Plagueta de Bord

EL NAUFRAGI ERÒTIC

Apartament número 338 de l?edifici en construcció ?Els tamarells?, situat a la primera línia de la urbanització Sol de Acapulco. Febrer 2007. Un home jove es filma a ell mateix. Tors nu on hi ha un tatuatge escrit sobre l?estèrnum: Noli me tangere. I un dibuix damunt el llombrígol: la bellesa tricolor d?un tigre rampant. L?home jove fa voltes a la càmera. I enregistra el seu cos: escrivint, parlant, botant, mormolant, improvisant, xiuxiuejant, mossegant, bevent, xisclant, observant, mamant, descrivint, cantant, solitariejant. 

La claror enlluernadora de l?horabaixa i els focus fan d?aquell saló amb un gran llit blanc al centre una cambra incandescent. La reverberació del mar afegeix un plus d?asfíxia. Prem el play i tot s?umpl del concert Jeunehomme de Mozart. L?home jove ha agafat la sony i la fa ballar per tots els cantons a ritme molt lent mentre diu: Puc contar el temps? Un primer pla sobre el micròfon: És un imprecador? Un profeta? Un farsant? Un pallasso? Un expert? Un savi? Un sant? Un supervivent? Un bufó? Un exorcista?

Marc Rotger Samsó vol fer un curtmetratge que pugui dir tot allò que no li surt amb paraules. Aquell guió el duu de cul. No sap com extreure una lluminositat sexual sense cap element humà. Metaforitzar el món cada instant: això és el que voldria aconseguir amb aquest conjunt de plans i contraplans, de ràcords i de tràvelings, de seqüències inacabables o curtíssimes: una lliçó de tenebres polifònica en què hi sortiria tot: des del cos humà amb el dolor i el pler continus de ser viu fins a la terra feta malbé pels virus de la riquesa i el poder. Marc viu de les coloraines cosmètiques publicitàries i es mor de ganes de fer el gran espot contra el mal. Cal ressuscitar les formes i crear un cinema més dens, més misteriós, més sensual, més melòdic i menys cultural. Just quan acaba d?escriure això escolta l?estropada forta d?un vehicle seguit dels xiscles d?uns frens, el derrapatge d?un neumàtics i el terrabastall d?un cop.

Marc surt a la terrassa amb la càmera. Hi ha un cotxe vermell cirera descapotable estrellat contra el roquissar. Fa un zoom lent. No veu ningú. Després, amb la càmera a la mà, baixa a peu els tres pisos. Fa una setmana que no hi ha picapedrers perquè l?ajuntament ha aturat l?obra. Marc corr, precedit per la sony, cap al cotxe. Un nigul de vapor surt del motor esclafat. Damunt la tapisseria de pell negra, intacta, hi ha una bossa de vuitton carabassa i blanca. Marc es tem que tremola, que se li atura la boca del cor. S?ofega. S?atura de filmar. Mira cap a la cala ombrejada de tamarells amb l?aigua d?un blau fosc, quasi violeta: no hi ha ningú. Mira a l?altre costat: vora el bosquet de pins. Deu ser allà. No crec en les desaparicions.

Obre la bossa: una polvera daurada, un paquet de camel, unes claus dins un aro pelut, uns klínex rebregats, xiclets, un mòbil, una agenda vella amb tots els fulls arrabassats, un feix d?euros. Al fons un parell de menuts. Deu ser un cotxe robat. Ella haurà partit cap al club nàutic. Poses en marxa la càmera i parteixes cap al bosquet. Les mates i les estepes no tenen cap empremta. Veus una inflorescència d?orquídies com a sabatetes. I més enfora un fulard carmí. L?agafes, l?ensumes: estàs segur que coneixes aquell perfum sec amb aires de patxuli i mesc. No pot ser. Tot això, un artifici, una escenografia, una posada en escena. No pot ser. Només Violant Servera Oliver sabia on eres. No pot ser.

Corrs trepitjant tot el llit del bosc com un eixalabrat amb la càmera oberta. Corrs cap al caminoi que duu al port. Corrs sense eima, sense veure-hi, sense enfront. No pot ser. La repetició. O una casualitat terrible. Corrs i saps: Aina va morir d?un xoc frontal. Aina, la teva primera al·lota, morta d?un xoc frontal contra un roquissar. Tens una girada de ventre quan veus, molt, molt lluny, la silueta d?una dona que arriba a la carretera, atura el primer cotxe i parteix. La cambra sony recull la fugida fins a la pèrdua.

SUS

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!