5 d'octubre de 2008
Sense categoria
2 comentaris
Cròniques des de Birmània
La junta militar birmana sempre ha posat pals a les rodes a la feina de les ONG internacionals. Després del cicló Nargis, aquest fet es va fer ben palès: tot el món volent ajudar, amb l’ONU al capdavant, però els militars restringint els visats als cooperants.
Però els problemes ja existien molt abans.
Per una d’aquells cops de sort que a vegades et depara la navegació per internet, d’un enllaç que et porta a un altre, vaig acabar descobrint el llibre “Crónicas Birmanas”, editat en castellà per Astiberri. Una novel·la gràfica del dibuixant de còmics nascut a Canadà Guy Delisle.
Aquest Guy es va passar un any de la seva vida a Rangoon, cap al 2005, acompanyant la seva xicota, que treballa per a la secció francesa de Metges Sense Fronteres (MSF).
En el llibre, Delisle explica la seva experiència personal i ens mostra, entre d’altres coses, la feina de les ONGs des del punt de vista d’un que s’ho mira des de fora.
Com que em sembla molt il·lustratiu, em permeto de traduir el diàleg que manté l’autor amb Asis, un dels veterans de MSF a Birmània:
— No entenc perquè MSF ha decidit abandonar el país. Amb les vostres clíniques tracteu a 1.000 persones al mes, que no està malament. Esteu lluny de no ser útils. Perquè us n’aneu?
— No és qüestió de ser útil o inútil. Podríem obrir clíniques arreu del país i també anirien bé. Però no és la missió de MSF. Des de fa 2 anys, el govern ens obliga a treballar a la zona de Mudon. Però Mudon no és una zona de conflicte, i no hi ha minories víctimes de discriminacions especials. Aquesta zona, senzillament, hauria d’estar al càrrec del sistema de sanitat de l’estat. No és cosa de MSF. No és oferint-los cures i medicaments gratuits de la manera que els ajudarem a desenvolupar-se.
Aquest Asis és un bon paio. No hi té res a veure, però com molts altres metges de MSF, no para de fumar. Continua la seva explicació:
— L’objectiu de MSF és anar a ajudar els més desafavorits. En el nostre cas, aquí a Birmània, ens adreçàvem als Karen, una minoria ètnica que viu a la frontera amb Thailàndia. Des de fa 2 anys, el govern ens fa perdre el temps, impedint-nos d’anar allà on teníem previst d’anar. Així que, finalment, no hi ha espai humanitari per a la nostra missió. En cert moment, si acceptem de quedar-nos, ens convertim en còmplices de les maniobres del govern, i per tant esdevenim un instrument de discriminació. Posats a triar, preferim anar-nos-en.
— I perquè es queden les altres ONG?
— Algunes ONG no troben les mateixes dificultats que nosaltres. Hi ha un lloc per a elles en aquest país. D’altra banda, hi ha tota mena d’ONGs. Algunes són tan petites que només treballen a Birmània. Com vols que se’n vagin? Altres gestionen l’ajut humanitari com una empresa, amb objectius que s’han d’assolir de la forma més eficaç possible. D’altres que senzillament són complaents, perquè és molt agradable de viure aquí. D’altres, perquè està molt bé posar Birmània en una plana web per recollir donatius. D’altres que estan totalment finançades per governs, i els seus marges de maniobra són limitats. I, sobretot, hi ha les que no es fan preguntes, mentre que les nostres accions, ho volguem o no, tenen repercussions importants en les poblacions que es pretén ajudar.
— I quines són les complaents?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quines són les complaents ? Un misteri, o no ? Ben tornat Barret. Ja tinc el llibre en el meu llistat. Bona troballa.