suite mallorca (47)
NU DAVANT LA FINESTRA
L?habitació de l?hotel Set Pins era com un niu damunt la mar. La idea de fer aquesta escapada a Mallorca va ser teva, patrícia Odette Rocabertí: «Gerard, avui he trobat per internet un hotelet superguai, com diria la teva filla Ester. Un hotelet sur-mer d?aquells que t?agraden tant: bons llits, bons esmorzars, bona gastronomia i un aïllament de tot el teu món absolut. Crec que el restaurant té una estrella Michelin. I a més a més està al costat de Maurià, un poblet pintoresc on podrem veure les processons de Setmana Santa sense que ens conegui ningú.» Quina manera més cruel de recordar-me, Odette estimada, el fet que era un home casat, divorciat i amb dos fills de Silvia Zanuy! Des que la vaig conèixer a la facultat de medicina, Silvia em seduí. Tenia el mateix aire de Brigitte Bardot a un dels films que m?havien entusiasmat més en tota la meva vida, Le mépris, de Godard. Li vaig dir el primer dia i crec que això la va enamorar. Acabàrem la carrera junts i ens casàrem al cap de dos mesos. Ella va voler tenir els nins de seguida. Era higienista, era previnguda, era quasi perfecta. I ben seguits arribaren, Jordi, al cap d?un any, i Ester, al final de l?any següent. Mentre ella paria em vaig dedicar a la recerca. Sense adonar-me em vaig convertir en una estrella de l?oncologia. Em passava una mala fi de temps entre congressos, cursos a l?estranger i viatges. Potser fou això el que ens separà. «Encara que és una cursilada m?agradaria que em diguessis quina pel·lícula passa pel cap del doctor Gerard Quintana perquè des que hem acabat de cardar només mira amb una fixesa misteriosa un punt perdut a l?horitzó de la pluja.» Plovia de bell nou i tu ni tan sols te n?adonaves. Ni tampoc sabies res d?aquells núvols negres que s?acostaven pel cantó del cap Siera on hi havia una d?aquelles torres de vigilància que us havien contat que hi eren del temps dels moros. Odette et fitava des del llit, tota nua, amb la cabellera rossa i llarga que formava com una aura rera el seu cap de gata de gener. D?ella t?havia caçat aquella mirada verda en la qual et perdies com dins un conte de selves i grans rius plens de cascades en un continent infinit on calia explorar-ho tot. Odette semblava exhausta. Hi havia un mur de silenci dens en aquell diàleg difícil. Tu estaves nu, dret, fumant un camel davant el paisatge de la cala grisa, els roquissars plens de mates grises, de pins grisos, d?aire gris: feia una calor xafogosa, asfixiant. En un lloc així, amb la música d?uns ocells que peguen bots per damunt la terrassa a la recerca d?unes miques de pa, amb un silenci del mar que sembla pintat, amb aquesta deixadesa que t?amara després d?haver amollat tots els espermatozous, et vénen al cap coses que havies oblidat. «Tremoles? Et vull dir una cosa: estic farta de follar.»
