028: El dret a xiular
Deixa un comentariPardal,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l’iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d’mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d’estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo…
i, en conseqüència, era més infeliç. I em vaig sentir en part
identificat, perquè llavors (1997) ja em pegava per xiular-me la meua
pròpia banda sonora quan anava pel carrer i veia com, efectivament, la
gent de la ciutat no es donava eixe plaer tan senzill. Sona a tòpic,
però és al·lucinant comprovar com la gent de la urbs va tan a la seua
amb presses i corruixes, que ni tan sols es para a mirar al seu
voltant. Feu la prova: fixeu-vos com passen de tot, o van mirant els
aparadors de les botigues. O, no cal dir-ho, escoltant el seu transistoret.
Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.
Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man…
Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?
Els diners no poden comprar la felicitat, però poden comprar tot lo altre… xDDD
Si més no, el que menys necessita.
Encara que alguna vegada hi ha temes de Raimon, als Obrint Pas, a Lluis LLach, … que esdevé imprescindible escoltar-los a tot hora i a tot arreu.
Tens raó, cada vegada veig mes gent que va pel mon sense mirar-se’l, connectada a les seves orelles com un peix que es mossega la cúa.
Al poble del parents , aixó de xiular en dien xuflar, i com que a mi m’agrada observar la fauna de tota clase, i especalment la fauna ciutadana, quan els veig connectats a sí mateixos no puc menys que xiulare-los i xuflar-m’en