: al remat se l’han endut a urgències, però per al cas podrien haver deixat que se’ns morira en casa, com antigament, en família; en canvi, he vist com se l’enduien mig dormint, mig despullat. Diu que allà els ha arribat ja en coma: la metja ens ha dit a mon pare i a mi -hereus del nom (i del malnom)- que estava molt malet i que això podia passar. I al final se’ls ha mort en el box, tan de colp a repent que no els ha donat temps ni a deixar-nos-el vore per última volta: crec que l’últim de la família ha sigut mon pare, allà dalt de l’ambulància a la qual no han deixat pujar cap familiar. Quan escric açò encara no l’hem vist de cos present; tots els presents l’hem vist anar-se’n a Alzira en vida, encara amb vida; en acabant l’hem vetlat sense tindre’l davant: ja no es fan vetlatoris com abans…
Ni soterrars: potser un altre dia vos parle del costum funerari ací a l’Alcúdia o, si acabe la cançó, pot ser que vos ho cante; el soterrar de Llapissera, per si podeu vindre, tindrà lloc cap a les 4 o les 5 de la vesprada, que encara no hem avisat el retor però sabem que a les 6 hi ha missa i a les 7 una nóvia. En tot cas, quan sentiu tocar a morts i preguntar «Què qui s’ha mort?» podeu respondre «Bo Didley, Josep Vicent Marqués… i Luis Llapissera», est últim a dos setmanes de la seua onomàstica, que també té collons. Deixa dona, fills, néts, germà i nebots…
P.S: jo estic bé, gràcies; escriure-ho ajuda a carrejar la pena. Un altre dia vos contaré alguna anècdota sucosa sobre ell o sobre l’origen del seu malnom…
Aquestes coses mai són fàcils… un beset molt fort
Ànim i avant, per més que aquests dies tu no seràs tu i tampoc no sabràs on trobar-te.
El nostre condol més sincer. Cantarem algun cant en honor seu a l’oratori i li posarem un drap negre a la senyera, perquè baixar-la, ni per a dols ni res, no es baixa…
Una abraçada…
la certesa de que els iaios són els primers en anar-se’n mai l’acabem de creure fins que no passa de veres. Inclús després d’eixe moment, si queden bones anècdotes i records de moments compartits, mai se’n van del tot…
En el cel que descanse.
Quan passe tot esperem eixe article sobre el costum funerari de l’Alcudia. Un abraç i fins prompte!
Xè, Toni, t’acompanye en el sentiment. Un beset.
Em sap greu,Toni. Estes coses sempre venen com una trompà als morros. Un fort abraç i ànim.
T’acompanye en el sentiment…
…i endavant, que la vida no para. Una forta abraçada.
Una abraçada ben forta. Ànims i cap a avant!
…i et demanem perdó perquè ho hem vist hui, i pel poble no hem sentit preguntar qui s’havia mort, cosa que és difícil, ja que sempre que sonen les campanes, les dones pel carrer van preguntant-ho fins i tot a qui no ho sap. Hem estat liats amb el nostre blog i ja feia temps que no entràvem a aquest. Recull el teu suggeriment i faré algun recull d’anècdotes de Bernat l’aiguader, mon besavi.
Salut…, i avant! (que dien a Castelló).
Ho sentim molt. Abraçades des d’El Penjoll.
La veritat és que costa de fer-se l’ànim que ja no tornaràs a vore mai més a una persona tan propera. Aixina és fins i tot quan es tracta d’una persona ja major, que per llei de vida sabem que el més normal és que se’n vaja abans que nosaltres.
Sí que és una putada no haver pogut acomiadar-se.
Ja voràs com amb el temps, els moments xungos viscuts ara es diluiran, i el que se’t quedarà és el que realment has viscut i compartit amb ell.
Vinga Toni, ànim … i avan!
Ho he sabut d’una manera “casual o no tant casual”: un paisà de Llapissera m’ho digué per correu electrònic i de seguida intentí saber-ne més. Però, entre les connexions tercermundistes que tinc a casa i que els telèfons de vegades no “van”… Però sí, estem amb tu, Toni… i ja ens vorem…
T’acompanye en el sentiment, Toni. Ja es veu que te l’estimaves el teu uelo….
Enric
Ostras quina mala pata més gran, vindre a coneixer el teu bloc un dia com hui… Ja t’ho han dit tot i jo em quedaria amb el comentari d’aquella persona que et diu que en un temps, breu esperem, els teus records seran de les coses bones que t’ha contat t’agüelo.
Ànim.
PS: esperem l’anecdotari. Per cert, Toni, això d’anecdotari no s’hauria de dir en roscà: patodotari o patodoctari ? Bé xe, estic desbarrant…