En aquell moment va començar el calabruix. Pedres rodones com a confits dels que regalaven els encampironats queien damunt aquell paisatge color de plom fus i el vestien de vida. Gerard, no sabies què havies sentit. No escoltaves la veu d?aquella Lolita que conegueres fa dos anys en un congrés a Palma, que et dugué al seu palauot mig esbucat al barri de la Catedral ?que ara mateix un constructor acabava de comprar a la seva senyora àvia Nísia Boixadors?, que t?ensenyà mil i un jocs amorosos davall els llits cobricelats de les golfes com si féssiu un remake de El Guepard, que t?engalipà tant i tant que la te?n dugueres a Barcelona i et posares a viure amb ella amb una extrema naturalitat. Odette era el nom de guerra amb el que Nísia l?havia rebatejat de petitona. «Ho sé. Tu em vols deixar.» Les paraules t?han sortit de la boca, Gerard, com si arribassin d?unes aigües molt fondes. Quan les has amollat s?han confós amb el renouer del calabruix que ja era una cortina blanca que ho amagava tot i us deixava a vosaltres dos dins una capsa tancada de la qual amb molta de feina i enginy podríeu escapar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sentia vertígens. L’olor ofegadora de la primavera amarava l’aire boirós. La cambra del meu petit apartament enfilat damunt la plaça de la Reina era un calidoscopi d’ocells. El bellombra gegantí una casa d’ales. La piuladissa m’havia arrabassat del meu conte. Ja no era Isabel Ferrer, una estudiant de cinquè de filosofia que filava una història titulada Madame Du Sens per a la revista Encletxeses. Ja no era Isabel Ferrer, que intentava cal·ligrafiar els mots que descrivissin la relació de Madame Du Sens, una viatgera francesa dels vuit-cents, amb Julià Salom, fill d’un banquer ciutadà, un capvespre de tardor quan tornen de Son Feridau per les envistes de Galilea, amb una galera que mena Tomeu Enfarinoat, el missatge xofer. Ja no era Isabel Ferrer que volia polir els mots amb pólvores de diamant perquè tot el buit negre de la pàgina plena de lletres tingués les resplandors d’una constel·lació de guspirejos ardorosos. Ja no era Isabel Ferrer, l’amant de F. A. C., un home que em fa la sensació que cada pic que em colg amb ell és la darrera vegada. Què m’havia succeït? Volia reproduir en la contarella subtitulada Mozart també hi era, la lentitud ivaçosa del dissabte que el vaig conèixer. Després de dinar havia anat a l’oficina per acabar unes feines urgents. M’hi vaig posar com una eixelebrada. Vaig omplir planes i planes de text. Vaig fer una base de dades. Vaig corregir. Vaig imprimir. Vaig fotocopiar. En alçar el cap ell era allà al fons i m’observava. Vaig pegar un crit. Vaig encalfredar-me tota. T’he regirat? No era la meva intenció, emperò com que t’he vist tan treballadora… Gràcia, distinció i finor foren les tres qualitats que endevinava en aquell home que va resultar ser un dels directius més alts de l’empresa del meu ofici de temporada. Una ventada passional m’encengué quan passejàrem per un caminal de plàtans daurats i terrosos de la seva possessió mentre sonava l’aire d’una aria. Què és?
Une lumière empruntée rôde pendant la nuit autour de la terre…
Eternellement tournée vers les rayons éclatants du soleil…
La terre enracinée dans l’eau…
Parménides
La maquineta d’afaitar duia una pila dins el mànec que feia tremolar les tres fulles d’acer esmoladíssimes que recorrien la teva barba negra i tancada, Francesc Rovira, per entremig de la sabonera color de cel. Cada matí quan amb els mateixos moviments et treies aquell herbei negre pensaves en els esdeveniments del dia anterior. Per què havies dormit tan malament aquella nit? Per què et despertares un parell de cops amb el cap ple de somnis confusos en què els penyasegats de la Vil·la Amàlia es convertien en pistes de marbre lluminós des d’on t’enlairaves cap a l’horitzó de flames? Devia ser la posta de sol dins el mar que s’havia gravat a les retines com una inscripció en la pedra? Pau Femenies, un poderós notari d’Estellencs, havia reunit en aquella mansió bastida com un niu d’àguila sobre el roquissar tot un grup d’amistats per celebrar un sant de pinyol