Je suis né peuple, j’avais le peuple dans le coeur… Mais sa langue, sa langue, elle m’était inaccessible. Je n’ai pu le faire parler…
Michelet
DIETARI DE LAURA
Palma, 7 de novembre de 2005. Estic molt contenta i molt trista. Molt contenta perquè el meu amic coral, en Julià, m’ha regalat aquesta plagueta on escriuré tot allò que em passi. Fa quinze dies el marejava amb totes les meves neures: que els dos nins ja són grans i van de les seves, que el meu home, en Felip, es passa tot el sant dia, i part de les nits, a la Policlínica, que em sent entotsolada (aquesta paraula la vaig aprendre en un poema d’en Blai Bonet i vaig entendre que expressava tot allò que sentia). I en Julià em va tallar de cop. Tu el que necessites és fer coses que t’agradin. Fins ara anaves de mare quasi tot el dia i d’esposa a estones. Ara t’ho has de muntar d’allò que sempre havies desitjat i no havies pogut fer. Voldria ser escritora, li vaig contestar sense dubtar-ho. Aquí fou quan em digué que a més de llegir com una obsessa em caldria començar a fer pràctiques. I el dietari era la forma perfecta de llançar-me. Buf! On som? He seguit els teus consells, Julià, i he escrit sense pensar. Després sempre hi ha temps per corregir, digueres. On era? Sí, també estic molt trista perquè ahir mumare em va citar al bar Niza a les sis i em va dir davant dos tallats descafeïnats:Laura, ets una dona casada amb dos fills ben granadets, ets filla única i vull que ho sàpigues la primera: em separ de tan pare, em divorcii. Si m’haguessin punxat amb una agulla no m’haurien tret ni una gota de sang. Mumare deixa mon pare. Un mal somi. Però mumare, amb el seu vestit camiser de caixmir estampat de roses, i aquell maquillatge suau, on destacaven els seus ulls verds plens ombres blavoses, em recordava na Deborah Kerr a Bonjour tristesse, aquella pel·lícula on feia de mare de na Jean Seberg, i que em va fer plorar molt (sempre he passat un guster de plorar al cine. Això no li agrada gens a en Felip que tot el temps em renya). Quan li he demanat a mumare com havia anat la cosa, ha estat molt clara. Darrerament en Toni em tenia molt abandonada. Ja saps que no he estat mai exigent, emperò em sentia molt tota sola. Feia mesos que no em feia cap visita nocturna. I una bona amiga, na Loli de La Xacuteria, em va dir que ton pare ballava molt amb una dona morena al club de la tercera edat. Tu saps que això dels clubs no m’ha agradat mai. No li vaig donar importància. De totes maneres hi ha detalls que no enganen. Les camises li feien pudor de perfum, l’havien fet tresorer del club, sempre tenia reunions. I fa dos dies el vaig veure aferrat amb ella en un bar de la plaça de Fleming, on havia anat per casualitat a comprar teles a una tenda de xinets. No li he dit res d’això. Però crec que tots dos hem fet un alè. No has de passar gens de pena. I ves molt viva. Això darrer m’ha fet mal. I he reaccionat com si no ho sentís. M’ha dit que ell li deixa el pis de la Rambla i anirà a Establiments on la dona morena té un xalet. He partit amb un ai al cor. Ara mateix m’acaba de cridar en Felip i em diu que no l’esperi per sopar perquè ha d’operar fins molt tard. No sé si això és molt novel·lesc però crec que em passarà el mateix que a mumare. He d’anar ben viva…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No mereix un madrigal. Millor la idea que dóna Vila-Matas a l’article d’avui: la promesa d’escriure expressament per a una amiga una novel·la perquè la visqui. Només hi ha dos camins: escriure allò que uns altres (o nosaltres mateixos) ja han viscut, o escriure expressament per a què ho visquin.
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs, …
Vicent Andreu Estellés.
http://bloc.balearweb.net/546
Després de passejar-me unes bones hores pel barri, i de visitar el cementiri (quina meravella els mausoleus francesos, oi?), he entrat a una llibreria a comprar-me una llibreta. Com que tinc memòria de peix, m’anirà bé apuntar pensaments, penso.
Quan arribo a l’apartament, em trobo Charles nu, de genollons, al menjador. Un braç alçat i el rostre de ganyota. El sol entra per la finestra. Théodore esboça i pinzella el tros que va iniciar ahir i em fa senyal perquè me’n vagi.
Em tanco a l’habitació de Charles i em proposo d’escriure el diari. Obro la tapa dura. Passo la primera pàgina. Agafo la ploma i la suco. La tinta se m’asseca. Sóc incapaç de fixar la data d’avui.