033: Amor i zel
Deixa un comentaricom un cavall desbocat
per les ones!
Xavier Bru de Sala, Himne dels pirates
cosa gens estranya ja que era l’últim dia que es representava en
llengua vernacla: ja sabreu (i, si no, vos ho dic) que hi ha hagut
polèmica perquè Teatros de la Xe!neralitat Valenciana
no accedia a la petició explícita de la companyia a representar l’obra
en la seua versió original; o siga, en català (o siga, en valencià?).
Al remat, i no sense la consegüent polèmica, els uns van capitular i
els altres han pogut representat la peça tal i com l’han concebuda els
autors dos úniques nits (!) de dimarts i dimecres (!!). I encara
gràcies!!!
L’argument, per cert, és d’una actualitat aclaparadora, tanta que fa feredat, i en certa manera no fa sinó donar un sentit a eixa famosa dita que diu: «Forasters vindran, i al carrer mos tiraran!» Ai, i jo li trobe una certa continuïtat invertida a la història en l’Europ eu! d’Al Tall, on per causa de la guerra veïns de Callosa d’en Sarrià tenen d’emigrar a l’Alger.
Però bé, supose que un dels majors atractius del muntatge és el vaixell: el joc que dóna l’enorme plataforma és brutal; el suau moviment del monstre amunt i avall de l’escenari el convertix en un personatge més de l’obra, potser en el protagonista, inclús. I la música, clar: Albert i jo eixírem del teatre cantant la tornada del tema principal, l’Himne dels pirates que obri, esguita i tanca tot el repertori, i un dels moments més èpics al final de la primera part, amb tots els corsaris sarraïns en la proa, contra el vent, de cara al públic.
Jo, quan siga major, vull ser pirata (més que siga dels informàtics).
Cal una gran coalició electoral de l’esquerra, el nacionalisme i totes les forces progressistes del País