NO EREN OMBRES MORTES
L’amoureux ne cesse en effet de courir dans sa tête, d¡entreprendre de nouvelles démarches et d’intriguer contre lui-même.
R. B.
No parlaré de la llibertat d’expressió que permet (que hem conquerit) Europa ( i aquí després de quaranta anys de dictadura feixista nacionalcatolicista) i que estim amb frenesia i que forma part de les llibertats laiques i democràtiques –civilitzades– que, després de tants de segles de guerres de religió, hem aconseguit per mil i una humanes trinxeres de saviesa i de lluita contra els lliberticides (ho dic pel mal rotllo, amb foc i morts, per mor de les caricatures de Mahoma a Dinamarca). L’altre dia volia contar en una revista ben normal, de la qual no diré el nom, una brutor que havia fet un constructor (que tampoc esmentaré. No faig successos). El dit bastidor de pisos (especialista en pelotasos institucionals, que tampoc diré. N’hi ha tants!) s’havia carregat tota una filera de xipresos històrics perquè no li anaven bé per poder fer un mur que protegís les vivendes que venia per una millonada d’euros. Ho vaig comunicar, amb fotos, a la revista i em digueren que el meu reportatge d’investigació no podria sortir perquè l’empresa del constructor pagava moltes campanyes d’anuncis. Emperò us volia contar una història més civilitzada. Eulàlia Trobat Perelló té dinou anys, estudia filosofia a la UIB i és filla de Francisca, dependenta, i Damià, recepcionista d’hotel. Quan comença el trull, Francisca rep una carta certificada de Julià Servera, un amic de son pare que té una fàbrica de mobles i que està casat amb Clara Matamalas, de professió «sus labores». La missiva és transparent, brutal, llampant, i sembla treta d’una novel·la fulletonesca (Dumas, Dickens, Oller i Balzac). En paraules ben planeres Julià li conta a la joveneta que la “seva” dona, Clara, i el “seu” pare, Damià, tenen una relació des de fa més d’un any. Que li sap molt de greu haver-li de comunicar d’aquesta manera, emperò està tan abatut i tan totsol que no s’atreveix a dir-li a “sa” mare, ni comentar-li a “sa” dona. Assegura que no és ni una paranoia, ni una invenció. Per una rara casualitat i una estranya coincidència els va descobrir un dia pegant-se bec en un bar de l’Arenal on ell havia anat per cercar un decorador. Els va seguir i va veure que entraven a un xalet amb una placa que deia Villa Maria i un jardinet amb dos baladres i una araucària. Ell, Julià, sempre havia tingut molta de paciència per la qual cosa les tres hores que ells varen passar allà dedins li semblaren un no res. Després els amants agafaren el cotxe i ell se’n va anar a engatar de rebentats de canya al bar Bohío. El vespre la seva dona, Clara, quan ell va fer avenços per barrinar, li va dir que estava molt marejada i que no podia fer res. Julià va plorar dins el bany una bona estona. No sabia cap a on havia de tirar. Va decidir que la seguiria sempre que ella digués que anava al cine amb una amiga. L’amiga era Damià i el cine Villa Maria. Ell va intentar donar-li peu perquè pogués confessar la feta. La perdonaria i es farien amics. Clara sempre l’insultava i li amollava que era un obsès sexual, un malpensat i un gelosot. Per això havia decidit fer allò. Escriure una carta a Eulàlia amb tota la veritat per veure si el podia ajudar. La continuació de la història és ben senzilla. Eulàlia li va mostrar la carta a sa mare, Francisca. Francisca li va comunicar a Damià que podia cercar casa perquè en aquella ja no era ben rebut. Quan ell va intentar protestar li va dir: «Villa Maria», i ell va callar, després va baixar el cap i partí amb la cua entre les cames. Ara viuen separats i Francisca ha hagut de consolar un parell de vegades a Clara perquè Damià és molt femellut i persegueix una cubana que nom Lolita Sarao, una mulata que tothom diu que està per menjar-se-la i xuclar-se els dits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l’abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.
Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me’ls creés,
que me’n fes uns camins d’onada?
¿Uns ulls per l’amor de després?
Dóna’t perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d’un foc absolut;
com, passant de l’illa inaudita,
qui s’exalta al somni volgut
en la perla ardent que l’imita.