vermell. Clara Socias, la teva dona, professora de secundària, que precisament avui començava les vacances d’estiu i podia dormir fins a la mala hora, estava esplendorosa amb la seva cabellera llarguíssima d’or cendrós que li tapava l’esquena nua dins aquell vestit camiser de seda carabassa. En una passejada que féreu per devora la piscina que queia directament dins el mar l’hauries despullada a mossegades suaus, l’hauries tirat dins l’aigua amb el teu cos aferrat al seu i hauríeu jugat a descobrir-vos els plecs de les pells fins a l’esgotament, si no fos que els vostres amics Aina Febrer i Felip Roig aparegueren cop en sec amb una botella de mumm i quatre copes per celebrar els cinc anys dels vostres recíprocs casaments. Beguéreu molt. Tu estaves tranquil perquè anàveu amb el golf d’Aina i ella era una conductora excel·lent que podia passar qualsevol control d’alcoholèmia, sobretot ara amb el carnet de conduir per punts. He d’anar viu amb el cotxe, et digueres mentre t’entimaves una flitada d’after shave mentolat. Calia que accelerassis perquè sinó arribaries tard a l’oficina d’assegurances. Et vestires, Francesc, amb quatre estirades. Clara dormia tranquil·la amb aquell ronquet de felicitat matinera que sempre li havies envejat. Quan anaves a sortir et trobares de morros amb Aina. Et duia la bossa de Clara que, despistada, l’havia deixat dins el cotxe. Comentàreu l’estat comatós en què havíeu arribat i com a bona metgessa et recomanà una truita d’alka-seltzers. Per què baixares la bossa de Clara? Per què xafardejares aquella munió de coses que hi havia dedins: una cartera, un estoig de maquillatge, una agenda i aquella plagueta de cobertes negres que despertà la teva curiositat? Cada vegada que entres a la classe m’embolica una ona de foc. I si passes pel meu costat l’aire del teu cos em produeix una taquicàrdia com la d’una mitsubishi. Tots els mots que et voldria dir es converteixen en pulsacions desenfrenades. Allò era un dietari d’un enamorat. Mentre devoraves aquells fragments d’una passió forta et posaves malalt de gelosia. Tresor meu, perla meva, copinya estimada, reina meva: tu ets el millor de mi, ma conductora, el meu àngel, com t’estim! Què passarà quan em tendràs entre els teus braços, quan enfonsaré els meus ulls negres en els teus ulls de mel i serem lliures en el millor dels mons possibles? Una explosió, amor, una explosió espontània. Tota vida és absent dels llocs on tu ets absent. I etc., etc. Francesc, amb un pantaix fort enmig del pit, et llegires aquelles planes que no duien signatura i decidires que quan anassis a dinar li tornaries a Clara la bossa sense fer-li’n ni el més mínim comentari.
Péindre le réel et dépasser le tangible
Julià, tens dinou anys i avui horabaixa, la vigília de Tots Sants, has rebut un correu electrònic d’Isabel, amb la qual sorties des de feia vuit mesos, que et diu que no et vol veure pus mai més. Has quedat estorat. Mort. Allò devia ser una broma. Emperò ho llegies i rellegies i trobaves en l’entonació de les frases l’estil viu i aspre d’Isabel. Aquella ironia sarcàstica que gastava per quasi totes les coses i que ara t’havia pres a tu per diana. No podia ser, et repeties un cop i un altre cop. Si feia vuit dies que havíeu decidit llogar un apartament a El Molinar que et passava una companya de curs! No podia ser que ara et deixàs per mail. Li has telefonat al mòbil tot d’una que la pantalla de l’ordinador t’ha sortit dels ulls i el cap ha sabut que allò era una bomba de rellotgeria. Isabel no contestava. Ha sortit la bústia i t’has regirat amb la veu que adoraves. Has cridat a ca seva i t’ha contestat la vellíssima tia Assumpció. T’ha dit que tota la família havia partit cap Andratx perquè hi ha hagut un denou. Per molt que has intentat treure-li el motiu d’aquell viatge precipitat no hi hagut manera que t’ho contàs, el denou. Li has demanat el telèfon d’aquells parents i t’ha dit que no el sabia. I ha penjat. En aquell moment han tocat a la porta del teu estudi. Era ta mare que et venia a cercar perquè li havies promès que l’acompanyaries al cementeri de Santa Maria del Camí, on hi havia el mausoleu