18 de septembre de 1997. La musique est la nourriture du coeur. Or, celui-ci est insaciable.
Julien Green
Le sein frais de la rose cramoisi.
Ph. Sollers
J’ai assisté à certains déjeuners ou soirées dont parle Mathieu Galeu dans son Journal. Ce ne sont pas les mêmes choses que nous avons vues et entendues. Et quand il rapporte des paroles que j’aurais prononcées, je ne les reconnais généralement pas.
Jacques Brenner
Roland Barthes rêve d’écrire une biographie. En attendant, il invente des biographèmes, c’est-à-dire des unités qui seraient des traits sans union: le manchon blanc du marquis de Sade lorsqu’il aborde Rose Keller, le goût du théoricien Fourier pour les petits pâtés parisiens aux aromates dits mirlitons, les yeux bleus embués de larmes d’Ignace de Loyola. Barthes formes des voeux afin qu’un jour son propre biographe soit suffisamment désinvolte pour le traiter avec cette légèreté-là. L’homme est autant dans ses goûts que dans ces secrets. Rien de miserable à cela.
Pierre Assouline
Coment a P. que a París em sent a ca meva i, alhora, estranger. Veure tanta de gent i no conèixer ningú: quin guster. Passar per carrers, per places, per boulevards, per passatges molt teus i no haver de saludar ningú. Som a prop de Les Halles. Veig un kiosc a vint metres. Deix en P. per anar a comprar Le nouvel observateur. Cop en sec m’atur. Dins el kiosc X, un dels meus enemics mallorquins més potents, més pobres. Li dic a en Pep. Un atzar oximorònic.
París es mou i es modifica mentre el passejam i el vivim. Això se sent d’una manera secreta, només per als observadors d’excel·lència.
El passat i el present de París es trunyellen i formen una teranyina seductora on caic de quatre potes sensible. Tot això és impalpable.
L’any 1937 mestre Paul Valery escriu: «PARIS (les majúscules són seves) est bien autre chose qu’une capitale politique et un centre industriel, qu’un port de première importance et un marché de toutes valeurs, qu’un paradis artificiel et un sanctuaire de culture. Sa singularité consiste d’abord en ceci que toutes les caractéristiques s’y combinent, ne demeurent étrangères les unes aux autres. Penser PARIS? Plus on y songe, plus se sent-on, tout au contraire, pénsé par París.»
Em sent pensat per París. UAU!
500.000 arbres i 3000 especies salvatge vegetals i animals hi ha, ara mateix a París. Els arbres m’enamoren. El dijous dos de novembre a les nou i mitja del matí D. em fa fotos a la vorera del Sena. Hi ha una claror d’abisme, gris argentada. I una filera de castanyers d’Índies deixen damunt el quai un tapís daurat fosc sobre els totxos grisos com si fos un llit per a l’amor més intens. No sé quan he vist un esquirol a prop de l’Ajuntament. Va ser com una al·lucinació.
Per què no fer un atles dels meus plers parisencs? I de les meves solituds? I de la meva escriptura sobre les Horacianes rememorant l’estada a París de Costa i Llobera i les seves cartes en francès a Antoni Rubió i Lluch?
«Impressions parisiennes», un títol ben fàcil i ben literari.
Torm i retorn a les rutes d’Aràlia per aquest París que ella adora. La veig al carrer del Faubourg Saint-Honoré, aprop de la festa dels mostradors d’hermès. La veig dins la llibreria de La Hune comprant Bernard Franck. L’escolt al teatre Odéon, al foyer, mentre beu un kirs. La sent en passatges i cantonades, en els quais més tirats del Sena (per devers les fàbriques), al Flore amb Daphne, per un carrer que no coneix quasi ningú: rue des Boutiques Tristes.
Cosa mentale.
París: jardí de cultures…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!