Plagueta de Bord

DE FRUITS EXQUISITS

Post mortem, nihil, ipsaque mors nihil.

After death, nothing is, and nothing, death.

Séneca

Cal requalificar a les totes. Mirares els hangars enfora, el cel gris cendra, la quaresma que s’acostava. Vares dir, Damià Llodrà, amb parsimònia: «Visc una vida doble i no puc pus. He d’aclarir-me. El doctor Manresa em va dir que els mals de cap són per mor dels maldecaps que tenc, per l’estrès que em produeix tot plegat. Emperò els negocis, la dona, ella… He de decidir-me. No la vull perdre.» Eres a l’aeroport de Son Sant Joan. Acabaves de baixar de l’avió de Berlín. Els teus socis t’havien dit que les dues mil quarterades de Son Proceu s’havien de moure. Feia tres anys que eren un mort. Calia fer-ho amb el cap clar i fora bromes. Els diaris a l’aguait. Els polítics darrera la roca. Però tu, Damià, tenies una llarga i exitosa experiència. El doctor Siegfried Koeppen en aquell sopar fastuós t’havia donat els plànols del golf, de l’hotel, de la urbanització vora la cala Albonar i el port per als residents. I la donació a l’ajuntament de Salern de tres-cents mil metres quadrats per fer un centre de recerques de les Ciències del Mar. Això era el salconduit. Això, i el xec en blanc amb el qual calia untar, molt discretament, aquelles persones que farien la feina.

Pip. Pip. Pip. Clara Servera. Trenta-cinc anys. Alta. Tothom li diu que s’assembla a Ava Gardner quan va fer La condesa descalza. Ha apagat d’un gest rabiós el despertador. Hostessa de congressos. Avui té feina a l’hotel Valparaíso on hi ha un encontre de cardiòlegs. Acabarà tard. I ell segur que la voldrà veure al pis de la badia. No quedaren en res. Emperò ella és molt intuïtiva. És una situació emocionalment insostenible. Ella se sent migpartida entre un impossible i un real que la destrossen. Mentre es dutxa li entren unes ganes fortes de plorar. Les llàgrimes es mesclen amb l’aigua sabonosa.

Nit en blanc. Què sent aquesta dona, Alícia Desmur, que escolta l’alenar constant i tanmateix tan fràgil de l’home que dorm al seu costat? Són anys de passar hores dins la fosca amb els ulls oberts vigilant la respiració d’un individu que li ha donat dos fills, una posició social, una gran casa a Son Vida i molta de soledat. Demà dematí ell ha de partir cap a Alemanya i sempre que ha de viatjar li surt un ronquet que dura molta d’estona. Una opressió fonda se li acaramulla al pit. S’aixeca. Va al bany. I de la farmaciola treu el pot dels orfidals i en pren un amb dos ditets d’aigua.
Digues d’una vegada de què parles. Ha tremolat el mòbil i ella no podia contestar. Havia de donar un prospecte d’una empresa ecogràfica amb una foto d’un cor en holografia. Clara sabia que era ell perquè havia insistit tres vegades. El cor de l’holografia semblava que bategava i ella ha tengut una girada de ventre. «Estic molt nerviosa. M’he de tranquil·litzar.» Quan ha començat la demostració ella li ha dit a la companya que havia d’anar al lloc comú. Ha comprovat les cridades perdudes. Damià, era en Damià. Li deia que la volia veure a les deu al pis de la badia. S’ha sentit molt feliç.

El renou i la fúria. Clara li ha obert. Damià s’hi ha llençat com un tigre. S’han despullat al hall. Ell ha dit: «He pres viagra!» Ella el devorava. Tot era convuls, tot era diví. Clara no sap quan s’ha temut que ell era un pes mort. Un mort.

L’ordre sempre triomfa a l’illa de la calma. Clara ha telefonat a Alícia. Li ha dit que calia que es trobassin tot d’una. S’han ajudat l’una a l’altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!