familiar. No li podies dir que no. No li podies contar la catàstrofe. T’has canviat el calçons i les sabates. Després has recollit aquells feixos de crisantems de tots colors que ta mare havia preparat a l’entrada. Anam amb el meu cotxe que és a l’aparcament. Baix jo la primera, perquè vaig molt carregada. Tu dus les flors. Julià, tenies una plorera fonda ofegada dins la gargamella. I unes ganes terribles de xisclar. Has telefonat a Fàtima, l’amiga coral d’Isabel. No contestava. Ufff! Quan has sentit el digues, pronunciat per aquella magrebina mallorquina que era la vostra confident, has alenat fondo. Fàtima primer de tot t’ha dit que no sabia res. Després de molt insistir t’ha confessat que Isabel i els seus pares havien anat a Andratx perquè s’havia suïcidat una cosina. Quan li tornaves a demanar per què Isabel t’abandonava, només t’ha amollat molt tranquil·lament que no li estranyava gaire, però no en sabia res. T’ha dit si la necessitaves. Li has contestat que sí, emperò que ara no podies per mor de ta mare i el cementeri. Has quedat que la cridaries més tard i li has suplicat que intentàs trobar Isabel. Enmig dels crisantems, dins l’ascensor, pareixies un ram vivent. Has tornat telefonar a Isabel i ja no sortia la bústia de veu. Cop en sec tenies la sensació que estaves dins el llagut de Jaume amb Isabel entre els braços mentre parlàveu de la Bella història del temps de Stephen Hawking. Estrelles, planetes, galàxies, fotons esclatant, neutrins invisibles… I vosaltres dos aferrats per la força de la gravitació: l’electromagnetisme amorós. Embolicat de mar i cel estelat intentaves trobar el desllorigador de l’amor. I besaves, mossegaves, els llavis d’Isabel i li donaves llengua com si fos la darrera vegada.
«Les emocions i les delícies de l’aventura», aquest voldria que fos el tema del meu pròxim relat. Ho pensava quan avançava per un caminoi entre una paret seca mig esboldregada i un casetó mig esbucat amb els albons florits enrevoltant-me per totes parts. Dins el casetó hi ha grafitis pornogràfics: pixa i ous, pantafena i perrús. He recordat que d’adolescent aquestes imatges em feien enravenar.
Perineu: aquest lloc secret entre el sexe i l’anus, entre mictio i faeces: illa de plers.
Pàgina de pell: podria ser el títol d’un poema.
Pujar i baixar el temps: això deien els antics que era la literatura.
La gorga s’engorga quan diu com els indis siux: «Estim aquesta terra com el nou nat estima el batec del cor de sa mare.»
El jardí violent: títol del meu pròxim relat.
M’agradaria fer un Llibre de Títols.
Depenem dels nostres llocs.
On ne peint bien que son propre coeur, en l’attribuant à un autre.
Chateubriand
¿És una sorpresa l’arribada d’algú que fa molt de temps que esperes, que et dóna allargues per motius de treball, i més tard, et dóna més allargues per motius personals i que quan, entremig de la quotidianitat, sembla que l’hagis oblidat, es presenta sobtadament?
Charles arribà amb un taxi a la mala hora a Son Asgard. Sort que madò Bet i l’amo en Tomeu dormen amb un ull obert. El sentiren, l’ajudaren a baixar els bagatges i l’instal·laren al petit bungalow que hi ha vora el llac de les Moreres on ell havia muntat el seu cau la darrera vegada que havia vingut i que estava a punt des de feia quasi dos mesos.
Per què vaig recordant el temps fa que Charles havia d’arribar enlloc d’alegrar-me del seu retorn?
L’he anat a despertar devers les deu tocades i encara dormia profundament. He esperat fins que el sol mig plujós del migdia i la gola que em feia parlar amb ell m’han fet obrir les cortines que fan que la claror verdosa ompli tota aquella cambra sobre les aigües tranquil·les.
Charles tenia febre i estava esgotat. Ho he vist just quan ha obert els ulls i m’ha abraçat.
Bullia.
Li he dit que cridaria el doctor Febrer i m’ho ha prohibit. No és res, una mescla del jet-lag i el cansament del bronze. He fet tretze escultures per a l’exposició de París a can Lambert. Je suis trop dans ce que je fais. Je ne peux pas m’en sortir.
Va, parla, contem coses. Ho vull saber tot i tot d’una. Mentre bevia el suc de taronja somreia davant el meu ímpetu imperatiu.
