Plagueta de Bord

TALMENT LA FLAMA PUJA AMUNT

Les quelques pages du conte me paraissaient inaptes à instituer un simulacre convenable. Voltaire oblige à reviser ce jugement. Ses textes courts procurent le même sentiment de plénitude que de grands romans.
Pierre Bergounioux

No m?hauria imaginat mai poder travessar els altíssims murs de Vil·la Eros, aquell xalet modernista on habità l?escriptor Lluc Ramis des de les seves noces amb la pubilla catalana Elisenda Palerm fins a la seva mort sobtada. Després de mesos d?una insistència forta ?havies enviat a la viuda tot el teu currículum d?estudiosa de la literatura, els teus articles en prestigioses revistes sobre el llenguatge artístic i innovador de Lluc Ramis i els plans d’unes obres completes? t?arribà una nota escrita a mà, en una cal·ligrafia anglesa perfecta, en què la marmessora de tot el llegat del teu mestre et convidava a visitar-la. Quantes de vegades havies pujat pel carrer Dos de Maig del Terreno, en una escalada d?aquell turó empinadíssim urbanitzat a principis del segle XX per estiuejants de la burgesia palmesana i una colònia escollida d’estrangers, on al capcurucull, quasi quasi tocant amb el bosc de Bellver, s?aixecaven les murades d?un verd fosc dels xipresos toscans d?aquella casa que ho havia estat tot per ell: morada, presó, ermita, paradís i tomba. És vera que he premut el timbre amb un nerviosisme de col·legiala que va a cal mestre. He pensat que em conec malament. Aquesta és la primera frase d?una de les seves nouvelles que més admir, que ador: La innocència del mal. Em sent un conjunt de relacions diverses (el meu amant, Robin, que només vol casar-se i tenir fills; el meu pare, Joan, que voldria que dirigís el seu imperi d?embotits de porc; el record perdut de Maria Teresa, la meva mare morta quan vaig néixer; el meu director de tesi, Francesc, que m?intenta lligar de mala manera, etc.) de les quals he d?escoltar allò que diuen de mi per sentir-me tangible i efímera alhora.

Per tot això aquelles narracions de Lluc en què em mostra la dificultat
de ser entre perífrasis i elipsis complexes i fosques i, sobretot,
entre les aventures inversemblants d?uns homenets que viuen dins les
butxaques dels humans i que es pensen que són homes, perquè ho diuen
els altres, i al mateix temps, senten que són dones. Però tu, sense
témer-te?n has deixat el dit índex prement el timbre infatigablement.
Dins l?horabaixa amb una claror de tempesta, que podria esclatar en
qualsevol moment, has sentit rera aquella barrera de ferro forjat amb
garlandes de roses i roses que van de banda a banda, el lladrucs d?un
ca. I mentre la barrera s?obria t?ha entrat una por fonda seguida d?un
pànic tan intens que semblava que t’esfondraries amb un batec. Aquella
dona petita tota vestida de negre que havia fet callar el ca amb un
crit de Satanàs! no podia ser altra que Sió Verdaguer, l?amiga, dama de
companyia i serventa dels Ramis que es transvestia en molts dels relats
breus de Lluc en un conjunt de personatges entre la prehistòria i la
ciència-ficció, com una jòquer. Des que el llegires per primera vegada
l?anomenares Lluc. Com el germà gran que sempre havies enyorat en els
teus somnis i al·lucinacions infantils. He vengut a veure dona
Elisenda, crec que m?espera. Sió, amb cara de prunes agres, ha mormolat
un sí sec i fosc i t?ha convidat a passar amb un gest violent de la mà
dreta. Satanàs t?ensumava la pell de la cartera on duies els documents
que et donaven la identitat necessària per poder franquejar el pont
llevadís del castell. El caminal d?arbres de l?amor florits era com un
túnel lilós i acollidor al fons del qual s?albirava un edifici de color
de rosa. Tu i Satanàs avançàveu a poc a poc. Senties els peus de Sió
que s?arrossegaven per damunt el verdet d?aquelles pedres de torrent
que encatifaven l?arribada. A moments tenies la impressió d?escoltar,
molt lluny, les notes d?un piano. Des d?aquell esplèndid entotsolament,
Lluc, el món et semblava una gran bèstia bruta i salvatge que cal matar
per edificar un desordre nou. Ho saberes quan Sió et passà davant i
t?obrí la porta d?olivera tota teixida, també, de roses badades:
voldria que el destí no m?hagués estigmatitzat escriptor, quin ofici
més brut! Ho saberes quan entrares en aquell saló ple de llibres, de
quadres, d?escultures, de sofàs, de taules i, al fons, aquella
semicircumferència de vitralls de tots colors en el centre de la qual,
asseguda davant un steinway, t’esperava dona Elisenda. ¿T?hauria
agradat començar així, Neus Falguera, la narració de la teva arribada
al santuari de Lluc Ramis d?on no en sortiries condreta?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!