17 de maig de 2008
Sense categoria
1 comentari

El que volen amagar

Dues setmanes després de la devastació provacada pel cicló Nargis, el drama de la població birmana va deixant d’ocupar les portades dels nostres mitjans de comunicació.

La xifra oficial de morts, reconeguts per la junta militar, no para de créixer, i arriba avui prop dels 78.000, i prop de 56.000 desapareguts.


Mentrestant, el govern militar continua posant pals a les rodes a l’arribada de l’ajuda internacional, i els esforços diplomàtics per posar-hi remei no passen de simple xerrameca.

Què els passa pel cap, als militars birmans, que els porta a adoptar aquesta intransigent postura?
Tan bèstia. tan cruel!
Una de les poques explicacions que se m’acuden és que van aprendre una lliçó ben clara de les manifestacions dels monjos de la tardor passada. Aleshores van fer neteja dels carrers de la mateixa  manera que ho havien fet l’any 1988. Però, a diferència de l’any 88, aquesta vegada la comunitat internacional els va estar tocant molt més els nassos, fins i tot els van endurir les sancions internacionals fins a nivells tals que els sàtrapes militars es van empipar una mica.
Això els va fer reflexionar.
Quina diferència hi ha, entre la tardor del 2007 i l’agost del 88?
Bàsicament, el ressò mediàtic, el poder de les imatges. Manifestacions de monjos amb les seves túniques de color morat omplien telenotícies i pàgines de diaris. Imatges que podien ser captades amb diversitat de ginys tecnològics (telèfons, càmares digitals) i sortir del país per donar la volta al món gràcies a internet.
La diferència entre el 2007 i el 1988 és bàsicament aquesta: el poder de la xarxa, que tot ho escampa.
Van pretendre tallar tota connexió d’internet. Bé, de fet, per uns dies ho van fer. Però els seus amics que fan negocis van posar el crit al cel. En aquest món globalitzat, ni el pitjor govern del món es pot permetre el luxe de prohibir internet.
El que fan ara, doncs, arran de la tragèdia provocada pel cicló Nargis, es intentar evitar, no ja que les imatges es difonguin, sinó que volen evitar que les imatges es preguin.
Res d’estrangers a les zones afectades.
Res de periodistes.
Malgrat tot, avui he rebut un parell de correus amb una vintena d’imatges d’aquestes que ens volen amagar.
Postals macabres que no hauria volgut rebre mai.
I que vull compartir amb vosaltres, si el vostre fetge ho aguanta.


  1. Mig segon m’ha bastat per sentir-me malament. No obstant, si m’ho permets, crec que més tard penjaré la segona, perquè com que hi ha menys morts i la platja encara conserva un cert aire de platja per a turistes (no saps si prenen el sol, al primer cop d’ull) és més fàcil fer-ne la comparança i imposa una reflexió.
    Cal que s’escampin aquestes imatges, i no és perquè s’escampi l’horror, ans per mirar de detenir-lo.
    Vaig a prendre una tila. És ben cert que aquests desastres són molt pertorbadors. I la impotència de no veure-hi aturall.
    L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!