Aquell somriure de Charles és tota una benedicció
El camp tot verd entreteixit d’epasetes liles: agaf tota la llum que puc amb les ninetes badades a les totes: veig el cos bell i el percep com una totalitat: un cos fet de temps: un cos fet de silencis: et mir dormir al meu costat: bes el teus alens, et sent etern i fugaç: m’aferr al teu ple de carn gustosa: lluny l’exili, els abismes, les erínies: morrej el teu aire: em llanç als solcs plens d’ordi tendral i margalides grogues: rajaplomej: arrabàs les espasetes liles i pens, cop en sec, amb l’urna de vidre amb el cos mort del crucificat: transfigurat: des del balcó de cal padrí de Santa Maria del Camí veig la cera que crema i els encampironats: un em tira un confit: l’agaf al vol: dins la fosca del llit, entotsolat, somnii amb la dolcesa del cos aquell: respiració de l’absència: m’engolesc l’escrot teu mentre xucl la bonyerruda pedra blanca.
Sentir Cos.
El plec inversemblant que em confegeix a la terra de call vermell.
Sentir Cos.
El pler d’escriure un poema fet d’herballa tallada dins el passeig en punt.
Sentir Cos.
El crit inexistent del sebel·lí que aturaria en sec els atacs de la caducitat.
Sentir Cos.
El rar miracle de la llum més exacta toca amb el perfil de l’ombra.
Sentir Cos.
El tremolor bategant d’aquesta cosa teva oblidada que agaf per besar.
Sentir Cos.
L’invisible de les teves ditades dins el record sencer de la carn lleugera.
Sentir Cos.
Les foscors entreteixides que deixes en les coses per revelar el seu sentit.
Telloc, pensant amb la llengua, enrevoltat d’una era amb 365 albons florits.
Les quelques pages du conte me paraissaient inaptes à instituer un simulacre convenable. Voltaire oblige à reviser ce jugement. Ses textes courts procurent le même sentiment de plénitude que de grands romans.
Pierre Bergounioux
No m’hauria imaginat mai poder travessar els altíssims murs de Vil·la Eros, aquell xalet modernista on habità l’escriptor Lluc Ramis des de les seves noces amb la pubilla catalana Elisenda Palerm fins a la seva mort sobtada. Després de mesos d’una insistència forta —havies enviat a la viuda tot el teu currículum d’estudiosa de la literatura, els teus articles en prestigioses revistes sobre el llenguatge artístic i innovador de Lluc Ramis i els plans d’unes obres completes— t’arribà una nota escrita a mà, en una cal·ligrafia anglesa perfecta, en què la marmessora de tot el llegat del teu mestre et convidava a visitar-la. Quantes de vegades havies pujat pel carrer Dos de Maig del Terreno, en una escalada d’aquell turó empinadíssim urbanitzat a principis del segle XX per estiuejants de la burgesia palmesana i una colònia escollida d’estrangers, on al capcurucull, quasi quasi tocant amb el bosc de Bellver, s’aixecaven les murades d’un verd fosc dels xipresos toscans d’aquella casa que ho havia estat tot per ell: morada, presó, ermita, paradís i tomba. És vera que he premut el timbre amb un nerviosisme de col·legiala que va a cal mestre. He pensat que em conec malament. Aquesta és la primera frase d’una de les seves nouvelles que més admir, que ador: La innocència del mal. Em sent un conjunt de relacions diverses (el meu amant, Robin, que només vol casar-se i tenir fills; el meu pare, Joan, que voldria que dirigís el seu imperi d’embotits de porc; el record perdut de Maria Teresa, la meva mare morta quan vaig néixer; el meu director de tesi, Francesc, que m’intenta lligar de mala manera, etc.) de les quals he d’escoltar allò que diuen de mi per sentir-me tangible i efímera alhora.
Pens en un altre títol: LA MANERA D’ESTAR PRESENT L’ESCRIPTOR EN ELS SEUS ESCRITS.
Pensa, encara, en un altre títol: EL CONTINGUT SUBJECTIU DELS SISTEMES NARRATIUS.
Aqueixa fredor, aqueixa humitat, aqueix temps incomportable. Els cucs de la primavera, podria ser un altre títol.
