Has de fer una altra vida diu Rilke. ¿Hi ha mai temps?
Feliu Formosa
MALAPLER
Menes el teu escarabat negre model 2002, Damiana Malondra, tens cinquanta-quatre anys, una separació de fresc amb Eugeni Llobera, enginyer de viaductes, la teva parella sense matrimoni de fa vint-i-tres anys; un fill, Roger, de vint anys, estudiant de filosofia a Barcelona; una feina de cap de càsting d’Speaker Films; una lluita amb el món que t’enrevolta, aquesta Mallorca de gener de 2006, amb l’actualitat que et pesa com plom damunt les escates d’una papallona groga de jardí, i unes ganes intenses de plorar. «Només ploren les pomes, repomes, aquelles que suporten els munts i munts de fems que puden arreu arreu com si no res, aquelles que no saben mirar de front les perspectives brutals que les volen tapar d’oi o de ciment, tant se val!, aquelles que duen les cucales tota la santa vida sense tèmer-se’n i quan un detall inesperat il·lumina vivament el redol de misèria on habiten s’enganyen a si mateixes. No hi ha res pitjor que enganyar-se un mateix. Enganyar els altres és la pràctica quotidiana, emperò dir-se mentides a un mateix és la definició de la botxor, del mal.» Mentre filaves aquests pensaments, quasi amb veu alta, has vist que de cop el cotxe de davant encenia tots els llums, que titil·lejaven amb els dels altres cotxes que anaven davant del de davant. Has frenat amb una violència suau que t’ha fet fer un petit derrapatge. Has controlat el volant i has frenat a dos pams del mercedes negre que t’enlluernava. Uffff!, has amollat. La caravana no es movia. Has encès la ràdio on explicaven que el Lobby de Dones es manifestaria demà en solidaritat amb Marie Margot Sumi, la dona assassinada pel seu excompany al qual havia avalat per sortir amb permís temporal de la presó, al carrer de la Lluna. Has recordat, alhora, la terrible nova de dolor i mort que et va deixar remoguda i convulsionada i el Taller Llunàtic, que tu havies conegut els anys setanta, on feien accions, perfomances, serigrafies, pintures, cartells i manifestos els pintors i els poetes més up to date de l’època. Allò no es movia. Has sentit una ambulància. No, eren moters de la policia i després els bombers i, al final, l’ambulància amb més policies. T’has quedat aturada molta d’estona a un quilòmetre i busques del Coll d’en Rebassa. La gent sortia dels cotxes. Has cridat el teu amant imperfecte, Jordi Sierra, que t’esperava al Puro café. Et diu que no passis pena, que t’esperarà sempre. I es posa a riure com un eixelebrat. Tu el renyes. Ell et fa moixonies amb la llengua. Tu li dius que s’acosta un de trànsit i que has de penjar. El civil s’arramba a la finestrella i t’informa que hi ha hagut un accident amb un cotxe que ha fet una volta de campana, que caldrà tenir paciència. Li dones les gràcies. Tornes a repetir-te que aquella aventura amb carn jove –Jordi té trenta-tres anys– és un desbarat. No t’has ni atrevit a contar-ho a Laura, la teva amiga coral. Com puc estar empegueïda d’un amor? Emperò no el pots deixar. No t’assacies de la seva set. Saps que estàs en una mutació constant, com la terra. Que fas un retorn als orígens. Jordi t’aboca vida amb la consciència, el cos i la celebració dels instants. A la fi l’embós avança. Quan passes vora el lloc de l’accident tiren grava damunt una taca fosca. Jordi et besa. Demà sabràs per la premsa que assistires al primer mort accidentat de l’any a Mallorca: un jove de dinou anys. Emperò aquí, això, això ja no és una tragèdia.
