5 de juliol de 2008
Sense categoria
1 comentari

El misteri del robatori del cos del monjo (2)

Situat en territori karen, una zona en conflicte fins no fa pas massa, el monestir era un refugi per a molta gent. L’abat U Vinaya gestionava molt bé els diners recaptats, reparant carreteres, ajudant els desemparats, construint escoles.
Una feina que continua anys després de mort.



La meva visita a Thamanya
El vol va sortir amb retard de Madrid, de tal manera que vaig perdre la connexió que m’havia de portar de Doha a Rangoon. Res de greu, només arribar a Birmània unes dotze hores més tard del previst, i enlloc de passar la primera nit a Rangoon, com deia el full de ruta, va ser sortir de l’aeroport i marxar directes cap a Kyeik Hti Yo, la pagoda de la Roca Daurada. 
Arribar i moldre. Així començava una setmana en què visitaria una part del país que no coneixia, els estats Mon i Karen, una ruta que s’aparta dels circuits turístics. Durant aquesta setmana no em vaig trobar cap altre guiri occidental, només un grup de turistes thailandesos.
El xòfer que m’havia d’acompanyar durant aquests dies era budista, la decoració del cotxe no deixava cap mena de dubte: la imatge de Buda, el collaret amb flors de gessamí, fotografia d’un monjo. Em sorprenc a mi mateix assenyalant aquesta foto i dient “U Vinaya”, el nom de l’abat (Sayadaw) de Thamanya, un dels objectius del nostre viatge.
“Com és que l’he reconegut?”, em pregunto a mi mateix. Només n’he vist el dibuix al llibre de Suu Kyi, que vaig llegir fa temps, i no recordava haver-m’hi fixat especialment. Tant se val.
Res d’especial, però
Kyeik Hti Yo, la Roca Daurada, vindria a ser per als birmans el que el monestir de Montserrat és per als catalans. Com Thamanya, però, no tenim res.
El monjo U Vinaya es podria comparar a dom Cassià Maria Just, també monjo i també compromès políticament, sota una dictadura ferotge, al costat dels oprimits.
Però el monestir d’U Vinaya té una arquitectura gens ostentosa i la decoració és ben senzilla. La sala principal, de tot el conjunt on l’abat feia els seus sermons, té el terra d’una mena de plàstic com el que en diem sintasol. Les juntures estan esberlades. Per tot el recinte terres i parets estan folrades per rajoles blanques i verdes.
La part més nova del conjunt, i el nou focus d’interès dels pelegrins, és un edifici fet exprés per a conservar i exposar el cos de l’abat, mort el novembre del 2003. Una mica kitsch.
Ja en vida, a l’abat se li atribuïen poders sobrenaturals. El poble birmà té molta tirada a aquesta mena de coses. Ara que és mort, la llegenda continua, perquè es veu que bo i mort encara li continuen creixent les ungles dels peus i els cabells.
El millor record de la meva visita a Thamanya, però, és el dinar. Vaig comprar una mica d’encens per fer-ne ofrena a l’esperit de la zona, i el venedor, content de tenir un guiri per client m’exhorta a que dini al monestir: el menjador és obert a tothom, i el menjar és gratuit. “Fes-ho, que et portarà sort”, em diu.
Menjar o no menjar? Primer, hi ha la qüestió de l’hora. Són les dotze del migdia. Per nosaltres, una hora intempestiva per a dinar, però ben normal per als birmans, que es lleven ben d’hora.
Després hi ha la qüestió de la seguretat, des del punt de vista sanitari. Durant tot el viatge per Birmània s’ha d’anar amb molt de compte, per evitar les cagarrines i mals de panxa. En això diposito tota la confiança en la guia que m’acompanya. Si ella diu que el lloc és segur, endavant les atxes! L’única precaució en aquest cas és l’aigua, però les monges que tenen cura del menjador, sol·lícites, aconsegueixen per al seu guiri una ampolla d’aigua mineral ben fresca.
 Menjarem a la birmana. Asseguts a terra, amb els plats i el menjar en una taula que s’aixeca no gaire més d’un pam de terra. Un àpat típic birmà: un bon bol d’arròs blanc que serà la base i tres o quatre plats de verdures cuinades amb un ampli repertori d’espècies. Si no pica en excés, tot és boníssim. No hi ha coberts, només unes petites culleres per a la sopa. S’ha de fer servir la mà, la mà dreta en concret, per anar barrejant l’arròs amb les verdures i dur-lo a la boca. I quan acabes, et rentes les mans, i llestos.
“Fes-ho, que et portarà sort”, em deia el venedor. I tenia raó. Aquell viatge era vital per a mi, per saber si tenia o no tenia una nòvia birmana. I sí, la tinc.
(continuarà)

  1. He fet la visita també, imaginària i veig que l’àpat et va portar la sort. Gràcies per explicar-ho. Continuarem, tú amb el relat del teu viatge real i jo amb el meu ‘imaginari’. Bon cap de setmana !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!