Les carxoferes esponeroses rera un mur de reixeta oferien els seus fruits lilosos com una temptació. Solades de flors blanques i mosties davall els cirerers. Un ca de bestiar em lladra com si fos un bandoler. Su davant la Serra tapada d’esfilagassats draps de boira com una pintura exacta del mal temps. Vent de gilets.
Enlaire, senyoreja, testimoni de temporal a mar, una gavina sola.
No afinaries mai on s’amaguen les roselles entremig de la ravenissa groga.
T’agombolaré amb tendrors de rutina amorosa fins que em siguis entregat.
Llegesc cartes de D. H. Lawrence i pens en la seva estada a Mallorca, a l’hotel Príncipe Alfonso, just devora Marivent, on vaig tenir d’adolescent una aventura sexual inoblidable. Aquella nit em vaig colgar amb una carn estrangera fibrosa i perfumada de vetiver. La carn saborosa.
Plou a poc a poc. El cel és quasi negre. No he fet (no he pogut fer) de promeneur. El tancament m’enfonsa. Sort que he escrit un text d’aquells que em deixen somniador, ple d’idees, ple d’interrogants. Amb un «continuarà» a les mans.
Llegesc Juan Antonio González Iglesias. Som un fan. El llibre de poemes Eros es más, el darrer que conec, em fa escriguera. Per això estic segur que és bo. En copii un poema.
IN JOYFUL MEMORY
En alegre memoria. Que no haya
nada más que la alegría en la memoria
de Duncan Charles Kirpatrick, que pasó
sobre este mundo apenas veinte años.
Love is stronger than death. Así creemos.
Hemos cifrado nuestras esperanzas
en esa despojada certidumbre.
Así escribimos, sin saber muy bien
qué queremos decir, qué significan
esas raras palabras, repetidas
por las generaciones de los hombres.
Qué consecuencias tiene en lo concreto.
Pero es cierto. Es así. El amor es más.
Y triunfará de un modo misterioso.
Así ordenamos que se grabe en bronce:
el amor es más fuerte que la muerte.
Amb la acaronadora i consoladora música d’aquest poema cau de cop el vespre. No es veuen els arbres desolats del jardí. Els paons dormen a l’arbre ampolla gegantí i centenari. Damunt la taula un gerro de vidre transparent amb unes fressèlies blanques i uns violers blancs brilla dins el clarobscur. L’olor entabana.
He de comprar el llibre Comment parler des livres que l’on n’a pas lu (Éd. de Minuit) de Pierre Bayard. Em fa molta gola. Una citació de Louis Sebastien Mercier: «Qu’est-ce qu’un livre? C’est un lecteur. Le livre est un archet: il n’existe que par les cordes qu’il peut faire vibrer dans l’âme de chacun de ses lecteurs. Il n’y a qu’un seul livre au monde, celui que chacun de nous sait lire.»
T’agradaria haver anat al ball Black and White a l’hotel Plaza de Nova York el 28 de novembre de 1966 amb Truman Capote d’amfitrió? Aquell dia, fred i pluja també, corria davant els grisos a la Universitat de Barcelona.
La pluja rera els vidres: la pluja negra.
Terrenej per l’agre de la terra.
Sota la planta dels peus els solcs del call vermell: terrossos ardents.
Estic terrificat davant el malgust que fa malbé els terrenys.
Aterr dins el terror de les destruccions sempreseguides.
Per que no hi ha una kaleborroka dels malfactors de la terra?
Enterra. Terral. Terrorífic.
La terra viva.
Terrar.
Flors liles d’estepa espenyades pel vent. Bocaterrosa plor i les llàgrimes s’enterren en terra.
Terror davant la destrucció accelerada. No et tems d’això?
La por aterra.Terrífic.
Perd peu. Perd terra.
Entotsolat damunt el sòl: corterrós.
Sòl de terra batuda.
Sòl de terra nerviosa.
Sòl totsol.
Terratrem.
Sembr, dins sòl, mots.
Motera enterrada.
Fructificació.
Perd peu. Perd terra.
Desterrat.
Terrej tottemps.
Terrabastall.
Arrive et passe, tel est le temps.
