ARÀLIA, DOMINES L’ART DE LA LECTURA
Un perfum lleu de llessamins i roses amb aromes de tabac.
He passat molta d’estona a la biblioteca de Son Asgard dins la llum color de confitura de pruna.
Llegia, llegia Syvia Plath, aquesta poeta que t’agradava tant i que em recitaves en anglès i amb veu alta.
Els ulls passen per damunt les paraules i les encenen.
PETITA FUGA
Els dits negres del teix es mouen;
llisquen núvols freds.
Com els sords i els muts
fan senyals als cecs, que els ignoren.
M’agraden les fosques afirmacions.
Aquell núvol desdibuixat, ara!
Com un ull del tot blanc!
L’ull del pianista cec,
a la meva taula del vaixell.
Menjava a les palpentes.
Els dits amb nas de motela.
No podia parar de mirar-me’l.
Ell escoltava Beethoven;
teix negre, núvol blanc,
les horribles complicacions.
Parany per als dits; un allau de tecles.
(…)
Llegesc fort, les paraules peguen als lloms dels llibres de les prestatgeries, als vidres entelats de pluja, a les llàgrimes de vidre de la làmpada de Murano blavosa, als mobles de pell gastada color de nespla, als quadres d’Antoni Gelabert, de Santiago Rusiñol i de Joaquim Mir que mostren la Mallorca que ja no existeix, les paraules peguen contra aquest dolor que em puja per la gargamella, i m’ofega, i em fa plorar sense ni un gemec, sense ni una recança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’arriba un alè condensat en paraula
teixit espectral que fa clofolla
i les neurones esdevenen fruit
és ella, mig adormida on és
que em crida i jo responc
fent de les paraules
alens que es transformen en imatge i somni
una noia em veu arraulit al passadís de l’ala dreta
se m’atansa, s’ajup i em mira als ulls: et conec, em diu
ets el poeta que aüca la foscor, segueix-me.
ens escapolim passadís enllà