Rosca amb all

    Comentàvem en l’entrada anterior els dos llibres dels quals parlarem l’any que ve: Nosaltres, exvalencians i Recuperem els Furs: d’est últim, interesantíssim i molt agradable de llegir (si vos enganxeu, podeu acabar-lo d’una sentada), seria menester, per la seua proximitat, reproduir-ne ací un fragment de l’últim capítol, el 54: Per un futur més lliure. Però no patiu, que no anem a fotre-vos la lectura: este últim capítol és una espècie d’anècdota a mode d’epíleg on, casualitats de la vida, el protagonista és el nostre President Honorífic, veí de l’Alcúdia i tio canya local, Josep-Lluís Bausset i Císcar…

    «Josep-Lluís Bausset i Císcar ja s’ha fet gran: no deu estar lluny dels noranta-cinc anys. Bausset és un nacionalista històric, un d’aquests herois dels molts que en tenim, que ha combatut en tots els terrenys. Amb un grapat de carreres i títols, és químic i farmacèutic, ha segut [sic] professor en les seues especialitats i, durant els anys de repressió, ha anat donant classes de valencià allà on ha pogut. Bausset ha exercit de patriota en totes bandes, i inclús ha escrit assenyats articles de premsa sobre pilota valenciana. Bausset intervingué també en la campanya sobre el valencià a l’Església, que ara vull explicar.

    «Era en els primers anys seixanta, quan es desencadenà la campanya pel valencià en la litúrgia. La portaven un grup de catòlics nacionalistes. I entre ells, Vicent Miquel i Diego, el qual va escriure una defensa de l’ús del valencià a l’Església. I mamprenguérem l’anada directa a les parròquies. Ens repartíem el país a trossos i visitàvem els rectors, per dialogar amb ells.

    «En un Seat sis-cents d’aquella època anàvem [Joan] Fuster, Bausset i jo, i recorríem poblacions de la Ribera Alta i de la Costera. Conduïa l’Eliseu [Climent], que és un dels pitjors xofers que he conegut en ma vida. En una parròquia de Xàtiva ens va rebre un vicari o rector elegant i amabilíssim, que parlava un valencià molt culte. Quan en plena conversa Bausset li explicà que veníem a demanar la missa en valencià, aquell capellà va canviar de tarannà bruscament, i es posà com bou. Ens va dir tallant que estàvem a Espanya, que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que totes les misses es farien sempre en espanyol i només en espanyol.

    «Bausset no es deprimeix mai, però en aquell moment quedà descoratjat. Jo no sabia què dir-li, i li ho vaig ficar llarguíssim, a quasi mig segle de distància. "Bausset, no patisques: el vint-i-cinc d’abril del dos mil set, en complir-se tres-cents anys de la batalla d’Almansa, farem la nostra proclama d’independència i reunificació." En les felicitacions que ens enviem per Nadal li ho reitere així. La meua promesa era encara més completa perquè ell, Bausset, llegiria la proclama des de la balconada de l’Ajuntament [sic] valencienc.

    «En la meua innocència juvenil jo no vaig comprendre que tot arriba en la vida, inclús els auguris a més de quaranta anys vista. Bausset és ja gran, però no oblida. Ens veiem sovint, perquè a més li estan donant molts premis de nacionalisme i cultura, i jo assistesc a aquestes celebracions sempre que puc. I per acabar-ho d’arrodonir, a la meua profecia s’han sumat un grapat de nacionalistes del nostre entorn, disposats a fer costat a la proclama d’en Bausset.

    «No ens quedarà més remei que demanar-li el balcó a l’alcaldessa quan l’efemèrides [sic] s’acoste. Espere que ens el preste. I si no, se li ocorre a algú una solució alternativa?»