Què coi és l'aigua?

Simplificant molt.

No sóc cap especialista en res. Només són impressions i potser estic barrejant coses. No sé si m’explicaré bé.

Potser caldria repensar els conceptes d’esquerra i dreta en política.

Aquests termes s’utilitzen des del s.XVIII arran de le Revolució Francesa.

I durant molts anys s’han associat a uns conceptes bàsicament econòmics.

Amb el marxisme, les esquerres s’identifiquen amb el socialisme i el coumunisme. És a dir, els que volien l’abolició de les classes, el repartiment de la riquesa mitjançant la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, etc. En això, eren anticapitalistes.,

La gent de dretes, era conservadora, volia mantenir el sistema capitalista del consum, la producciñó i el manteniment de les classes, propietaries i treballadores.

Avui en dia, crec que això ha quedat obsolet, per que ja ningú qüestiona seriosament el capitalisme.

En això, l’invent del concepte de les classes mijanes ha fet fortuna, com el gran engany que fa pensar que només les classes pobres estan explotades per les classes més riques. Com si la classe mitjana quedés fora. I no fossin també assalariats depenent d’un sou o explotats laboralment.

L’estat del benestar era això. I la socialdemocràcia, el capitalisme amb rostre humà.

I no tant , el socialsime.

Avui en dia, els sindicats, teòricament d’esquerres i revolucionaris, no reivindiquen la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, si no la millora de les condicions dels treballadors, però dins del mateix sistema. No es plantejen sortir-ne.

Es podria dir que els sindicats també són part, i un invent, del mateix sistema capitalista per tenir els treballadors controlats.

El capitalsime es reiventa. I és capaç´d’assimilar-ho tot.

Fins i tot els moviments alternatius no questiuonnen el consum, base del capitalisme.

En tot cas promouen el consum lent, el consum compartit, el consum ecològic, el reciclatge, l’economia circular, etc.

Però tot seguexen bassant-se en la producció, la venda i compra de bens.

I en el benefici particular d’uns quants i el benefici copl·lectiu d’uns altres a través dels impostos.

 Per això, els conceptes d’esquerra i dreta en política, tal com els enteniem fins ara, crec que han quedat obsolets.

Hi ha algú veritablement socialista (en els entit marxista del terme) per exemple, en algún dels  Parlaments europeus? O del món?  Algún partit partidari de la col·lctivització dels mitjans de producció?

(Punt i a part, o cas curiós, seria la Xina. Ells mateixos ho diuen: Un país, Dos sistemes. Socialment comunistes però econòmicament capitalistes. Són de dretes o d’esquerres?)

Avui en dia crec que la distinció entre esqurres i dretes no es pot fer des d’aquesta perspectiva.

Avui en dia, econòmicament parlant, tots som de dretes.

Aquests conceptes no haurien d’anar en el snetit aconómic (el sistema capitalista ha triomnfat per que s’ha reiventat) si no en el terme dels Drets Humans i Socials. I per extensió,  els Drets medioambientals i de preservació de la Naturalesa, del feminisme i la igualtat…

Qui respecta i lluita pels drets de les persones, de les minories, del col·lectius marginats, etc. és algú d’esquerres.

Qui fa bandera del racisme, la xenofobia, la misogínia… és de dretes.

Però uns i altres segueixen sent treballadors que depenen d’un sou, assalariats o autònoms. que han de treballar i buscar-se la vida. Econòmicament són iguals. Però la diferència no està doncs aquí.

Per això hi ha hi ha gent humil, pobre i treballadora, racista i xenòfoba, i misògina. O que vota partits que ho són.

I per això pot haver-hi empresaris honestos que respectin les condicions de treball i tinguin cura dels seus treballadors.

És una simplificciói, però crec que avui en dia lesa lluites són en aquests sentit. La del respecte o no, als Drets de le spersones, tant col·lectius com personals: a la vida, a la lliure circulació, a l’autodeterminació, al propi cos, a la llibertat religiosa, sexual.

Qui ho respecta el l’hem de considerar d’esquerres.

Qui no ho respecta, clarament, és de dretes.

No ´se si és molt simple o innocent, però és el que penso.

Sobre el tema d’aquest estiu de la relació entre cultura islàmica i valors occdentals i tot llegint l’article d’en @JordiGraupera m’ha fet pensar en algunes coses

“És compatible la religió islàmica amb els valors occidentals?”

En un principi, tal com ja ha dit algú per les xarxes, caldria definir què són els “valos occidentals”. I també de quin Occident? D’Europa (14 milions de musulmans)? Dels USA (4 milions i mig)? On és Occident?

Hi ha “valors orientals”?

I quins valors? Democràcia, liberalisme, feminisme, ecologisme? Drets humans o socials? Es respecten tots aquest valors a Occident? Als USA hi ha vigent la pena de mort. I a molts estats està prohibit l’avortament. Com en alguns Estats d’Europa. I a Europa, es respecten la democràcia els Drets Humans? A Euskadi i catalunya, sense ana rmés lluny ja hem vist que no gaire.