Ahir l’amo em va enviar a demanar al seu despatx i jo tremolava, perquè encara no fa sis mesos i no veig clar que em posin fix. D’entrada vaig agradar perquè no fum, perquè tenc bona presència i perquè no sóc maleducat (així mateix m’ho van dir). L’amo (de la botiga d’electrodomèstics de davant del bar on durant vint anys seguits he anat a fer el tallat) em veia assegut a la mateixa taula cada dia a la mateixa hora amb un llibre obert durant 15 minuts. I després de deixar una moneda d’1 euro dins el platetet, em veia que desapareixia, sempre per allà mateix. Quan un dia s’acostà a la meva taula per oferir-me una bona feina, cap al final de la conversa em va dir, Això sí: a la botiga res de llibres.
Una vegada quasi m’hi varen trobar. Els de segon de batxiller de l’institut d’aquí havien de fer un treball sobre els grecs i seguit entraven per preguntar. Jo els vaig oferir una fotocòpia d’Antígona, que es pot llegir en un capvespre, i amb quatre coses de la introducció de Riba i quatre notes a peu de pàgina, els pot enviar un besllum del que fou l’Atenes de Pèricles i de com actuava aquella gent, i alhora gaudir d’un text no superat i senzill com una pel·lícula: és a dir, que s’entén a la primera atès que no és un text per a ésser llegit, sinó vist.
No em varen fer cas perquè sospitaren que Antígona és un totxo, i prepararen el treball amb resums que treien de per internet, coses embulloses que els varen dur molts de dies de feina i una cataplasma mental.
Ara, tot just després de les vacances, han posat Madame Bovary i ahir desfilaren dotzenes d’escolars que volien saber de què va, que és el mètode habitual per accedir al coneixement: els dius de què va, ells ho posen per escrit a l’examen, i després corredisses cap a la botiga eufòrics per dir-me que els han posat un deu. I jo volia evitar això perquè amb l’any nou m’ha entrat la paranoia que em botiran de la feina. Per això t’he dit que quan l’amo em va cridar per megafonia, tremolava.
Encara no m’ho puc creure, però em volia felicitar perquè pel poble ha corregut la veu que si compren els aparells aquí, no cal que es llegeixin el manual d’instruccions perquè jo ho explic amb una prolixitat i amb una exactitud que en fa prescindible la lectura. Aquesta campanya nadalenca, la botiga on estic ha venut tres vegades i mitja més que els altres anys, i és perquè jo faig que no hagin de llegir.
Sóc un escriptor frustrat que es guanya la vida gràcies a l’habilitat de fer innecessària la lectura. Quan em boteixin d’aquí, cosa que no dubt que acabarà passant, cercaré feina a un circ.
Géricault és aquí ben prompte. La llum encara no toca el cel que malmengem: quatre brioixos i molt de cafè. Théodore, cantant d’òpera o rapsode frustrat, ocupa amb la seva veu tota la sala on hi ha el foc que Charles s’afanya a encendre, l’únic espai buit entre pots de pinzells i pintures i elements, són els punts de perspectiva que el pintor necessita trepitjar per objectivar Charles a la tela. La resta de la casa és gelada, a l’habitació tampoc no s’hi pot estar. I jo no hi podria escriure amb tant de caos al meu volt.
Fico pulcrament les eines en un sarró i me’n vaig al cementiri.
Al cementiri de Montparnasse, a deu metres de la rue Boulard, hi tinc un lloc net i polit. Tot plegat, allí el silenci és espaordidor, res no inspira tant. Sec a la pedra quadrada que hi ha a tocar d’una llosa, com fet expressament: Alphonse Lemerre, les dates són tan poc perfilades que no es veu quan va néixer ni quan morirà.
Trec del sarró, el pot de tinta, la ploma i la plagueta, ho disposo tot bé damunt la llosa d’Alphonse, ja em perdonarà. I m’espero.
Quan la llum enterenyinada de París m’ho permet, obro la plagueta i busco el darrer full escrit. Començo: avui serà un dia esplèndid. No hi poso data, ja ho sabeu.
En el precís moment que suco la ploma, la plagueta fa un salt, se m’escapa de les mans i s’esfulla enlaire. Les pàgines escrites i les no escrites cauen tardorencament desordenades al meu volt, en terra.
tregui les ratlles perque no hi ha qui pugui mirar el texte, sembla un brodat de canterano
fiol