Plagueta de Bord

Quan tens una migranya, Sara, i dines d’una caldereta de llagosta amb ton pare, el patriarca Cosme Febrer, al restaurant L’Oblada, encaramellat damunt un puig que domina el castell de Bellver, la Seu i la mar, només pots prendre dos tonopans i desitjar que facin efecte el més aviat possible. Ta mare, la meva Eugènia, va ser la que em va fer tornar un poc més condret. Si mon pare hagués vist aquest desgavell familiar no sé què hauria fet. Mentida. Hauria desheretat i donat per morta una filla així. Aquestes coses es duien molt en secret. I, sobretot, en una família de psiquiatres. Un parell d’electroxocs també deia que eren bons per curar molts de mals de cap que no són crosteres. Perdona, Sara, que et parli així. I, mira per on, ara tornen a sortir articles sobre la bonior dels corrents elèctrics ben administrats en segons quines patologies. Vols dir uns corrents que no et cremin les neurones ni et deixin fet un vegetal? Havies reaccionat com una adolescent rebel, Sara, i ell et mirava de coa d’ull blaugris com si no tenguessis quaranta anys i acabassis de dir una polissonada. I ara, per què et revé, mon pare, tota la història de na Maria i na Bel, després de vint anys i tantes de coses? No et pensassis que ta mare no va tenir coratge quan em va dir que havíem d’anar de noces. Qui es casa?, li vaig demanar com si fos un betzol. Na Maria nostra i na Bel, em va contestar fitant-me als ulls. Ho sabia. Ho sabia des que na Bel em va dir el vespre de la festa dels meus setanta anys que na Maria era la dona que estimava més del món. Són coses que m’han costat molt d’entendre. Però ja ho veieres. Ta mare i jo anàrem de bracet a Cort, entràrem a la Sala i ens alegràrem perquè guanyàvem una filla. Mon pare, no et justifiquis, sempre he sabut que mumare i tu éreu unes persones intel·ligents que estimàveu de bon de veres els vostres fills. Emperò el redol de la nostra família no ha estat en les darreres generacions gaire avançat. A la germana del padrí, la tia Joana, va faltar poc per veure-la cremada a la foguera, perquè fumava i no es volia casar amb qui li pertocava. M’ho va contar mumare uns mesos abans de morir. I demà tornaràs a l’ajuntament de Biniaraix per assistir a les segones noces del teu fill Miquel. Sara, miraves aquell home amb unes rues molt nobles per la cara cantelluda, un poc com la de Samuel Beckett, i t’agradaria menjar-te’l a besades petitones i aferrades com feies quan eres petita. Que el teu germà Miquel, dentista famós, casat amb una megarica, Felipa Vallemayor, amb tres fills i una situació econòmica i social alta, ho hagués deixat tot per posar-se a cercar la seva primera al·lota per la Internet, era com un conte. I per arrodonir-lo l’havia trobada: Lluïsa Roig, fadrina als cinquanta-cinc, assistent social a la Guineueta de Barcelona, va rebre aquella primera telefonada com si el temps no hagués passat.
(…)
En Miquel partí esperitat. La trobada va ser de pinyol vermell. I demà
feia tres mesos exactes que festejaven. El cambrer amb un ris davant la
cara us duu el coulant de xocolata i ton pare sembla que aterri. Mentre
el paladar fa festa et diu: La meva Eugènia va demostrar-me el seu seny
quan em contà aquella feta que em semblava un desbarat. Na Maria volia
tenir un fill per criar-lo amb na Bel. Com els criàrem tu i jo, em deia
ta mare, com si fos la cosa més senzilla del món. Un fill amb dues
mares: Per què no els ha de bastar en Carles Gual, el fill de vint anys
de na Bel?, demanava. I ta mare de bell nou em responia: perquè na
Maria vol tenir-ne un de seu, com tu i jo. Riguérem, brindàrem per
mumare, per ell, per nosaltres, per tota la família. Eimen! I vaig
estar a punt de dir a mon pare, entre els vapors del xampany i la
mollor dels tonopans, que hi havia una cosa més bella que no s’havia
atrevit ningú a explicar-li: l’espermatozou que fecundà l’òvul de na
Maria era d’en Carles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!