PROFECIA DE CORRETJOLES
Els lligams de sang poden esdevenir sobtadament irreparables.
Thomas Bernhard
Quan sortires, Sito, de l’estora mecànica de la quarta plana de l’aeroport de Palma i arribares a les màquines per pagar el dia i mig d’aparcament (havies partit dijous dematí i avui era divendres vespre, pensares per aclarir-te dins la confusió d’aquella setmana en què havies fet tres viatges a Barcelona), recordares que Jordi Gomis et digué una frase que et quedà incrustada enmig del front: «Cal anar molt amb compte als pàrquings, especialment als de l’aeroport. Fan molt bo de treure una pistola.»
Sito, un calfred t’enravenà els pèls del clatell i mirares per totes bandes. Estranyament, no hi havia ningú. Uns talons d’agulla s’acostaven. Cercares la targeta dins aquella cartera a punt d’esclatar, infructuosament. Rebostejares dins totes les butxaques de l’americana i el pantaló de dolce & gabbana gris amb una espina finíssima negra. Sortien tota casta de coses: un paquet de klínex, un encenedor, uns ducados, una llibreta de notes, el mòbil, una cinta blava (d’on era?), uns caramels de l’avió, uns euros, un bolígraf de l’hotel Colón. Et regirà la veu amb un to burleta d’un home, que era el primer de la cua d’unes deu persones que duies darrera. Agafares la maleteta, la cartera i partires de quatres. Escanejares el personal (dues hostesses xineses, un matrimoni, tres empresaris, un monjo i una parella d’enamorats joves). No t’havies de deixar envair per la paranoia.
Et dirigires al lloc comú dels baldats. Ja el coneixies d’altres vegades: espaiós i solitari. Just quan tancaves la porta sonà el mòbil. Era Maria Eva. No li podies contestar. No li volies contestar. Allò tan horrorós t’ho va dir a Son Sureny. Maria Eva t’ho va dir allà mateix on us ho havíeu fet la primera vegada, on et despullà entremig dels blats i els ametlerars carregats d’ametlons; on et va descobrir xucladors i bufadors, fondals i abismes de carn ardorosa; on xisclàreu i alenàreu espès entre piuladisses d’ocells. I Maria Eva, tota nua, va quedar vestida de corretjoles rosades. Allà mateix una altra Maria Eva exhausta, deu anys més vella, et deia: «Estic farta de tu, Sito, em vaig lligar un home llibertari i alegre, ara t’has convertit en un conformista avorridot, en un venut. Em fas oi! S’han acabat les corretjoles!»
A la fi! Entre dos bitllets de cinc-cents euros havies trobat la puta targeta. Aquell gran hall tornava estar desert. La puta targeta sortia de la màquina i sonava el mòbil. Fent un estúpid joc de mans entre targeta i mòbil aquest et caigué en terra i es va fer tres bocins. Flastomares mentre en recollies els trossos. Intentares muntar-los: no s’avenien ni s’encontraven. La pila estava trencada. Segur que sabies la persona que et telefonava. Jaume Serrano, histèric d’esperar. Que esperi. El carregament de diamants que he passat bé val un mal de ventre. I els contractes de les urbanitzacions. Partires cap a l’interior d’aquella planta plena de milers de cotxes.
El cap et feia mal. Anaves tan directe a les màquines de l’entrada quan saberes que allà hi havies aparcat els dos primers viatges. I aquest? On deixares ahir el bmw? No et recordaves arribant a l’aeroport després que Maria Eva t’havia dit que no et volia veure pus mai més. Només et perseguia aquella cara de Maria Eva plena de repugnància cap a tu, com si miràs un porc. Feres tres vegades, sense èxit, les cinc primeres fileres de l’aparcament. Decidires que t’haurien robat aquell esportiu nou que gastaves.
No va ser fins que ja estaves molt cansat i no sabies cap a on tirar que veieres el canó amb silenciador de l’arma. I abans que poguessis fer res, Sito, la bala et robà la vida molt aviat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Justament ara que m’han tret el vigilant del parquing…. Jo n otinc traficants, però aquests llocs de guardacotxes són sinistres. No pensava que aquí em sortís aquesta angoixa que tots tenimique cdascú guarda com pot!
