El cos i la ment són inseparables. Just quan he obert els ulls, ha desaparegut el meu somni. No puc assegurar res. Si digués que hi havia una casa blanca amb jardí a vorera de mar, mentiria. Si confessàs l’existència d’un personatge vell, acabat, que escriu un diari assegut a una camilla, no seria ver. Si contàs que dos adolescents corrien com botxos i es besaven davall el calidoscopi dels llums multicolors del Ram, també em deixaria dur per la invenció. Però si xiuxiuejàs que hi havia lletres d’innocents condemnats en algun lloc fosc, seria com si tocàs un bloc d’humanitat nua i podria explicar aquell sentiment terrible de quan el temps s’atura i caus en una tristesa sense edat on et sents tocat d’un mal incurable.
Estic farta de fer voltes i voltes dins aquest casalot micènic, vell i polsós, que cau a trossos, entre cortinatges arnats i salons buits, sense trobar ni un oratge de consol, ni una paraula de compassió. Ha! Ha! Ha! Ha! Com puc dir aquestes bajanades si encara sóc la reina més estimada del seu poble! Així mateix, quina paciència cal tenir en aquests temps d’intempèrie i d’assassins disfressats de bona gent. No és aguantador! Sort que no he perdut el coratge que m’ensenyà mumare per poder enfrontar-me cada dia a tanta de maledicència i abjecció com envolten aquest palau mig esbucat on tothom ha perdut l’alegria. Per afegitó, aquesta primavera plujosa, després de l’hivern més dur de fa estona, no m’ajuda gens a descansar els meus ossos de vella. Em pas els horabaixes dibuixant la configuració dels núvols des d’una torrassa que domina l’horitzó del mar, i voldria atrapar dins aquestes aquarel·les tota la tristor dels crepuscles que no s’acaben mai, com no s’atura d’aparèixer el teu nom, Agamèmnon, en cada pas que faig, en cada instant que visc. Per què vares haver de partir amb tots els aqueus a la recerca de la teva cosina Helena, que tothom sabia que era una hetaira que enganyava el seu marit Menelau amb tots els Paris que li sortien a l’encontre? O tot va ser per l’or, la terra i les riqueses? Sacrificares la nostra filla major, Ifigènia, perquè els aqueus guanyassin la guerra. No m’ho podia creure. Però no em va caure ni una llàgrima. Quan vull, puc ser més forta que les columnes de l’Olimp. Aquí va ser quan ja no et vaig sentir com un déu, com aquell déu que havia somniat de joveneta, quan els meus pares em digueren que el meu desig no havia de fer més cabòries. Aquí va ser quan vaig agafar el teu cosí Egist, quasi un adolescent, i el vaig convertir en el meu esclau i en el meu còmplice. Res a veure amb tota aquella espera de la teva còrpora que vaig viure quan era una adolescent que somnia el seu heroi, quan era una estudiant que aprèn els nombres per dur els teus comptes, quan teixia les estores on tu havies de posar els peus o brodava estendards d’or per a les teves victòries o cosia llençols per a les nostres inacabables nits d’amor, quan era un sac d’espera d’aquelles noces de pinyol vermell on assistiren emperadors i reis del tot el món i que em feren sentir la dona més feliç de la Terra. I feres fermentar en el meu cos la vida dels fills: Ifigènia, Electra, Crisòtemis i Orestes. Era tan dolç fer-te el menjar perquè l’assaborissis, donar-te el vi perquè t’hi enfortissis la sang, entregar-te el meu cos perquè hi folgassis. Però els homes no estau fets per encalentir-vos les mans en el foc de la mateixa llar. Partires cap a noves conquestes i em deixares abandonada com un casalot enorme i buit on se sent el bategar inútil de les hores. Foren anys sense tu, perduda dins aquestes sales mirant l’horitzó com una boja. Teixint i desteixint tapissos amb les imatges de les teves batalles victorioses, pegant crits de paüra i de solitud dins el gran llit cobricelat amb tota la teva absència, enviant correus a balquena demanant unes noves teves, que es torbaven setmanes a arribar-me, i plorant pels racons perquè les dames i els cortesans no sospitassin res de la meva desolació infinita. Els soldats gats que tornaven de les batalles em contaven les teves aventures amb jueves de Salònica, armènies de Tiflis, tebanes dolces com pastissos… M’enviaves una carta el dia del meu aniversari en què em deies tot un reguitzell de mentides ensucrades que et devia haver dictat qualsevol poetastre i et pensaves que meles creuria com si fos una nina petita. De dia lluitava contra l’angoixa, de nit contra el desig, tot temps lluitava contra el buit, la forma covarda de la desgràcia. Tenia enveja de les vídues i de les fadrines. Egist, que era com un fill de l’absència, em tornava al temps de les besades entre cosins perduts al bosc. Era el bàlsam de les meves ferides i la companyia de les llargues nits de desconsol. M’estimava a voler com s’estimen les coses impossibles, com s’aprèn l’idioma insubornable del dolor. I això era tot. I això em bastava. Quan vaig saber que venies, m’amararen tota casta de sensacions confuses i contradictòries. Em volia matar, volia assassinar Egist i al final fou el destí que em transportà: et vaig ferir de mort a cops de destral dins el bany que t’havia preparat perquè et rentassis de totes les batalles i de totes les dones, mentre Egist, tremolant, t’aguantava els peus. Tot era vermell, el teu cos de brau vençut, la meva cara d’orada, l’aigua fumejant, el vapor incandescent, els murs, la vida. Després vaig matar Cassandra, la teva amant, que havies portat amb la ventrada plena. Per què avui tot m’ha aparegut més clar i llampant? Per què, tota sola i aperduada, no tenc la força de tirar-me per avall d’aquesta torrassa menjada per la fosca negra i la remor de la mar tan a prop, tan enfora?
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 4 de març de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!