HI HAVIA ALGUNA COSA COMMOVEDORA EN LA SEVA MIRADA
Concretament, ja no està segura que les persones sempre millorin gràcies al que llegeixen. A més amés, no està segura que els escriptors que s’aventuren en els territoris més foscos de l’ànima en tornin sempre il·lesos. S’ha començat a preguntar si escriure el que hom desitja, igual que llegir el que hom desitja, és bo en si mateix.
J. M. Coetzee
Venetia m’ha parlat d’una Vanitas que va descobrir en una de les sales
fosques del Metropolitan Museum de Nova York aquest hivern passat.
És un quadre petit de Jacob De Ghyen. D’aquest artista només se sap que va viure a Amsterdam a principis del segle XVII.
Venetia tremola quan em conta–amb els seus llavis de carnatge fulgurants– que sobre la tela es veuen un crani, una espelma, un rellotge d’arena, unes flors i unes peces d’or. Crani que es torna pols, espelma que es consumeix, rellotge que acaba la corda de l’arena, flors que es mustien, or que es fon entre les mans.
Venetia em diu que l’esgali i la pietat eren el dos sentiments que l’atravessaven.
I la finitud com a destí.
La vida fuig, els gusts són efímers, la cendra és la darrera pell.
Emperò Venetia m’explica que per damunt el crani hi ha una estranya volta la superfície de la qual reflecteix en un mirall el decorat d’una cambra. En el fons d’aquesta hi ha una finestra oberta d’ampit en ample a un paisatge lluminós. S’endevina un poble ple de gent que passeja, mariners que s’engaten, comerciants que venen, obrers que treballen, senyors que no fan res, tot agitant-se davall un sol provisional.
Venetia m’assegura que en el fons la vida no s’atura.
Estam al contrallum del colomer i el llac dels cinc signes blancs davall una solada de flors de xicarandana.
Venetia em mira amb els ulls lilosos i diu: en sortir del Met vaig comprar el diari. A la coberta hi havia la foto d’una amiga coral, Beth Sarkinsky, morta cremada en un accident de cotxe.
On es perden les lletres quan es vaporitzen a la pantalla?
I les llàgrimes seques?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’ha junten per formar una plaga.
la noia de la tele entra
fica la moneda
posa el canal 4
seu al caire del llit
arronso la cama
li demano pel Bruno
diu que no hi ha cap poeta a l’ala esquerra del sanatori
la noia de la tele va descobrir el punt flac de la conserge
el dia que li va notar clavats els ulls mugrons endins
es va deixar tocar a canvi d’informació
cada vespre, en comptes de mirar la tele, la noia
acariciava amb l’esquena l’armari del fons del despatx
mentre la dona jugava amb la porra i el cos d’ella contornejat
per llepades i estímuls: un ca… deia la conserge, un ca…
i els dits es ficaven pel sexe jove obrint llavis i escumejant la punta de la porra
no hi ha cap poeta, va dir finalment un dia la conserge,
tan sols un ca que udola coses estranyes