Rosca amb all

De l’òme, te cal mirar las mans
Josiana, Las mans

Esta nit he conegut un home anomenat Paco; m’ho ha dit ell mateix en donar-li la mà: «Hola, sóc Paco: lleva’t les ulleres, que vaig a pegar-te!»

Evidentment, anava en broma: això ha sigut al final de tot, després de mitja horeta o tres quarts (o una hora?) de conversa intrascendent. Intrascendent per a ell, potser, però que a mi, al Vini i al Calavereta ens ha arredonit el dia. I potser per a ell tampoc haurà sigut tan intrascendent, o no ens hauria donat la mà, ni ens hauria convidat a una cervesa, ni tan sols ens hauria parlat: dic tot açò perquè els tres ens sentíem xiquets, com si haguérem conegut un figura dels grans; un dels Homenots de Josep Pla, però a nivell local; un mite; una llegenda vivent!

Però, al cap i a la fi, el tal Paco és una persona normal i corrent, de poble…

Mentres ell parlava no he pogut evitar fixar-me en les seues mans, i m’he en recordat de la cançó de Josiana que diu, en occità, que «a l’home, has de mirar-li les mans»: no sóc aficionat a mirar-los les mans als hòmens (ni a les dones), però en este cas era impossible no desviar la mirada cap a les seues, de tan grans i monstruoses com eren. Monstruoses de tan treballades, i en un sentit estèticament bell: la veritat és que este Paco es guanyaria la categoria d’homenot no només per la seua imponent grandària, sinó també per la seua humanitat.

No debades, ens ha contat com el nostre Manolo Boix va prendre les seues mans com a model per a la seua famosa sèrie El punt dins el moviment: això ha sigut quan li hem dit que érem de l’Alcúdia (el Vini i jo; Calavereta és de Sueca) i ell ha començat a relatar-nos totes les amistats que té al nostre poble, a banda la del pintor, i entre molts altres: Voro, Millo i, com no, el tio Bausset, del qual ha elogiat les Impressions d’un aficionat que publica periòdicament en la premsa.

Ens havia parlat de música, de jazz i de Keith Richards, però aquell ha sigut un dels pocs moments de la conversa en què el tema ha derivat cap a la pilota, en tots els casos per a parlar dels altres. Per a parlar bé, clar, perquè ens ha dit que un dels roscans a qui té més estima és a Miguel, al nostre Miguel, i llavors ens ha contat com un dia, al trinquet de Guadassuar, el seu jove amic anunciava orgullós: «Sóc amic del Genovés!» A la qual cosa el tal Paco (Cabanes, crec que li diuen) retrucava: «No; jo sóc amic de Miguel!»

Xe, un gran home, este Paco: ens ha dit que li donem recãets a Miguel, i tot…