BAF FRED A L’EPIDERMIS
Qui em dóna un remei contra l’avorriment moral?
P. P.
Els canvis d’estacions, Ramon Moragues, no et queien gens bé. Feia dies que anaves alís i ara, després d’anar a pegar un capficó el diumenge passat a les pedreres de la Seu, et pensaves que havies agafat una bronquitis. Però t’hi insistí molt aquella al·lota, Alícia Bernat, que havies conegut en una festa a Cals Turricanos i amb la qual t’havies enrotllat dues vegades. Li contares que eres molt crític amb la teva pròpia feina: Basta témer-se de la paradoxa d’una educació que es considera secundària i s’imposa com a obligatòria per llei. És impossible ensenyar aquest jovent que no té cap interès pels estudis i que l’única cosa que desitja és treballar i guanyar pasta el més aviat possible. Enyoraves les vacances, emperò encara et mancava molta de feina dins aquell institut de secundària on eres un os: un professor de matemàtiques. L’única sort: tenies molt bon rotllo amb els estudiants i aconseguies fer-los entendre la importància d’aquells coneixements que intentaves ensenyar.
Per això no et sorprengué gens quan aquell dematí de dilluns se t’acostà un dels millors alumnes de quart d’Eso i et digué que volia parlar urgentment amb tu. Eres tutor del seu curs i suposares que es tractaria d’un problema escolar domèstic. T’estranyà molt quan t’amollà que s’estimava més no fer-ho dins els despatxos de l’institut perquè no volia que els altres el veiessin amb tu. No serviren de res les teves protestes i quedàreu per trobar-vos aquell horabaixa al bar Fiol, devora la plaça Fleming. Ja tenia raó Alícia, hostessa d’Air Europa, quan et deia que la teva era una professió molt responsable mentre tu te’n reies d’ella, li besaves la rialla i us rebolcàveu pel llit.
Amb una mescladissa d’inquietud i de ràbia, tossint a les totes, arribares a la cita i ell ja t’esperava. En l’expressió dels ulls i en el to de veu vares conèixer que era una cosa greu. Per molt que haguessis imaginat qualsevol problema allò superava totes les expectatives. Ell estava molt regirat i parlava returant. Els fets eren clars. Un dels seus companys de curs, A. R., es dedicava a mostrar a la seva colla el darrer trofeu: un vídeo que havia gravat amb el telèfon mòbil. Havia agafat una estudiant de tercer d’Eso, l’havia duita amb violència i amenaces a la zona dels contenidors de fems de l’institut i l’havia obligada a fer-li una fel·lació. Allò ho mostrava entre grans rialles de tots els altres. «No vull que es pensi que som un cueta emperò ho he trobat horrorós.» Tot el que ha passat després ha estat com un mal somni: has agraït la informació, has telefonat al director de l’institut, us heu trobat, li has contat la feta i heu preparat l’estratègia de l’endemà amb A. R. Caldria avisar els pares d’ell, d’ella i la policia de menors.
El que no et podies imaginar, Ramon, és que a les deu de la nit aparegués Alícia al teu apartament amb els ulls destrossats de plorar i et digués entre llàgrimes que t’havia de contar una cosa terrible: a la seva germana de tretze anys, un company de l’institut l’ha violada i l’ha gravada en vídeo amb el telèfon mòbil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!