I com aplica els Drets Humans Europa? Posant  vaixells de Frontex al mar Mediterrani, impedint l’arriba de barques d’immigrants,  i fins i tot disparant-los des dels vaixells guardacostes o atropellant-los amb una lanxa de la Guàrdia Civil?

I a més, aquests valors occidentlas, si no estan definits poden ser un cul de sac on ficar-hi tot de costums, tradicions, legalitats i legalismes que res hi tenen a vfeure i fer un poti-poti insofrible. (Estic segur que encara sortiria algú que diria que les corrides de toros son un valor occidental).

En fí.

No és aquest el debat que voldria encetar. Seria un alre questió paral·lela però no menys impoprtant.

El que voldria denunciar és el planterjament erroni i tendenciós, si voleu semàntic, d’aquest missatge: “És compatible la cultura isdlàmica amb els valors occidentals?”

Primer, aquest tipus de pregunta, així plantejada, em sembla d’un tall feixistoide. Em recorda a allò de “la Unidad dd Destino en lo Universal” de l’Espanya franquista.

Com si Occident, o Europa tinguessim una missió al món, que fos salvar-lo d’alguna mena de barbàrie o confabulació islàmico-maçònica (que em perdonin els maçons per la comparació, però ja m’enteneu).

Però és que aquesta pregunta només pot ser contestada des d’Occident. Està dirigida a “occidentals”: “Això que ens ve de fora amenaça el meu estil de vida? Hauré d fer coses que no vull? Acabrant imposant la seva manera de viure?”

“Això que ens ve de fora”.  És la gran por de les cultures pròpies enfront d’altres desconegudes. La por d’haver de canviar la normalitat i la quotidianeitat. Raons lògiques i legítimes, però sorgides del desconeixement.

(D’aixó, les nacions petites i colonitzades, Euskadi, Catalunya, etc. en sabem una mica).

I evidentment totes les respotes seran parcials, esbiaixades i plenes de p’rejudicis. Per que no vivim l’islam. L’hem pogut estudiar o haver llegit llkibres, però no el vivim.

Imagineu-vos que ells critiquessin els integristes de l’Opus amb el seu concepte de família en que fan servir les dones només per parir o els fonamentalistes dels Amish, per exemple, que els arrenquen totes les dents a les seves dones quan es casen.

Nosaltres hi estariem d’acord amb les crítiques. Per que sabem, que tot i la barbaritat que és, representa una part molt minoritària dels creients i són interpretacions curtes i esbiaixades del missatge cristià. I no ens preocuparia (de fet no ens preocupa) més.

Però, de la mateixa manera,  al revés, les nostres crítiques sobre l’islam,  crec que ens passa el mateix.

Estem donant veu a una interpretació radical (fonamentalista i integrista) de l’Islam, que i es no és representativa de la gran majoria de musulmans. I a més, tal com diu la doctora Dolors Bramón, van en contra del mateix missatge de l’islam i no se’ls pot considerar ni tan sols musulmans de debò.

Crec que la pregunta s’hauria de plantejar al revés.

Que estigui dirigida als que veritablement se l’han de plantejar: els musulmans.

És a dir: “Es pot ser demòcrata, liberal, o progressita, feminista, ecologista, socialdemòcrata…defensar els Drets Humans i Socials, col·lectius i individuals….i ser musulmà?”

Aquesta pregunta l’han de contestar els musulmans.

I crec que és aquí on s’hi han d’implicar. Es troba còmode un musulmà en asquesta societat moderna, demòcrata i liberal progressista?

i fent el paral·lelisme, algú pensa que un membre de l’Opus se sent còmode en aquesta sociertat amb una llei d’avortament, amb matrimonis del mateix sexe i amb dones al poder? Segur que no gaire. Però no els hi fem gaire cas. Protestaran i faran objecció de consciència. Però tirarem endavant.

Llegint a na Dolors Bramón una altra vegada, diu que fa cent anys, als anys 20 dels segle passat, va haver.-hi un moviment de pensadors musulmans, que eren contraris a la tradició que consideraven rància, i volien adaptar l’islam als nou temops, amb obertura, un a nova interpretació, l’incorporació de la dona, etc. És a dir, modernitzar-lo. I els anomenaven islamistes.

Res amb el que entenem ara per islamista.

Mireu fins on ha arribat la cosa.

L’islam és interpretable. La prova és la munió d’escoles i branques que té.

I evidentment també és obert a la modernitat. A l’adaptació a nous costums.

Per tant, són ells qui han de veure com encaixen en les societats que els han acollit. Si volen viure i treballar entre nosaltres. I nosaltres deixar-los clar que podem o no permetre.

Com qualsevol altre comunitat religiosa o ètnica.