P. Q.
Antoni Caimari, la primera vegada que la veires va ser pel caminoi que voreja el bosc de Son Abís. Ella anava en direcció Biniamar i tu cap a Sineu. No sabem com es mouen les deves, emperò aquella al·lota, d’un ros blanc amb unes cames llarguíssimes i un somriure fugaç, te’n podria explicar alguna cosa. Va passar com un llamp i tu, que feies marxa ràpida amb l’ipod a tota, t’aturares, et girares i mirares embambat com la gasela desapareixia darrera una volta. No te’n podies avenir. Per aquell camí, anomenat popularment la ruta del colesterol, només passejava gent gran per prescripció mèdica. De vegades hi passaven algunes mountain-bike o alguna moto. I molt excepcionalment un quatre per quatre. Era setembre i acabaves de començar les vacances. No volies ni recordar aquell estudi d’arquitectes, que t’havia explotat tot el mes d’agost per fer una promoció de xalets aferrats en un ajuntament del Pla, abans que s’aprovassin les normes subsidiàries que no permetrien fer els tres pisos —els tríplex— que els teus caps t’havien obligat a dibuixar. Buf! Quina al·lota! No sé si ha estat una al·lucinació. Potser encara em vénen pujades de l’afgà i la gatera d’ahir vespre. Decidires que li escriuries un poema. Tu, des de petit havies volgut ser escriptor, però havies acabat d’arquitecte tècnic. Així mateix tenies dos llibres de poemes acabats i havies decidit que aquestes vacances passaries en net aquell esborrany de novel·la —El mar de la monotonia. Quan arribares a la plaça del mercat de Sineu creieres veure-la dins un mercedes gris que anava a tota. T’assegueres en un banc i cercares el llapis i no el trobares fins que ficares la mà en la darrera butxaca. Gargotejares un so net on parlaves de mirades i commocions carnals. Vaig calent, mormolares. Els dos dies següents feres el Camí del Jardí d’en Suasi un parell de vegades, en ambdues direccions i a la mateixa hora del primer dia que veieres la bella desconeguda, sense cap èxit. Et quedares tres dies sense sortir perquè plovisquejava i estaves de mala lluna. Et passaves el temps escrivint, llegint i escoltant Miles Davis, Baticafo Katiuskas i Shirley Horn. Havies trobat una frase de Cortázar que t’havia donat marxa. «Un relato literario recorta un fragmento de la realidad, fijándolo con determinados límites pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia.» Quan estaves a prop de la bassa del Rafal la descobrires. Caminava més a poc a poc que l’altra vegada. T’hi acostares guardant una distància. Duia la cabellera amollada i unes tennis blaves. Començà a ploure una aigua de clauet. Feres més via i quan estaves devora ella li digueres que hi havia una cabana de roter on podíeu esperar que escampàs un poc. Ella et va dir que sí. Dins el clarobscur d’aquella antiga rota la contemplaves com si fos una aparició. Nomia Lila. Els seus ulls eren lassos i grocs, allargats cap als polsos com els d’una moixa. Et contà que estava casada amb Rudolf Steiner, un romanès, i que vivien a Biniamar des que ell s’havia jubilat. Aquella revelació t’enfonsà. Tenia una veu fosca i melodiosa. L’acompanyares fins a ca seva. Quedàreu que us veuríeu, emperò agafares un costipat fort i hagueres de passar un parell de dies al llit amb febre. Somniares en Lila. I quan el teu amic Jordi Ballester et digué que hi havia una mala notícia a Biniamar no podies imaginar que Lila havia mort. «Al seu home li agradava boixar amb ella embolicant-la amb la cel·lofana d’aquelles màquines que hi ha a l’aeroport per empaquetar les maletes. Ho havien fet moltes de vegades, digué ell als civils, emperò aquest pic no va arribar a temps de fer-li un forat a la boca perquè respiràs.»
