AMOROSAMENT INSOSTENIBLE
Même mes rêves sont à vous.
Dorothy Osborne
No puc comptar les vegades que li he dit que havíem de deixar els nins i sortir totsols, en Rafel i jo, com quan festejàvem a Biniforí i ell em duia als jardins de Son Velat tot plens de glorietes i pèrgoles i aquell petit llac amb una barqueta on em besava a la boca molt de temps.
Marta, em deia, ets la dona més guapa del món. Marta, em repetia, estàs més bona que el pa de can Teuler. Sempre li ha agradat molt el pa, a en Rafel, n?hi he fet fins i tot amb arròs sec i ensalada i me n?ha menjat per damunt els mugrons ben untats d?oli d?oliva. Record que un horabaixa a Son Velat quasi vàrem caure a l?aigua on suraven unes fulles de nenúfars grosses com rodes de carro verdes i unes flors blanques, roses i liles que eren de veure.
Encara ric dels meus crits de nina aviciada quan vaig intentar agafar un nenúfar tot violeta i vaig perdre l?equilibri i si en Rafel no m?agafa per la brusa de guipur m?hauria banyat tota. I llavors em va dur a la vorera perquè em passàs el regiró. I em vaig estirar devora unes mates. Allà em va anar despullant i acaronant d?una forma tan encisadora que sense témer-me?n vaig quedar tota nua i ell que m?entrava i em sortia del cos enmig d?un guster de no dir. Sé que estava mig acubada i pegava xiscles ben forts i ell em deia pssst, pssst, devora les orelles i em tapava la boca amb aquella llengua vermella que em removia per dedins com una mala cosa. Ai, que ho veig d?enfora tot això, que ho veig de lluny! Després ens casàrem a l?ermita de la Mare de Déu del Roser. Jo ja estava embarassada de tres mesos encara que no es coneixia gens. Emperò quan el capellà deia tot allò que havíem d?estar plegats en la salut i la malaltia em va pegar un mareig amb unes basques terribles i vaig vomitar l?ensaïmada i el cafè amb llet damunt el vestit de pell d?àngel tot brodat de perletes blanques. Aquell vestit diví amb un rossegall de tres metres de tul el m?havia fet la sastressa dona Maria Pelada que l?havia tret d?una revista francesa que crec aque era l?Elle.
Tinguérem n?Antònia Maria quan ja ens havíem canviat a un pis de Palma. Al cap d?un any vaig tornar quedar prenys d?en Marc. I vaig notar que amb la quarentena i els quilos que havia agafat en Rafel ja no era el d?abans. Na Quica Colom, una amiga coral, m?ho deia, Marta, t?has d?aprimar i t?has de posar fibrosa. Els homes només pensen en això tot el sant dia. T?has tornat un poc budellot i les dones no podem abandonar-nos. Jo protestava: Però els homes sí, li deia, perquè en Rafel ha posat una butzota horrorosa i jo ja li he agafat el gust.
No és el mateix, em contestava na Quica, els homes tenen cera del corpus, emperò les dones ens hem de cuidar molt més: és llei de vida. Vaig seguir els consells de na Quica, vaig fer règim, vaig fer gimnàstica, em vaig quedar feta un figurí i en Rafel no em tocava gaire. Fa molt poc li vaig dir que aquell cap de setmana deixaria els nins amb la padrina Joanaina i així podríem passar dos dies plegats. Ell no va mostrar cap gran satisfacció. Esperava que em proposàs anar al cine, a passejar, a sopar fora. Res de res. El dissabte vespre es va quedar adormit amb la panxa inflada de birres mirant les gravacions del mundial.
Aquella nit no em va tocar i feia mesos que no em tastava. L?endemà s?aixecà a la mala hora. Dinàrem sense xerrar-nos. Jo estava de mala lluna i em renyà. L?horabaixa va fer sesta. I el vespre mumare em va dur els nins. He decidit separar-me. No puc pus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!