LA FINESTRA DAMUNT EL CAMP QUE VOLA
No intentes descriure res. La claror no troba els mots precisos on arrelar els fumerols adormits entre les verdors diverses, la densitat de les muntanyes blavisses de grisalla, el groc somort dels bladars i aquesta transparència de l’hora darrera que encercla el jardí obert on vius. Uns xipresos en serra s’han posat a tremolar en el seu vol immòbil, com els ametlons plens de llet endurida que mossegaves en una de les teves passejades i que et duien sabors geòrgics d’infantesa.
T’agradaria saber passejar-te per damunt del nom de cada bocí del paisatge fins que aquell sobrevol et donàs la cartografia interior que t’habita per dedins i que et costa tant poder dir.
Tens a devora dos llibres: À toute allure (Denoël), una biografia de Françoise Sagan per la periodista i escriptora Marie-Dominique Lelièvre, que l’amiga Bel Moll et va dur de París i Pèls i senyals (Empúries) de Sebastià Perelló, que acaba de sortir nou de trinca del forn. I que serà la lectura de l’estiu (i de molts estius) per als amadors de la literatura bona
La Sagan és una de les meves escriptores de tota la vida. El seu Bonjour tristesse, llegit d’amagat de la biblioteca de mumare en la primera edició de Julliard, va ser el començament d’una addicció. Cada any i mig esperava la nova novel·la de la Sagan com una festa. Tenia unes amigues parisines que la m’enviaven de fresc. I com a bon fan em comprava totes les revistes franceses on sortia. Vaig seguir les seves passes a Formentor i quan l’hauria pogut conèixer no va ser possible perquè ja estava massa malalta. Emperò la lectura els seus llibres, la seva petita música, ha engronsat moltes hores d’aquesta felicitat tan indescriptible que dóna la literatura de veres. Després d’aquesta excursió tan personal no em queda més remei que dir que la biografia de la Lelièvre és molt amable, sobretot quan intenta comprendre les ferides de l’escriptora. Es torna crua i lúcida quan ens retrata amb gran luxe de detalls les solituds i les addiccions saganesques, no hi ha complaença amb el personatge. a moments agafa perfums d’escàndol i voreja “la lletra rosa”. Emperò té una finor especial entravessada de noblesa quan analitza els textos de Sagan. I ens dóna el resultat de tres anys de recerques amb els amics i coneguts d’aquest “petit monstre”, com la batejà François Mauriac en un article a favor d’ella quan va sortir Bonjour tristesse. L’amiga més sencera i sincera, Florence Malraux, a qui la Lelièvre dedica el llibre, que ens dóna un punt de vist ple d’estimació i de tendresa per una Sagan que va conèixer en plena joventut i a la qual estimà sempre. Té tant de decòrum i distinció que no deixa ni fotocopiar una carta de la novel·lista. Altres testimonis són Denis Wersthoff, el seu fill, que va créixer entre la seva padrina i les nanis, la seva amiga d’infantesa Véronique Campion, el seu amic de l’ànima Bernard Franck, el magnífic escriptor que va ser un company inseparable per ella, i un conjunt de persones tan diverses com la seva majordona, les seves secretàries, els seus metges i fins i tot la seva banquera.
Has tornat a la finestra. La finestra tota tacada de nit repira amb oxígens d’un refilar que coneixes. Sents els ebel·lins, que t’inflen de coratge. El cap s’umpl dels ritmes de Pèls i senyals, el text polifònic d’una verbola justa de Sebastià Perelló. Una fireria de llenguatges que no s’entrega assuaixí, a l’aviada. I ho diu un lector que ja ha rellegit Pèls i senyals per ganes, per entrar en gana. Des d’un bell començament saps que cada paraula ha estat escollida amb savieses d’orfebre. Perelló té una consciència del llenguatge sentida, viscuda, estudiada, feta i desfeta en els laboratoris de l’esperit. I per mor d’això la seva secreció verbera del Falconer d’Infern posseeix aquesta veu que no havies sentit mai, que escoltes dir-se i desdir-se en fragments irregulars, fractàlics, que et sedueixen des de la primera frase per deixar-te en la, i en l’aire a la darrera. Sé que això, dins aquesta hora nocturna, amb la banda sonora dels sebel·lins agafa remors de deliri. Però potser el deliri lúcid, moltes de vegades extra-dry, del Falconer és un dels leitmòtiv d’aquesta aventura d’un home sense atributs d’aquests començaments del segle XXI —quina delícia una història històrica del nostre temps, d’ara!— a una illa amb un aeroport, un port de l’aire. Hi ha molt d’aire, molts de vols en les frases que amb sintàxies exactes i ben travades basteix l’escriptor. Una llengua tibada amb l’esforç tens del que sap que només així serà viva i podrar ressonar com a monumentum, com un estol d’alens. Una llengua en què el saber i el sabor et feren en les dosis, en les altes tensions, que produeixen al lector aquests calfreds a l’espinada que mestre Nabokov deia que eren la prova del gust, del llibre bo. La llengua de Perelló enrampa, deixondeix, encalenteix, fa cantera i ballera i tot això és tan necessari ara i aquí que haurien de repicar les campanes per celebrar l’aparició d’un aital text. Tot Pèls i senyals és un cant d’amor a la llengua catalana amb la invenció per part i art de Perelló d’aquesta llengua estragera de l’escriptor adeènic, el que fa de la llengua un eden.
Els sebel·lins no han aturat el concert.
Post scriptum. Vull recordar que dia 19 de juny de 2008, a Can Alcover (carrer de sant Alonso, 24) de Palma a les vuit del vespre es presentarà Pèls i senyals. Bàbara Mesquida, enòloga, i Arnau Pons, poeta, hi diran la seva amb l’autor, l’amic Sebastià Perelló. Hi haurà cava, vi i doblegats del forn de Can Miquel de la Pelleria de Palma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!