Acab d’escriure un relat i un poema.
Els deix descansar, reposar, sedimentar…
Aquí hi ha la diferència entre aquest escriure sobre el full digital i l’altre: l’escriptura sobre paper amb roller-ball o amb punta de cautxú, les meves dues darreres eines.
M’han convidat a Girona ?sempre l’estimada Girona? per pensar en veu alta sobre els blocs: les plaguetes electròniques.
Aquest fragment de Proust em consola:
«A chaque instant, notre avenir apparaît devant nous comme un étranger dans la nuit.»
Quan apagues les espelmes amb dos dits plens de saliva apareixen els efluvis d’aquella olor aspre de l’estefanotis. Dona Elionor no ho podia suportar. Deia que pudia a mort.
Bona tàctica: Reciclar-ho tot!
Emabé ha fet créixer la bellesa del Món. La capella d’Emabé a la Seu de Mallorca és la darrera prova.
{Ella habitava a apartaments en general més aviat buits. Sense cap gràcia particular. Amb mobles convencionals i cendrers plens de llosques. No posseïa res.} Podria ser el començament d’una història trista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… i, a sobre, els panorames que entraven per la finestra a la que hi abocava la seva aspra angúnia, només sabien fer entrar la deshonesta presència ciutadana del ciment, escampat arreu com la còlera de la vulgaritat.
El teu nom està escrit amb tinta dolça al cor dels teus lectors, tal qual un passaport de confiança, un registre d’identitat d’un país virtual, que duu per bandera la teva lletra
si es bo reciclar.