Vaste comme la nuit et comme la clarté
Maria Magdalena Ferrer, sempre has estat inoportuna. Quan hem sortit de Palma la negror feia feredat, després no hi havia manera que la nina, na Petronila (perquè et capficares que la nina havia de dur el nom horrorós de la repadrina) no ploràs com si la matassin, que Petronila no ploràs com tu mateixa quan et peguen aquelles baixades que ni el prozac t’aixeca, emperò tu la volies dur fermada a la cadireta encara que no hi cabés, perquè ja té sis anys i mig, i passaves gust que jo et repetís que et denunciaria per maltractaments, però no, caparruda i malcriada com a bona filla de notari, t’encalenties amb la idea dominat, dins el teu cervell curtet, que havia d’anar fermada al cadiró, i, després d’haver-li donat aquell pedaç brut de mocs, pixum, menjar sec i pèls de moix, quan Petronila callava, tu començaves amb les teves preguntes impossibles sense tèmer-te’n que jo m’havia de barallar amb el parabrisa i la pluja, una aigua de clauet que no em deixava veure res, mentre la teva veu punxeguda com una espina de roser em feia malalt el cuc de l’orella amb aquella cançoneta que sabies que em treia de botador, que em feia tornar boig, que se m’aficava per tots els nervis com un suplici oriental, emperò tu, incansable, torne’m-hi torna-hi, mosca vironera, repeties la mateixa pregunta que, des que ens casàrem a la Seu, s’havia convertit en el teu leitmotiv únic i emprenyador, bufff!, de vegades pegaves una aturadeta a la cridòria, et feies l’enfadada, feies morros, quan sabies que em calia anar aferrat als vidres plens de boira perquè la calefacció no funcionava, i quan estaves segura que passava pena que no pegàssim una llenegada i anàssim allà on no hi plou (i mai tan ben dit, amb quin gust m’agradaria ser a un desert amb unes al·lotes que davall una khaima de seda em fessin la dansa del ventre amb la més total impunitat), i tu, venga insistir amb la mateixa pregunta, que saps de sempre que no et contestaré, i molt menys en aquest moment quan un esquizofrènic mal medicat que mena un camió carregat de ciment ens pega una ceballola pel darrera i em sent empotrat dins un xoc en cadena que sortirà a tots els radiotelediaris i en primera plana de tots els periòdics amb lletres de cos trenta, sí, el cos de Petronila, que s’havia desfermat com a bona alumna de la teva polissonada, m’ha passat per damunt i ha travessat el vidre, i tu, amb l’espinada rompuda en un parell de llocs i un cop fort al crani, encara tens alè per demanar-me aquella pregunta que saps que em treu de solc: M’estimes?, i jo partesc fet picadís cap a dalt, vol per damunt aquella carnisseria, molt amunt, desitjant no haver-te conegut mai. «Sebastià Matamalas, acabes de llegir aquella història que has escrit mentre estaves nerviós pels resultats a la sala d’espera del doctor Bestard, un dels millors especialistes del sistema nerviós de Mallorca. Et trobes embotellat a l’alçada d’Alcampo, autopista d’Inca, un dilluns a les dues de l’horabaixa. Segur que hi ha hagut un accident dels grossos perquè no avançam ni un metre cada cinc minuts. A cal metge t’han fet esperar. Has pensat que hi ha molta de gent tocada del bolet. Havies llegit a alguna part que el consum de tranquil·litzants a l’illa feia por. Emperò te’n fots, te’n fots de tantes de coses d’ençà que has sortit de la consulta que ni que es posassin a caure granots del cel t’impressionaria. Granots no en cauen però si unes gotes d’aigua potents. Quan repassaves la narració una infermera t’ha fet passar. El despatx de don Jordi Bestard és d’una asèpsia total. Com estàs, Sebastià?, t’ha dit com si et conegués de tota la vida. Mal negoci. Amb una familiaritat que no deixava entreveure cap bona notícia t’ha demanat per la dona. Tu li hauries dit que era una egoista que no et deixava tocar el saxo ni escriure, que d’ençà que t’havies jubilat t’obligava anar a les excursions horroroses de l’inserso. Has estat a punt de deixar-li llegir allò que havies escrit. Quan t’ha confessat que tenies alzehimer i que t’havies de començar a medicar has pensat en el divorci. Volies estar totsol quan ni tu mateix et coneguessis. No hi havia cap accident. Asfaltaven de vell nou un bocí d’autopista.»