Mir les fotos de Venècia.
Me’n vaig a passejar per foravila.
Els canals i les ribes d’aigua esmaragdina, ben rara i ben veneciana, es mesclen amb els bladars quasi blancs. És un exercici difícil mesclar estètiques tan allunyades: la sequera verda de xipresos, ametllers, figueres i garrovers del Pla de Santa Maria del Camí i els carrers d’aigua d’una ciutat que sura damunt el mar. Veig aquells palaus ocres, sienes, encastats de marbres i loggies gòtiques entremig de les muntanyes de la serra de Tramuntana tintades d’una calitja daurada dins un cel sense ni un núvol.
Els pàmpols dels ceps verdíssims i tendres vora l’Albergo de Sant Rocco on viuen tants de Tintorettos, el call vermell dels terrossos barrejant-se amb les rajoles irregulars de Sant Marco, el campanar blau de Santa Maria agermanat amb el campanile de Sant Polo.
Tot regorga, ressona, ressuscita en la meva rememoració.
Pens amb mestre Joan Solà i m’entra un pujada d’alegria pel seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. M’ha ensenyat tantes de coses! N’he d’aprendre tantes d’ell i la seva saviesa lingüística, llengüera, lingual, voluptuosa llengua! El veig entre les ombres del record.
Sense avisar els sebel·lins que anuncien la nit em desperten dels meus ensomnis.
Són tranquil·litzadors els refilars que m’amaren amb la lentitud dels segles.
Viatj pel temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!