El dia que a un cirurgià plàstic com tu, Esteve Berenguer, en l´Himàlaia de la fama professional (embellies el paisatge humà), de l´èxit mundà (et medallejaven i els polítics t´havien subvencionat una clínica de recerca) i de la felicitat familiar (dona jove i rica amb tres fills en una vil·la de Terrasses de Port Vital), li donaren un diagnòstic com aquell, va saber que els passatges obscurs de l´atac eren els camins d´una altra vida. Aquella claredat que li feien les ombres que s´havien format en els llocs més impensats, el guiava com a un cec que ha recuperat la vista i no sap orientar-se gaire. M´estimava més la ceguesa, digueres quan ja havies decidit que et separaries d´Helena Puigserver i aniries viure amb Laura Desmar. M´estimava més la inconsciència, amollares quan ja havies triat un nou ofici, taxidermista, que sempre fou un dels teus somnis infantils. La voluntat, una voluntat educada durant molts d´anys, era el teu capital. Tenies una feina forta per endavant: inventar-te un món nou. Caldria que et mirassis molt més del que fins ara ho havies fet i intentassis veure´t un poc enfocat com sorties a les revistes de papier couché. Volies recordar com començà l´atac i un terror interior t´impedia crear cap imatge nítida. Aquell vespre de les darreries d´abril anares cap al tard a Son Buit, la finca dels Desclot, nous rics que inauguraven unes quadres amb cavalls àrabs, perquè tenies un compromís amb la filla, una pacient a la qual havies reconstruït la cara després d´un accident de cotxe. Helena ja hi era, quan arribares. Feia dos dies que no hi anaves a dormir fins a la matinada, i ella estava furiosa. Li fugires durant l´aperitiu pels estables, al sopar la suportares al costat i després quan començava l´espectacle amb els cavalls a la placeta de toros i un xou flamenc, et perderes amb una botella de cardhu per davall un lledoner gegantí. Allà, entre glopada i glopada, telefonares Laura que sempre t´esperava. No recordes res dels moments d´abans de l´atac? Les darreres nits al pis de Laura, just davant el mar de Portopí, eren el desencadenant d´una crisi sentimental que arrossegaves des que aquella dona t´havia embruixat. Laura desprenia una energia inacabable, no sols física, sinó que senties alguna cosa que sortia del seu interior. Sabies que bastava només estar al seu costat per tenir la sensació que aniries canviant molt ràpidament. Què veieres abans de l´atac? En els segons anteriors a la manifestació de la crisi s´obrí lentament una porta que deixava passar coses, renous, músiques, imatges. Signes predecessors de l´ineluctable. Allò que mèdicament es designa amb el nom d´aura. Una trama singular d´espai i de temps: l´aparició única d´un llunyà tan pròxim, com llegires que la definia Walter Benjamin. Fou un moment terrorífic per la impotència de fer res en la qual et submergires. I un moment sublim pel sentiment de llibertat que t´enlairà amb una absència total de responsabilitat. I després l´acubor convulsa amb la desaparició de les coses visibles. Et despertares amb la llengua tallada que et sagnava molt. No podies quasi parlar i havies perdut el mòbil. Tot això ho rememores en el teu laboratori de feina davant aquest exemplar de llop que has embalsamat i que et mira amb uns ulls ni vius ni morts. Laura t´espera.
és una criatura saníssima! sempre igual
vaig agafar el xarampió i la varicel.la abans que m’injectessin el virus,
em van ingressar una vegada per fer-me proves: fins als tres anys només volia llet
(la mare s’enginyava biberons de llet de vaca mesclada amb sang de filet de vedella)
i tret d’un constipat ocasional, no recordo l’últim cop que vaig anar a cal metge.
Els metges xinos no cobraven quan algú emmalaltia: la seva feina consistia a mantenir les persones saludables. Quan algú agafava febre compensaven la febrada entenent d’on provenia i procurant certa alimentació. Si la febre s’agreujava, el malalt no pagava els honoraris fins que no recuperava la salut.
És evident que els nostres savis doctors ens necessiten malalts per guanyar-se la vida.
La doctora Felícia m’administra sedants cada vespre després de sopar
(un brou aigualit i patates bullides amb quatre mongetes velles i una poma).
Càpsules de plàstic que aguanten senceres el glop d’aigua.
Quan la doctora marxa, tanca la porta rere seu i perd els passos passadís enllà
(m’han donat la darrera habitació de la tercera planta de l’ala dreta, o sigui la més remota i solitària on no arriben ni els ecos dels crits d’aquells que pateixen electroxocs al pis de sota)
jo bado la boca i propulso les càpsules a la bombeta que es fa fosca.
Aquest matí la doctora ha vingut amb l’escombra i m’ha dit Veig que els electroxocs no et fan efecte; ha escombrat els trossets de vidre del terra, ha pinçat amb els dits els cristalls petits que tenia damunt el llençol i en comptes de cargolar una bombeta nova m’ha posat una injecció.
La mort m’ha envaït com la son que no esperes després de desvetllar-te.